Institut Ramon Muntaner

Autor: Salvador Dalí i Domènech
Obra: Studium (revista) , 2003

Quan els sorolls s'adormen

 

Els reflectes d'un llac...

Un cloquer romànic...

La quietud de la tarda

morenta... El misteri

de la nit propera... tot

es dorm i difumina...i

és allavors que baix la pàl·lida

claror d'una estrella,

vora el portal d'una casa

antiga es sent enraonar

baix i tot seguit els sorolls

s'adormen i el fresc

oreig de la nit gronxant

les acàcies del jardí

fa caure damunt dels

enamorats; una pluja

de flors blanques...

Autor: Salvador Dalí i Domènech
Obra: Studium (revista) , 2003

Capvespre

 

N'era l'hora del gran silenci capvespral. les darreres lluïssors de la tarada morensa s'esvaeixen darrere les muntanyes, los estels comencen a tremolar en un cel seré  que guarda encara l'escalfor de la posta...

Tots los sorolls s'apaguen i la natura es dorm... tot calla, tot s'atura i la mar canta.

Quina hora més bella per los enamorats, quin cel més clar per a emprendre la vola, quina poesia més gran per a somniar.

Vora meu han passat dos aimants deixant a son pas flaire d'amor i jovenesa, no es deien res, potser per no trencar la quietud que damunt les coses planava; es miraven i somreien... Són allunyats i s'han perdut entre les sombres de la nit ja closa, i m'he sentit sol i he sentit el misteri i tristor del vespre i hagués volgut somriure com ells... Però de totes les coses en brollava tristesa i melangia i era massa gran el silenci... Quina hora més bella pels enamorats, pensava...

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966

Les riallades i truculències del senyor Jordi m'animaren, i en sortir de casa seva em vaig sentir més alleugerit. Anàrem a dinar a can Roig, a la Rambla — al primer restaurant que he conegut, i a primera hora de la tarda férem cap a l'institut.

Tot pujant el carrer de Cervantes, abans Sant Pau — Sant Pau i Cervantes estan com gat i gos, a Figueres —, m'envaí una gran depressió. Arribàrem a la plaça de l'institut, que feia pena de veure, i per la portalada entràrem al pati, que era ple de brogit de criatures i de senyors respectables que devien ésser llurs pares i que es passejaven per sota els claustres, fumant cigars gruixuts. Em semblà que l'aire era carregat d'emanacions vespasiàniques molt saturades i vives.

— Edifici oficial! — digué el meu pare amb un aire sentenciós i trist.

L'Institut de Figueres és un convent de caputxins desafectat. Quan, el 1753, regnant Ferran VI, hom decidí construir el castell militar de Sant Ferran, basat en el sistema de fortificacions de Vauban, els caputxins, que tenien un convent meravellós rodejat d'oliveres i de vinyes en el lloc en què està emplaçat el castell, el vengueren por 15.000 lliures barcelonines. Amb aquests diners els frares edificaren en el raval de més a migdia de Figueres, un nou convent, edifici quadrat, d'un pis, d'estil bordai, amb un pati que té un pou al mig i un claustre interior desproveït de tota mena d'esperit. Del convent antic conservaren només els escuts, que són l'única cosa noble que conté l'edifici actual. Són tres pedres, la del mig de les quals representa un calvari. Les creus laterals són decapitades i la del centre és la creu de Lorena. A banda i banda hi ha dos escuts nobiliaris. A sobre, una data: 1564.

L'any 1907 l'edifici es trobava en un estat lamentable, molt pitjor probablement que quan el deixaren els frares. En el pis de dalt hi havia l'internat dels alumnes i a peu pla les aules amb un rètol a sobre cada porta. Aquestes portes eren baixes i estretes, pintades de negre, amb el forat rodó de la gatinera. En els quatre angles del claustre, quatre mingitoris, que semblaven garites de soldats, emanaven gasos asfixiants. Damunt de cada porta hi havia rètols pomposos. Hi havia un Gabinete de Historia Natural amb quatre ocells dissecats i uns cristalls de cartó mastegat. També hi havia una Càtedra de Agricultura amb un arado patatero, una sulfatadora anacrònica que semblava un físcorn i dins d'uns armaris uns pots de vidres amb llavors corcades de faves, de pèsols i de mongetes de l'època de Maria Castanya. Les aules eren fosques i brutes i el material escolar a penes es podia tenir dret.

Ens acostàrem al quadre d'avisos de l'establiment i llegírem els papers a través d'una espessa tela metàl·lica. Resultà que els exàmens començaven aquella tarda mateix. Ja no ens moguérem més dels claustres. Els membres del tribunal trigaren una hora llarga a venir. Aquesta hora fou un turment. Durant aquest temps se m'infiltrà en la memòria subconscient tot el que tenia al davant i m'hi ha quedat flotant i insolent. Vaig comptar una infinitat de vegades els arbres del pati. El número m'ha quedat gravat: trenta-vuit arbres, tristos, assedegats i vells. Al costat del pou, repenjat a l'arc, hi havia un home de pèl vermellenc que venia gasoses, avellanes i cacauets.

Autor: Vicenç Pagès i Jordà
Obra: Els jugadors de whist , 2009

L'altre Ramon Muntaner és l'institut d'educació secundària. Per referir-s'hi, la majoria dels figuerencs han utilitzat tradicionalment el genèric «l'institut», ja que durant mes d'un segle no n'hi va haver cap altre. El segon que es va obrir, batejat amb el nom d'Alexandre Deulofeu, de seguida va ser conegut com «el nou» o «el de dalt», mentre que el primer va continuar sent l'institut per antonomàsia. Se'n van haver de construir dos o tres mes perquè la gent s'acostumés a parlar d'«el Muntaner».

Després de la densitat repressiva del col·legi Sant Pau, l'institut va ser, no pas una alenada d'aire fresc, sinó més aviat una injecció d'anarquia, aspra i perfumada com un glop de ginebra.

La primera novetat era que tot de noies compartien la mateixa aula amb ells. Desproveïdes de bata, a l'abast de la mà, va resultar que sobrepassaven en estatura els nois i que estaven dotades de les mateixes corbes femenines que apareixien en revistes com El Trompa o El motel de Venus. Es mostraven perfectes i armades, mentre que ells semblaven a mig coure. Properes, nervioses, exaltades, enfebrides, aquelles noies es passaven el dia emetent esgarips d'alegria i somriures indiscriminats, petonejant-se amistosament i ventant-se cops de colze histeroides. Es desplaçaven en grupets, semblava que concentrades en les rajoles del paviment però en realitat disparant mirades baixes a aquells companys acneics que transitaven pels passadissos sense una destinació clara, amb les mans enfonsades a les butxaques d'uns pantalons que els estrenyien mes a cada rentada.

Llavors el Ramon Muntaner era l'únic institut de la comarca. Hi assistien tot d'adolescents galtavermelles procedents de Llers o de Cantallops, avesades a repartir el pinso matinal a les gallines, però també les sofisticades nimfetes de Roses i Cadaqués, assídues a beach parties i al free pass de les discoteques, que dominaven les tècniques mes avançades del morreig, a les quals calia afegir les filles dels comerciants i constructors mes pròspers de la ciutat —noies de marca, de gimnàs i de perruqueria setmanal—, que vivien a tocar de la Rambla, fumaven Fortuna mentolat i freqüentaven la discoteca Charly, on es refregaven amb els hereus més cobdiciats dels encontorns.