Casa de naixença de Salvador Dalí

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Homenots. Quarta sèrie , 1975

Salvador Dalí i Domènech nasqué a Figueres el 13 de maig de 1904. Té, doncs, en el moment d'escriure aquestes ratlles (maig 1958), cinquanta-quatre anys. El seu pare fou el senyor Salvador Dalí i Cusí, natural de Cadaqués, advocat i notari. El notari Dalí fou un jurisconsult molt expert i de gran anomenada. Exercí sempre a Figueres, on arribà a ser una figura conegudíssima no solament a la capital, sinó a tot l'Empordà. Abans de jubilar-se, durant una llarga temporada, fou el notari més antic del Col·legi del Principat. Una vegada jubilat, es retirà al Llaner de Cadaqués, on passà els últims anys de la seva vida vivint en casa pròpia, cultivant un hort, practicant la religió catòlica i discutint amb el seu fill, de vegades en forma vociferant, aquelles petites diferències que pel fet de formar part de generacions successives solen discutir pares i fills, protagonistes com són de la llei d'acció i de reacció que sembla presidir les relacions humanes.

La mare del pintor, la senyora Felipa Domènech, morí jove. La senyora Dalí, nascuda Domènech, fou la germana del senyor Domènech, que regentà amb gran honorabilitat i gran discreció la centenària Llibreria Domènech de la Rambla del Centre de Barcelona. No crec que es pugui demanar, en la història d'un pintor que primer féu tanta forrolla en l'avantguarda revolucionària i ara la fa a l'avantguarda reaccionària de l'art, un primer establiment més burgès i més ben posat. D'això, en diem ésser de bona casa.

Autor: Salvador Dalí i Domènech
Obra: Vida secreta de Salvador Dalí , 1981

A sis anys volia ésser cuiner. A set anys volia ésser Napoleó. I la meva ambició ha anat augmentant sense parar des d'aleshores. Stendhal parla en algun lloc de l'observació d'una princesa italiana que es prenia amb desfici un gelat en una tarda calorosa. "Quina llàstima que no sigui pecat!", va exclamar. Quan jo tenia sis anys, era pecat per a mi de menjar qualsevol cosa a la cuina. L'entrada en aquesta part de la casa era una de les poques coses que els meus pares m'havien prohibit categòricament. M'estava hores i hores espiant i fent-se'm la boca aigua, fins a trobar l'oportunitat d'esmunyir-me en aquell indret encantat, i davant les minyones, que cridaven de gust, arrabassava un tros de carn crua o un bolet a la brasa, i m'ennuegava gairebé fins a ofegar-me, perquè per a mi tenien el gust meravellós, la qualitat meravellosa, la qualitat embriagadora que només la por i la culpa poden comunicar.

Fora d'aquesta prohibició de la cuina em permetien de fer el que em passava pel cap. Em vaig orinar al llit regularment fins a vuit anys pel simple gust de fer-ho. Era el monarca absolut de la casa. No trobaven res que fos prou bo per a mi. Els meus pares m'adoraven. Un dia de Reis vaig rebre, entre innombrables regals, un vestit reial enlluernador —corona d'or amb grans topazis i capa d'ermini—; des d'aquell moment vaig viure gairebé constantment abillat amb aquella disfressa. Quan em treien de la cuina les minyones enfeinades, quantes vegades em vaig quedar palplantat a l'obscur passadís –abillat amb els meus induments reials, en una mà el ceptre i a l'altra els espolsadors- tremolant de ràbia i amb un desig irresistible de fuetejar de ferm aquelles noies! Això passava en aquella hora d'angoixa que precedeix el xafogós i al·lucinant migdia estival. Darrera la porta ajustada de la cuina percebia les corredisses d'aquelles dones bestials de mans vermelles; en llambregava els malucs puixants i els cabells espargits com crineres; i de la xardor i la confusió que sorgien d'aquell conglomerat de dones totes suades, raïm escampat, oli bullent, pèl arrencat d'aixelles de conill, tisores tacades de maionesa, ronyons i refilets de canaris —de tot aquell conglomerat, me n'arribaven les ràfegues de la flaire imponderable i inaugural del dinar pròxim, barrejada amb una mena d'acre sentor de cavall. La clara d'ou batuda, ferida per un raig de sol que fendia un remolí de mosques i fum, relluïa exactament com l'escuma formada a la boca de cavalls bleixosos que es regiren per la pols sota la tralla sagnosa que els vol obligar a aixecar-se. Com he dit, era un infant consentit.