Panteó de figuerencs il·lustres

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El meu país (Obra completa 7) , 1974

El cert és que a l'Empordà aparegué el primer republicà democràtic de la península: Abdó Terrades. Aparegué també el senyor Monturiol, que crea el primer fenomen científic de repercussió popular a Espanya —l'Ictíneo— i que escriví un llibre titulat «El arte de navegar por debajo del agua». [...]

Terrades visqué en la seva joventut a Barcelona i estigué en contacte amb els medis obrers de mitjan segle passat, que produïren una gran commoció inseparable de les primeres, serioses manifestacions de l'industrialisme. L'adopció d'una posició republicana —la primera d'Espanya i de gran novetat a tot el país — es tenyí en la persona de Terrades d'allò que se solia anomenar la inquietud social i la realitat popular i històrica del país, o sigui dels primers anhels de la Renaixença. Després, Terrades, convertit en una fitxa policíaca, visqué llargues temporades a França i passà moltes vegades, en el doble sentit, la frontera. Durant una gran part del regnat d'Isabel II, el fenomen polític peninsular més gros i que donà més esperances als anticonvencionals i iconoclastes, fou el general Joan Prim i Prats. Que el grup polític d'oposició creat per Terrades a l'Empordà estigué en relació amb el general Prim i amb les set o vuit temptatives que aquest home realitzà per apoderar-se del Govern no té ni el més petit dubte. En el principi de l'etapa revolucionària, quan Prim veia encara les coses de color de rosa, tots aquests elements s'entengueren molt bé a pesar de les enormes diferències, sobretot les diferències de Terrades, republicà incorruptible, i de l'oportunisme de Prim, que, en la qüestió de les formes de govern futures, fou una carta tapada permanent.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El meu país (Obra completa 7) , 1974

El punt més alt a què arriba Ventura és la melodia del «Cant dels ocells», que ha estat tan elogiada i és tinguda per una de les millors melodies del pentagrama. Totes les seves sardanes tenen, però, un aire inconfusible: la netedat melòdica, el sentimentalisme popular, la febreta malenconiosa, tot organitzat en la trama, pagesa, de vegades taujana, de vegades nasal, del flabiol, del fiscorn i la tenora. Amb aquest bagatge, Pep i els seus músics anaven de poble en poble. Avui és ja una mica difícil de comprendre la dimensió social que tingué aquest home. Fou considerat, primer, com un innovador: a ell es deu, principalment, la transformació del magre i monòton contrapàs en la sardana llarga, que ha quedat com una fórmula modèlica; fou tingut per un excels compositor de tendència innovadora. Avui ens podrà fer riure que els rescalfats italians de Ventura poguessin representar una innovació. Però les coses són així i en relació a la música popular i a les cançonetes polítiques del temps, generalment de gust francès i de reflex revolucionari, fou un innovador. Com a compositor tingué un èxit immens — un èxit, però, revelador de la vida que la sardana portava en germen. Fou considerat, finalment, un prodigiós executant. De testimonis oculars, en deuen quedar poquíssims, però la tradició és viva. Amb la seva cara de tempestat quan tocava la tenora, semblava que s'hi adormia...

Autor: Santiago Riera Tuèbols
Obra: Narcís Monturiol: una vida apassionant, una obra apassionada , 1986

Al tret romàntic unia un misticisme molt en la línia cabetiana de la qual se separava només pel que fa a la religiositat de Cabet. Tanmateix, Monturiol, sense ésser creient, es veia atret per allò que aquells socialistes primerencs anomenaven el comunisme dels primers cristians, precisament pel que havia tingut de revolucionari en el seu dia. La liberalitat de la seva ideologia, compatible amb aquesta posició, li va permetre de mantenir una estreta amistat amb un jesuïta, el pare Vinader, durant els últims temps de la seva vida, amb qui parlava de tot menys de religió; només una vegada varen tocar el tema i Monturiol va fer prometre al religiós que no aniria a visitar-lo en el moment de la mort a fi d'evitar d'aquesta manera l'enutjós rebuig que hauria estat incompatible amb l'amistat professada. Cal dir que el P. Vinader va complir la promesa.

En canvi, fou enterrat segons el ritus catòlic, contrariant així el seu desig explicitat en diverses ocasions. Algú ha adduït, a fi de justificar tal decisió per part dels familiars, la difícil situació del seu gendre, llavors director de la filatura «La Española» de Sant Martí de Provençals, enfront del consell d'administració de l'empresa. Fos com fos, les causes de tan delicada, i moralment compromesa decisió, restaran inèdites en el misteri de la història íntima i personal, i doncs no verificable, dels protagonistes. Sembla, tanmateix, que ens trobem davant d'una conducta que constitueix una resposta determinada a la pressió exercida per una societat com la de la Restauració que tornava a discórrer pel camí del conservadorisme, de l'ortodòxia, de la moral del què diran. Pressió, cal reconèixer-ho, que es feia difícil de sostenir en aquelles circumstàncies.

Autor: Isabel-Clara Simó i Monllor
Obra: Els racons de la memòria , 2009

Canet era un home prim, amb el guardapols que ja era una peça d'antiquari, en aquell 1967, però que a ell li esqueia sense semblar d'un altre univers. Portava ulleres gruixudes, tenia el cabell gris i lluïa un infatigable somriure. Vaig saber, al poc temps, que patia, però, uns ferotges i despietats mals de cap que el torturaven tot el dia, i tanmateix el seu bon humor i la seva tendresa, en aquella llibreria caòtica, magnífica, de les que fan ganes de llegir només d'entrar-hi, havia aconseguit concentrar el batec profund d'una vila que havia estat la capital del federalisme i la darrera seu del govern espanyol de la República.