Plaça de l'Ajuntament

Autor: Carles Fontserè i Carrió
Obra: Memòries d'un cartellista , 1995

Anant i venint del comissariat a la casa de la senyora Lolita, havia de travessar la petita plaça de l'Ajuntament. Vaig deturar-m'hi per la curiositat d'assistir com a espectador a l'andarejar d'un grup de personalitats catalanes que s'hi donaven cita. Es distingien per anar ben abrigades i correctament vestides. Algunes eren cares conegudes que a Barcelona es movien al voltant de la Generalitat. Parlaven animadament, però en veu baixa i to queixós, de com resoldre els problemes de passaports, maletes, autocars..., o de si a la frontera els francesos deixarien passar les joies de les seves mullers. En sobresortia per l'actitud d'home que controlava la situació la figura predominant del conseller en cap, Josep Tarradellas, així mateix ben cofat i elegantment vestit. Pel que sembla, tots depenien d'en Tarradellas, el Moisés de l'èxode dels catalans de primera.

Autor: Vicenç Pagès i Jordà
Obra: Els jugadors de whist , 2009

En una manifestació que va recórrer la Rambla i va arribar fins a l'Ajuntament, arran d'un projecte de llei de reforma educativa que cap manifestant no havia llegit, va fer fortuna un eslògan que es referia al ministre d'Educació i que permet fer-se una idea de l'altura del debat polític que regnava a l'institut: «Seara, Seara, et trencarem la cara».

Els professors eren pròxims i amistosos, és a dir, dèbils. Mes d'un ho va pagar. Uns quants d'aquells alumnes de primer de BUP, que tan sols mesos abans estaven al col·legi Sant Pau, tenien antecedents violents; la proporció no era pas menor en els que arribaven dels Fossos. Els agradava provocar, mentien a la perfecció, tenien la llengua i la mà ràpides, havien aprés a contraargumentar de manera convincent, es defensaven atacant. Eren més, disposaven de més energia i s'havien criat en el combat cos a cos. Aquella generació de professors no numeraris, rousseaunians i vulnerables, va ser derrotada en poques setmanes. Com més humans i comprensius es mostraven, més cruels eren els atacs dels estudiants, que es mostraven particularment amenaçadors amb les professores més joves i desarrelades. Aquelles noies andaluses acabades de llicenciar, ingènues i socialistes, abandonaven l'aula d'una revolada, corrien subjectant-se la faldilla florejada i abans que arribessin a la sala de professors i esclatessin en plors, algun alumne ja despertava les riallades de tothom imitant la seva feblesa.

S'havien girat les tornes. Ara ser jove significava manar.