Monument a Pep Ventura

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Poesia completa , 2011

Per tu ploro

(Sardana)

 

Anem a la muntanya, -que ara ve el bon temps;

ve la primavera, -ve la primavera,

la-larala-la-la-la-la

hores d'alegria, hores de tristor.

¿ai del qui se'n va i no tornarà!

També més ¿ai!, ¿del qui perd l'amor!

La-la-la.

Tambémés ¿ai!, ¿qui perd l'amor!

 

¿Adéu, rosa d'abril!

¿Adéu, rosa encarnada!

Demà lluny del teu roser,

d'enyorament me moriré.

 

Quan te diran la meva fi,

plora per mi, que per tu ploro;

plora per mi, més dolçament,

que amargament no és el teu plor.

 

Eixuga el plor, no ploris gaire,

que et marciria el pas de l'aire.

No ploris gens; no ploris, no.

Per tu i per mi, jo, que ja en sé,

bé puc plorar millor.

La-larala-la.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El meu país (Obra completa 7) , 1974

Com la seva música degué ésser la sensibilitat d'aquest empordanès tan típic i el seu cos arrasat. En el seu temps, Ventura anava per aquests poblets irrisoris tocant, primer, el sac dels gemecs i després la tenora. Portava un vestit negre funerari, tenia els ulls negres enfonsats, la cara esgrogueïda de malalt. Aquest home, que visqué aspirant els perfums del xai rostit i de l'oca amb naps, estava malalt. La seva música és tardorenca, crepuscular, sanglotant. Ventura és un enyoradís; s'evadeix cap al món dels xiprers i de la pau.

Anys enrere, a Figueres, vaig veure un retrat de Ventura, mudat. Portava uns pantalons de quadres, una financera, un gran llaç negre de corbata, punys rodons, de cel·luloide, i unes enormes sabates. Tenia el colze repenjat en un capitell cantoner, sobre el qual hi havia un test amb pretensions d'objectes d'art una palmera lluent amb què presentava una decoració glacial. El cos tenia el punt d'encarcarament de l'home que no sap què fer: o quedar-se en la fotografia o marxar-ne. Un músic molt vell, que formà part de la seva cobla i el sobrevisqué llargs anys, el descriví dient que fou un home de mitja alçada, molt flac, xuclat de cara, bon amic i excel·lent company, afable però seriós, de poques paraules, sempre llunyà i abstret, amb una cara de tempestat.

Autor: nocontent
Obra: Els jugadors de whist , 2009

El monument aixecat en homenatge al compositor Pep Ventura dona l'esquena a la carretera de Llançà. Està format per una composició escultòrica i una testa metàl·lica del músic —estil capgròs— col·locada damunt un pilar de granit. La composició mostra una sardana en alt relleu, formada per balladors adustos de mida natural, a mig camí entre l'art soviètic i els pagesos industriosos que Frederic Marés va dissenyar per a la façana de la Caixa d'Estalvis. El monument a Pep Ventura no passarà a la història de l'art, però té una característica que en aquell moment va resultar crucial: l'envolta un petit fossat que llavors era ple d'aigua. Amb una mirada, en Jordi i la Blondie van acordar que aquell era el seu destí. No els va costar gens saltar la tanca que envoltava el monument. Entre aquell gest i els metres de gespa que van haver de trepitjar, l'aventura prenia l'indispensable aire de transgressió. Quan van ser davant de l'aigua, ell va fer un salt i, des de la plataforma del monument, li va allargar la mà. Ella va vacil·lar, però a l'últim es va arromangar una mica el vestit i va fer un saltet. Ell la va agafar per impedir que caigués a l'aigua, ella va riure i li va agafar la nuca, i va ser llavors, encara abraçats després de pujar els quatre escalons, en aquella minúscula illa rectangular habitada només per ells dos, en la discreta foscor de l'última plaça de Figueres, que els seus llavis es van unir per primera vegada.

Tota relació presenta un moment àlgid. El seu va ser aquell petó. Una escena tan rodona ja no es repetiria, però ells no se'n van adonar fins que van ser casats i emmainadats.

No ens precipitem. ¿Ja hem dit que la base del monument sembla dissenyada perquè hi càpiga, ben comprimida, una cobla? Disposaven de prou lloc per estirar-se amb comoditat. Deixem-hi ara els dos nàufrags, besant-se i tornant-se a besar, descobrint-se i reinventant-se, mentre acabem la marrada que ens ha de retornar al casament de la seva filla.