Plaça dels Homes

Autor: Carles Fages de Climent
Obra: Climent , 2009
Pàgines: 80-81

[Carta a Enric de Climent] El teu pare, el dissabte, a un quart d'una del matí va arribar amb la seva paia, i tot seguit corregué la veu que no es deixaria veure de ningú, però ha estat tot al revés. Ahir anaren tots dos a oir missa d'onze, sortiren per la porta principal, passaren per la plaça dels Homes i eixiren per la porta de Sant Pere, i entrant per la porta de l'hostal, tornaren a travessar la dita plaça, veient-se clar que ho feien expressament perquè els veiés tothom, donada la molta gent que hi ha a la plaça els diumenges en aquella hora.

Autor: Quim Curbet
Obra: El viatge del gironauta , 2013
Pàgina: 51

Castelló és una ciutat fa­llida, un projecte urbà inconclús, una vila amb vocació catedralícia però envoltada de murs que destil·len aires de parròquia. Ca­ses cantelludes i places italianitzants. Tot és menut, íntim, només el paisatge és grandiós i acolorit. La badia de Roses espetega resplendent sota un cel essencialment blau però esgarrapat per deu mil cristalls de tramuntana.

Castelló d'Empúries és la quin­ta essència de l'Empordà, o potser la primera. Les parelles es passegen pels carrers de la vila, amb aires endiumenjats. Les camises virolades i les calces curtes dels forasters es barregen sense solució de continuïtat amb els texans de la nena que estudia a ciutat, amb les bosses de mà de les senyores que surten de missa major i el bastó d'un vell que ja es mira el món de reüll. Una nena, amb ulls de xineta, travessa la plaça amb patinet i un senyor amb barret, corbata i ulleres de sol acaba de compondre la versió moderna d'un fris que els dotze apòstols de la portalada de l'església ja fa segles que contemplen.

Entre els camps i les closes, en­tre vinyes i oliveres, entre la Muga i la Mugueta, entre els aiguamolls i la plana, Castelló, vila de comtes i trobadors, bastida sobre un passat de llambordes fredes, entre l'udol de la tramuntana i el re­cord del bruel dels bous, viu ara encarada a un futur d'asfalt roent. Navegant entre una Venècia de cartó pedra i una vila de pedra pi­cada, Castelló d'Empúries es reclou en el seu neguit, però canta cançons d'esperança. Ben segur que un dia algú sortirà de nou a la plaça dels Homes i mirarà cap al cel sense rancúnia.