Casa familiar de Salvador Dalí

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Homenots. Quarta sèrie , 1975

Esperit essencialment previsor i familiar, el notari es preocupà, des del primer moment, de l'avenir del seu fill. Una vegada establert que Salvador seria artista, considerà necessari revestir la professió que anava a emprendre de la màxima seguretat.

—Què és un artista?—preguntava el misser als seus amics del casino. I ell mateix es contestava que ser artista és no ser res o si de cas molt poca cosa. No és tan sols una carrera. És una activitat incerta i vaga, d'una seguretat indiscernible, d'uns resultats sotmesos al problematisme més displicent i inaferrable.

Un bon dia, però, vingué en coneixement — gràcies a informacions donades potser pel pianista Monturiol o potser per Gabriel Alomar, que llavors era catedràtic de llatí a l'institut de Figueres — que l'Estat donava títols d'artista, que prèviament reintegrats podien donar accés al sosteniment d'un pressupost certament modest, però real. Per a l'obtenció d'aquests títols hi ha l'escola oficial, l'Acadèmia de San Fernando, radicada a Madrid, les pensions a Roma, etc., i en definitiva un escalafó professoral inscrit en la comptabilitat de l'Estat. [...]

I així el futur artista es traslladà a Madrid, on, instal·lat a la clàssica casa de dispeses, es disposà a fer l'examen d'ingrés que en aquests casos és habitual. Sembla, però, que el dibuix que com a treball

pràctic presentà al tribunal tingué una tara definitiva: el dibuix — sigui per inadvertència o pel que sigui — fou realitzat sobre un paper no reglamentari, exactament massa petit.

— Jove, s'ha equivocat de mida — li digué el bidell de l'establiment—. Vostè no passarà...

— I en efecte: fou suspès i rebutjat.

Autor: Salvador Dalí i Domènech
Obra: Vida secreta de Salvador Dalí , 1981

Un dia, mentre dinàvem, el meu pare provocà la consternació general llegint en veu alta un informe dels meus mestres. Es referien a la meva exemplar docilitat i bona conducta; esmentaven amb aprovació que passava les meves hores d'esbarjo apanat: dels jocs sorollosos, perdut en la contemplació d'un cromo (sé quin era)[1], trobat en un embolcall de xocolata. Però acabaven dient que "em dominava una mena de peresa mental tan profundament arrelada, que era gairebé impossible que fes cap progrés en els meus estudis". Recordo que la meva mare va plorar aquella tarda. El cert és que, després de gairebé un altre any sencer de col·legi, no havia après ni una cinquena part del que tots els meus condeixebles ja havien devorat en aquest temps. Em vaig veure obligat a restar indefinidament a la mateixa classe mentre els altres corrien endavant amb el desig golafre de la competència, per tal d'aconseguir nous graons en l'escala de la jerarquia, tan relliscosa i greixosa. El meu isolament arribà a ésser de tal manera una idea fixa sistemàtica, que fingia no saber encara les coses que, a despit de mi mateix, finalment i a poc a poc s'anaven incorporant a la meva ment. Per exemple, encara escrivia amb negligència, amb milers d'esborralls i caràcters d'una irregularitat desconcertant. Ho feia expressament, car en realitat sabia com fer-ho bé.

 

[1] Una pintura religiosa que representava el martiri dels Macabeus.

Autor: Salvador Dalí i Domènech
Obra: Vida secreta de Salvador Dalí , 1981

Vaig anar de dret al meu terrat, sentint les meves orelles adolorides, estretament empresonades en la meva gorra de mariner, com a punt d'encendre's; les vaig alliberar, i l'aire crepuscular, molt fresc, vingué a acariciar-me-les deliciosament; vaig sentir tot el poder invencible de l'amor que s'emparava novament de mi, i aquesta vegada em va començar per les orelles.

A partir d'aquest encontre, només vaig tenir un desig: que Dullita vingués a trobar-me allà dalt al meu safareig, que Dullita em pugés a veure al terrat. I jo sabia que això havia de succeir infal·liblement —però com? i quan? Res no podia apaivagar la meva folla impaciència, i era una tortura engolir les patates bullides. Una tarda el nas em va sagnar amb una tal violència que van cridar el metge i vaig estar unes quantes hores amb el cap baix mirant el sostre, amb tovallons amarats de vinagre, amb els porticons tancats. En començar-me l'hemorràgia, la minyona em va posar una clau molt grossa sota el clatell i se'm clavava a la carn fent-me d'allò més mal; però estava tan rebentat que ni em gosava incorporar.

Veia imatges reduïdes que passaven endavant i endarrere —carretes i gent que caminava pel carrer—, projectades al revés al sostre, i sabia que aquestes imatges corresponien a gent real que hi havia al carrer sota la brillant claror del sol. Però, en el meu estat de debilitat, aquestes figures deformades, que restaven enfocades només un moment, em semblaven totes uns àngels de debò. Aleshores vaig pensar: "Si Dullita, amb les seves dues amigues, passa pel carrer, la veuré en el meu sostre".

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Obra: Salvador Dalí vist per la seva germana , 2012

La nostra infantesa es desenvolupà, més que a l'interior del pis, a la galeria que l'eixamplava, ornada amb grans testos de nards i de lliris i una glorieta plena d'ocells. A la mare, li agradaven tant que li plaïa criar canaris i tórtores en un cobert, que feia una ombra suau a la sortida del menjador.

La galeria, encarada a ponent, quedava sobre el jardí de la marquesa de la Torre, ple de castanyers que arribaven als balustres de la barana. A banda i banda, s'allargaven els dos carrers mes cèntrics de Figueres. La façana principal de la casa donava al carrer Monturiol, l'altra al Camaño.

Jugar amb calcomanies era un dels nostres entreteniments predilectes. Com que durant tot el dia corríem d'un cantó a l'altre, ens treien de pertot, perquè embrutàvem. Amb un platet d'aigua que sempre vessàvem, omplíem taules i cadires de paperets recargolats que, com pell morta, es desprenien de les calcomanies que quedaven estampades, amb colors al·lucinants (els mateixos que vèiem en somnis), damunt dels papers sobre els quals les adheríem.