Casa de Víctor Català

Autor: Víctor Català
Obra: Impressions i records (Obres completes) , 1972
Pàgines: 1310-1311

Mon niu (fragment)

 

Jo tinc, com les orenetes, un dolç niuet penjat sota una teulada. No és pas de fang, com el d'elles, però poc n'hi manca. Té l'enteixinat de rajol i llata, les parets emblanquides í el sòl d'humils carreus.

És un niu que van fabricar altres -uns altres que comptaven, més que no somniaven-, per ensitjar-hi el forment que granava en llurs camps, i que un jorn em deixaren perquè jo hi ensitgés tremolors, angoixes i esperances, únic forment que llevaven els camps inconreats de mon ànima.

D'aleshores ençà, jo vaig ésser ric d'una mena de riquesa que no pagava contribució: d'una d'aqueixes riqueses que conhorten perquè no són cobejades pels f mesquins.

Tenia un niuet sota una teulada, com les orenetes, els ocells sociables que conviuen amb l'home, però que no s'hi barregen: no era el niu oficial, la cambra que tothom franqueja i profana, no: era un niu recollit, íntim, solitari, un niuet meu, ben meu, tot ple de mi mateix i sols per mi mateix visitat; un niu on poder riure, plorar, esperançar, fruir, recatadament, sens que els forans ho veiessin i recontessin pel veïnat, sens que m'ho estronqués la presència d'una ànima balba o indiferent, sens que un amic pràctic pogués endevinar-ho í fer-ne grollera mofa... Un niu ple de belles flors de misteri que jo, únicament, collia: que jo, únicament, flairava... Era, en fi, el niu que tots desitgem en nostre jo d'egoistes impenitents. I amb aquell niu, si en tenia de coses! Més que coses, mons sencers... Mons de resplendors, mons d'harmonies, mons de llibertat. Tenia espais de buidors insondables, tenia deus d'aires purs i fresquívols, tenia horitzons infinits... Tenia les coses grans que enarten els cors grans... i també tenia les coses petites que plauen als petits.

Tenia sota meu un carrer llarg, molt llarg, amb cases blanques i netes a cada banda, amb una plaça plena d'arbres verds, al mig, amb el camp daurat a un extrem i la mar blava a l'altre... Tenia una estesa de teulades mirífiques al davant, amb eixams de finestretes a sota, atractívoles i misterioses com portelles de sagrari, i a sobre, l'abric d'una muntanya embaumada amb l'alè d'espígols i farigoles. Tenia a dalt de la muntanya un cel de glòria que en donava espectacles per a mi sol de cap a cap del dia í de cap a cap de la nit, si no tenia son... Tenia sobre meu, un sostre que m'abrigava, una ventura de sostre que quan plovia era una caixa harmònica; cada gota hi despertava un acord, cada ruixat una simfonia... Tenia a mon entorn un esbart de meravelles, d'aqueixes meravelles vulgars que els beneits menyspreen, però que enlluernen per dins l'esperit que no és orb.

Autor: Víctor Català
Obra: Impressions i records (Obres completes) , 1972
Pàgines: 1311-1312

Ma cambra blanca

 

Jo tinc una bella cambra blanca...

He dit bella i el cert és que no té altra bellesa positiva que sa blancor; una blancor difusa que sembla fugir de les parets i el sostre per a ficar-se als ulls de qui la mira i refrescar-los-hi de totes les roentors de color; entrar-se-li'n a les casetes del cervell i omplir-les de lluïssor d'albada; baixar-li a les presons de l'esperit i conhortar-lo dolçament amb prometences d'alliberació...

La meva cambra blanca té un balcó que dóna a migdia, sobre un jardí on les plantes creixen a son lliure albir, ufanosament, primitivament sens sofrir mai la cruel tortura de les mans del jardiner; un jardí ple d'exquisides roses blanques, grogues, carmesines, i d'uns estranys llirs de color de foc, que baden, amb voluptat, l'esplendor de son calze a totes les papallones envellutades que passen vora d'ells.

Engarlanden els muntants del balcó, talment con si volguessin fer-li un marc de poesia, els grans llimoners, vells de brancada i joves de fullam, gronxolant sos fruits d'or pesadament, amb pesantor de cosa rica i plena; i davant d'ells el tou embullat del roser de mil flors, enlaira ardidament les vergelles tendres, vermelloses d'ufana, on sobre la més alta, refila, de nits, un rossinyol immòbil, i entremig de les baixes xerrotegen esbojarradament els pardalets, en aixecar-se el dia i quan el sol es pon. I pel cim del roser s'estén la blavor immaculada del cel, del puríssim cel de l'Empordà, més bell que el cel d'Itàlia, més bell que tot el cel que plana sobre la terra.

Autor: Víctor Català
Obra: Impressions i records (Obres completes) , 1972
Pàgines: 1314-1317

L'hort (Fragments)

 

Jo estimo el jardí com les ninetes dels meus ulls. No l'estimo pas perquè siga molt bell, sinó perquè és jardí i perquè és nostre; és a dir: perquè està secretament unit a ma vida secreta d'ànima contemplativa.

Aquest jardí és un rectangle d'uns quants metres d'ample i uns quants més de llarg; de terrer aspre i quelcom argilós, eixut de sí mateix i eixut de més d'un segle de llevar flors. Aquestes s'hi congrien, a voladúries, a eixams, a xàfecs, senzilles, vulgars, exòtiques... lligant-se, barrejant-se, confonent-se i empellant-se elles amb elles, en fraternal barreja, sens apartats de castes o de preferències... Totes són flors i totes les flors hi tenen dret en nostre jardí. Unes, les més, les hi ha entatxonades la mà de l'home, altres les hi han dutes els ocells, per sa pròpia volença... i totes s'hi troben com a casa seva. Les flors, com els homes, se senten bé i arrelen allà on són ben rebudes, allà on troben afecte. No hi ha pas cap jardiner que en curi d'aquest jardí; és un jardí paradisíac, és un jardí lliure de tirà, com els jardins de la natura; cada planta s'hi estén, grifola, floreix i grana en perfecta llibertat. Seguint la llei natural, més sàvia i més santa que totes les lleis dels homes, les fortes ofeguen a les febles i les febles es moren í es descomponen per afemar el terrer on prosperen les altres; cada branca agafa la positura que li apar més escaient i pròpia i troba les més estranyes i originals corbes; cada llavor es refia del poder expansiu que porta en ella, no de foranes ajudes, per a esclatar, travessar la terra i dreçar-se en els aires, com una bella prometença... I totes són amigues, perquè cap d'elles no sofreix una imposició que afavoreixi una altra. [...]

Mes, en nostre jardí, no són pas flors soles el que hi ha; també hi ha arbres de fruit; perers, pruneres, cirerers, magraners, llimoners... El que no hi ha són pomeres; en això sí que no s'assembla pas mon petit paradís amb el terrenal; les pomeres, l'arbre simbòlic de la temptació, no volen saber-hi res amb ell. Les que hi plantem es moren de natural i les que no s'acaben de morir per si mateixes les tallem per compassió. Escleròtiques, magres, totes de traus i esporguims, en lloc de saba els hi corren cor amunt, cor avall, els cadells rosegaires, fan pocs fruits, que se'ls corquen abans de madurar, i a la primavera ploren, nues i descarnades, enmig de les tendres verdors que tot ho endiumengen... No hi volen saber res, les pomeres, amb el nostre jardí... [...]

El magraner és un marxant de joies. Jo no he vist res tan enartador com una magrana, esberlada tota ella per folla rialla i ensenyant a tot pler sa encesa dentadura de robins. Quan aquestes rialles bojalment mudes es repeteixen ací i allà, nombroses, entre les branques sens fulles, el pensament es torba i esdevé com obsés per visions de somni fantàstic.

Els pruners han estat l'esquer del pecat més d'una volta per a jornalers i fadrines; uns i altres s'amossen amb les primeres prunes, molt abans d'ésser veroles, perquè a verolar mai no deixen que hi arribin. Plantats al passant d'un corriol fet per a llur trànsit, jornalers í serventes han cercat, rient, sobre son cap i enmig del fullam verd, les prunetes mig grogues i de sobte, un alegre xisclet o un parell de roselles que esclaten en les galtes, denuncien el frau; en lloc de prunes, una mà ha trobat l'altra... Per això sempre que guaito les pruneres ric per a mi tot sol. No en menjarem cap fruit per anys que visquin, mes Déu me'n guard de tallar-les! No en fan poc, de servei en l'hort de casa!

Però qui el fa a mos sentits, entre tots els fruiters del jardí, és el cirerer. Tot un cirerer regi. Cada poc temps li hem de ratllar la soca per fer-li vessar saba i minvar així sa ufanor. És alt i embrancalat amb esveltesa; ses fulles són amples i d'un verd de salut perfecta; i a son temps, quan hi sangnen com punxades d'agulla les cireres, l'efecte ornamental és superb, fascinador. No en fa gaires de cireres i són agrenques, però és tan bell, tan bell, que sa sola bellesa el salva de la mort. La bellesa hauria d'ésser respectada sempre com quelcom sagrat i intangible, com quelcom enlairador i purificador de l'esperit, com quelcom més útil que totes les coses dites útils per conveniències d'ordre inferior.

El llorer; vet aquí un altre arbre que sols serveix per a fer-hi respecte en el nostre hort. Té força més d'una centúria i només se li coneixen els anys en la grandària i en la majestat.

Tot l'any atapeït de fullam olorós, posa una gran taca fosca, de caient divinament clàssic, sobre el cel, i fa d'alcoveta i bressol als pardals i caderneres que hi xisclen, es disputen, es becarregen i s'estimen, per cents, per milers, en sa demora del llorer.

Autor: Joaquim Folch i Torres
Obra: Poesies , 1950
Pàgines: 165-166

A l'escriptora Caterina Albert

 

(Víctor Català)

 

I

 

Verge fecunda: l'esperit us dava

per fills els personatges que heu creat,

i amb el mantell de Víctor, us tapava

tots els pudors de la maternitat.

 

Dins la casa pairal, ací a L'Escala,

inundada en silenci casolà,

sentíreu, frec a frec, un batec d'ala,

i amb l'aire que movia, us fecundà.

 

Petita flor dels dies de donzella,

menuda, dins un món agegantat,

s'obria la vostra ànima, poncella,

a la llum del paisatge extasiat.

 

Hi havia el mar, i entorn de l'aigua blava

els blaus llunyans del Pirineu tan blau,

i enllà del blau de cel, que s'afuava,

l'aurora tendra i el ponent suau.

 

Damunt el clar del cel, es retallaven

les formes de la terra amb precisió,

i els camins amb figures que hi passaven

i els poblets esborrats en l'horitzó.

 

I en els poblets, les cases amb les portes

i les finestres, com ullets mirant,

i homes amb passions, vives o mortes,

i amb un cor al seu dintre, bategant.

 

Com una cinta blanca, onduladissa,

serpejaven les venes dels camins,

entre l'escampadissa fonedissa

de groc de terra i de verdor de pins.

 

Els vostres ulls, amb la nineta xica,

s'ho contemplaven amb afany cadell.

Si l'orella us escolta una música,

els ulls empaiten un volar d'ocell.

 

El món se us ofereix lliure de noses.

Vos hi aneu amb un llapis i un paper.

Voleu captar la imatge de les coses

i el llapis ni la mà, no ho saben fer.

 

Però ve el temps d'escriure la paraula

i d'entendre el sentit que en ella hi ha;

conjugar el verb i recitar la faula;

i l'ordre, que fa l'art de l'explicar.

 

És un món nou. Els verbs són com estrelles

resplendents de la pròpia expressió.

Posats en ordre, diuen meravelles.

Posats a mida, fan una cançó. [...]