Port d'en Perris

Autor: Víctor Català
Obra: Obres completes [Víctor Català] , 1972
Pàgina: 785

Com un teló de fons, la mar i el cel, fosos al lluny, semblaven la mateixa cosa; no es veia rastre de les muntanyes de l'altra banda del golf ni dels poblets i arbredes de ponent, part d'allà de la desembocadura del riuet. Fora les cases i els llaüts, tot el que s'albirava era d'un to blanquinós brut i amb aparences de flonjo, com si fos de tofes de cotó fluix refregat en cendres i ocres.

El Cranc, l'illot pelat de la boca del port, s'entreveia de tant en tant, com una clapada fosca, difumida, que les aigües cobrien abraonant-s'hi, esberlant-s'hi, i aixecant-se fins als núvols en polsaredes d'escuma d'un blanc suau i nítid de pòlvors d'arròs. Noves onades, brollant furients l'una darrera l'altra, s'embestien vertiginosament, esqueixant-se en milers de brolladors, que llançant gemecs feréstecs, es fonien en l'espai, com xuclats pel cotó fluix del firmament.

Després de banyejar el Cranc de banda a banda aquells formidables esquadrons d'escuma corrien desenfrenats -aixecant-se, retorcent-se, esquarterant-se i tornant-se a formar contínuament, amb una remenadissa frenètica- cap a la platja, i allà s'empenyien i s'amuntegaven per a llençar-se, amb ardideses de lleó rampant, a l'assalt de les cases de la Llenca Baixa, enfilant-se com esperitats, penyes amunt, fins a les parets, i rebotent i esclafant-se en elles; rebuts a peu ferm, eren rebutjats, polvoritzats, í entre rogallosos bramuls de despit i d'impotència, tornaven a caure a la mar, per revenir de nou, compactes, enferestits i perfidiosos, al cap d'un instant. De sobte en aquell camp de batalla, on el vencedor d'ara era vençut al cap d'un instant, i destruït per aquells exèrcits que es perseguien mutualment, calcigant-se, esclafant-se i esbandint-se, en cursa desesperada i sempre per sobre de les avançades, cap al port, s'aixecava, dominant-ho tot, com la senyera del combat, una ampla llenca blanca que la ventada furient, amb estrèpit de canonades, estripava, en un girant d'ulls, arrossegant-la, cap a ponent en filagarses, de les quals no en quedava ni el rastre de seguida.

Era una brega ferotge horrorosa, de les aigües fora de mare, que treien a flor, per a fuetejar-se a si mateixes, totes les immundícies de son llit i les engrunaven, rebolcant-se en elles, amb un panteix eixordador, imparable; una mena d'esgarip de ràbia i de dolor que es clavava al cervell i a les orelles.

Autor: Aurora Bertrana i Salazar
Obra: Vent de grop , 1967
Pàgines: 81-82

Amb les mans a les butxaques de les calces, continuava caminant d'esma. Feia fred, però no bufava gens d'aire. Es trobà prop de la platja sense saber com hi havia arribat. S'aturà, com espantat, a recer d'una cantonada.

Anaven a varar les barques de la teranyina. Tot de gent embolcallada d'ombra s'apinyava ran d'aigua. D'aquella massa humana movedissa i confosa, se'n desprenia una mena de bonior. S'hi destacaven alguns xiscles enjogassats de mainada, una rialla femenina, la veu autoritària dels patrons comandant la maniobra.

A les barques petites, començaven a encendre els llums de petroli. Escampaven una viva claror a l'entorn. Un dels qui els encenien era en Ramón Savins, el noi gran del patró de la «Graciela». Un munt de records envaí en Rafel. Eren llunyans, imprecisos, vagues i enutjosos com un malson.

Quan els fanals estaven a punt, els homes empenyien la barca cap a mar. Un de sol restava a bord. Hi esperava la barca grossa on anava tota la colla. Els raigs lluminosos es projectaven a l'aigua, la feien transparent, profunda, irisada com una gran maragda o un gran safir.

Els calencs no es cansaven mai d'embadalir-s'hi. La sortida de les teranyines constituïa un espectacle sempre nou per a ells.

Les mullers, la mainada, les germanes i les promeses dels pescadors, els anaven a acomiadar com si s'embarquessin per a una travessada llarga i perillosa. (De perillosa, ho resultava, certes nits.) I de passada s'hi esbargien. Uns ajudaven a la maniobra, d'altres la destorbaven, però ningú no s'hi enutjava ni protestava. A la platja, en aquella hora, senyorejava una llei de confusió i de xivarri fraternals. Era com una festa major.

Autor: Josep Oliveras Altrachs
Obra: Sal , 2001

Quan dic l'Escala

 

En record del meu pare

Quan dic l'Escala dic la barca del meu pare,

estavellant-se al sol d'una cala malalta,

on ja no va la gent, com abans, a trobar-se,

ni a respirar-hi els pins que hi festejaven l'aire.

 

Quan dic l'Escala dic la neu de les muntanyes

del Canigó glaçat, que envia tramuntanes

a espolsar-nos el blat dels pocs camps de la plana

que els pagesos encara sembren any rere altre.

 

Quan dic l'Escala dic un camí cap a França

per fugir de l'horror de les guerres d'Espanya,

i camins de claror de l'Albera i els Aspres,

per creuar el Rosselló sense haver d'enyorar-se.

 

Quan dic l'Escala dic l'escola on van portar-nos

a aprendre a tenir por de capellans i alcaldes,

i de mestres vençuts, obligats a ensenyar-nos

d'escriure i de llegir en una llengua estranya.

 

Quan dic l'Escala dic els jocs de cada tarda,

i alguns jocs prohibits les tardes de dissabte:

a Empúries, vora el mar, el cel ens ajudava

a sortir de l'infern amb què sempre acabava

 

el sermó del mossèn, robador de rialles,

malson de moltes nits de tots els qui pregàvem

per un món sense mals, ni guerres ni esclavatges,

a una marededéu que poc ens escoltava.

 

Quan dic l'Escala dic el menyspreu a la cara

per als qui no volien ser com tots els altres,

per no fer mai com ells: fútbol cada setmana;

per no batre's amb ells, ni fer-se amb ells el mascle.

 

Quan dic l'Escala dic les dunes i les platges,

i els carrers on el sol entrava dins les cases

a escalfar-nos l'hivern que els vents esgarrapaven,

i a fer somriure els vells, de qui apreníem tantes

 

paraules que hem perdut, i cançons i rondalles,

i jocs perqué amainés el fred que ens enrampava,

mentre el pare, en mar, amb grop i tot calava

perqué no ens faltés mai un bocí de pa a taula.

 

Quan dic l'Escala dic la barca del meu pare.