Rambla, al capdamunt

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El meu país (Obra completa 7) , 1974

Fou en el primer terç del segle passat que l'ajuntament presidit pel governador i militar senyor Caamaño inicià les gestions per cobrir la Ribera i endegar les aigües (el Galligants, etc.) que hi afluïen (1828). Tot el que és avui la Rambla era un aiguamoix amb herbes aquàtiques i, pels cantons, arbres blancs corpulents. Hi havia quatre ponts que travessaven el paratge —un d'ells molt alt i estret, d'aspecte gòtic. La Ribera separava el nucli ciutadà antic del que hom havia construït a l'altra banda, que en realitat era fora dels murs. Les obres i les gestions s'eternitzaren, com és natural que fos així havent coincidit amb la primera guerra civil o dels Set Anys; però, com que totes les coses d'aquest món tenen un final, també s'acabà l'obra de la Rambla de Figueres —l'any 1855.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El quadern gris, Obra Completa 1 , 1969

12 d'octubre. — De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m'agradaria viure—o almenys on em sembla que viuria fàcilment.

Ja fa uns quants anys que conec la vila. Hi vaig anar per primera vegada a deu anys, a examinar-me d'ingrés de batxillerat. Hi vaig tornar l'any següent per als exàmens de primer curs. Aquest malson dels exàmens no aconseguí ofegar l'efecte agradable que em produí la ciutat. El vell convent de franciscans convertit en «Instituto General y Técnico», no aconseguí deformar-me el claríssim efecte que em féu. Després, en el curs dels últims anys, hi he tornat alguna vegada i la primera impressió s'ha mantingut sempre.

El primer descobriment del món, l'entrada en la seva correntia, se'm produí per Figueres. Per arribar-hi, vaig haver d'agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors se'n deia. La ciutat fou el primer nucli urbà que hagués vist en ma vida. La Rambla fou el primer carrer construït que veieren els meus ulls. L'Hotel París, el primer hotel que la vida m'oferí. El primer restaurant en el qual he menjat fou el restaurant Roig de la Rambla. Em donaren uns rogers a la brasa, amb un picat d'all i julivert, que em semblaren magnífics. En els cafès de Figueres vaig ingerir els primers cafès no casolans de la meva existència — i això té una certa importància per a un home que després ha freqüentat els cafès amb tanta assiduïtat. La primera llibreria que he freqüentat fou la llibreria Canet, de Figueres. Llavors estava situada al capdamunt de la Rambla, a l'angle de la Pujada del Castell. Era un racó petit i entaforat, però s'hi estava molt bé. Abans d'anar a Figueres havia vist algun soldat solitari i escadusser i allà vaig veure desfilar un batalló; no havia vist mai militars i allà en vaig veure de totes les categories; diré, tot passant, que no em feren pas l'efecte que em pensava que em farien. Abans d'anar a Figueres sabia el que eren les sardanes, però fins que les vaig sentir tocar a la Rambla no vaig adonar-me del seu encant. Abans d'anar a Figueres sabia més o menys el que era la gramàtica — ho sabia, potser menys que més —, però només vaig saber el que la gramàtica pot fer sofrir després d'haver-me examinat davant de tres solemnes estaquirots de l'"Instituto General y Técnico".

Tot això, per mi, és importantíssim, perquè forma part de l'entrellat profund de la vida — de la madeixa de realitats i de somnis que constitueix la vida íntima.

Fins al meu primer viatge a Figueres, la vida em semblà una cosa; després, el món em semblà considerablement més complex.

Autor: Carles Fages de Climent
Obra: Tots els sonets , 2003

El poeta i la ciutat

 

Venturós el poeta que tingui una ciutat

ni gran, ni mitjancera, més aviat petita,

amb sis dies de festa i un al mig pel mercat

i una Rambla—amb filferros de closa—on fer visita.

 

Un museu casolà i un domèstic prelat

i una biblioteca amb recolliment d'ermita

i una ermitana gràcil que et sap el gust i el plat,

i el dístic nou escolta, i et renya o felicita.

 

Una ciutat afable, trilingüe, amb do de gents.

La federal bandera al pic de Tretzevents.

Una ciutat mancada de comunal rellotge

 

perquè hom pugui fer tard. I pel maig, Santa Creu.

Una ciutat modesta on tot es pot fer a peu,

llevat l'últim quilòmetre, que és costum de fer en cotxe.

Autor: Maria dels Àngels Vayreda i Trullol
Obra: Encara no sé com soc , 1970

Vam travessar a poc a poc la ciutat morta. Pertot es veien ruïnes, desolació, gent que s'atapeïa pels carrers preparant-se a fugir en desordre. Els bombardeigs, ara que teníem el front tan a la vora, s'havien fet incessants. Després, amb la nit closa, un gran silenci planà. Les portes i finestres es veien tancades i barrades; molta gent dormia tirada pels carrers, entre la runa dels edificis destruïts. Les branques dels arbres de la Rambla apareixien esqueixades per la metralla com si haguessin estat rompudes per un huracà. No podíem fer nit a cap dels nostres dos pisos ni al consultori perquè estaven ocupats per refugiats del sud d'Espanya. Van xisclar les sirenes i en Jordi s'arraulí contra meu; ens havíem arrecerat en un portal, un dels pocs que apareixien oberts, davant mateix de casa nostra. Mentre anaven caient les bombes i en Jordi s'arrupia més i més contra el meu pit, vaig pensar quina protecció tan dèbil era per a ell el meu cos. Després, ja allunyats els avions, vaig alçar els ulls per mirar els balcons de casa. Ara hi vivien uns refugiats, gent sense llar i amb la por i la misèria ficades fins al moll dels ossos; n'havien anat arribant moltíssims a Figueres durant aquelles últimes setmanes. Me'ls vaig imaginar destruint les nostres coses, els meus records, les fotografies de casament, les de la nena; destruint-ho amb ràbia potser, per l'única raó que ells ja ho tenien tot destruït.

Autor: Carles Fontserè i Carrió
Obra: Memòries d'un cartellista , 1995

A desgrat de les interrupcions, vaig enllestir un periòdic mural per a col·locar a la Rambla. Es tractava de donar testimoniatge de la Generalitat, en uns moments difícils, a la corma de refugiats que passaven per Figueres camí de la frontera. Els dos companys, seguint les directives d'en Miravitlles, van escriure uns textos. L'operació de penjar-lo en un dels arbres de la part alta de la Rambla va coincidir amb un bombardeig. La gentada que omplia el passeig, arraulida als portals o a l'entorn dels arbres corpulents, amb un silenci tens, mirava atònita el trio d'infeliços —en Sala, en Serch i jo— que a desgrat de les explosions teníem l'humor d'aixecar un tauler d'inútil propaganda. Sens dubte era l'últim periòdic mural de la guerra a Catalunya. No va ser un acte de coratge. Fou la por de fer el ridícul, de deixar el tauler i arrencar a córrer, el que ens va mantenir aparentment immutables.

A més del periòdic mural, en Miravitlles, que de fet sols s'acostava pel Casino de tant en tant, va tenir la idea de construir dues fletxes monumentals. Una més grossa que l'altra, assenyalarien en direccions oposades i serien col·locades a la cruïlla del carrer Nou de la Rambla. La més gran duria escrit «A Barcelona, camí del deure», i la petita, «A la frontera, camí del deshonor». Vaig acompanyar-lo al taller d'un fuster amic seu —en Miravitlles era fill de Figueres i la seva família, que tenien botiga, encara hi vivien— i allà mateix, sobre uns plafons de contraplacat, vaig dissenyar els perfils de les dues fletxes. El fuster les havia de serrar i muntar sobre uns pals. Aquestes fletxes no van arribar a sortir d'aquell taller.