Rambla, al mig

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El meu país (Obra completa 7) , 1974
Pàgines: 176-177

La Rambla és el que dona caràcter i personalitat a la Figueres moderna. La vella Figueres es troba al peu de l'església parroquial, que és a la part alta de la població. La Figueres moderna té la Rambla com a peça decisiva. La diferència de les dues ciutats és molt marcada, però el conjunt s'ha produït amb una certa solta. De tota manera el que ha donat fama i personalitat i ha contribuït a teoritzar sobre la manera d'ésser dels empordanesos ha estat la part nova, la Rambla de Figueres. És el conjunt urbà modern, sens dubte, millor de l'Empordà. Ja no es tracta, com es tan corrent en aquest rodal, d'una improvisació de qualsevol manera. La Rambla és una urbanització deliberada i correcta. No és el firal que Napoleó manà de construir en totes les poblacions agrícoles franceses —i en moltes d'italianes— d'una certa importància. És un salonet ciutadà a l'aire lliure per a passejar i conversar. Quan ve el bon temps és una pura i simple delícia, sobretot a la nit quan s'ha entaulat l'aire —només l'aire!— de la tramuntaneta seca, tònica i lleugera. A Figueres, el clima és molt bo. Els aliments hi són directes. Els conversadors s'hi acaben —és una pena— i arribarà un moment que la Rambla no servirà per a res. És una ciutat rica, una mica misteriosa però molt ben dissimulada —i lleugerament— contrabandista.

Autor: Carme Guasch Darné
Obra: Trena de cendra , 2008
Pàgines: 72-73

Aleshores ja era més grandeta, potser tenia vuit o nou anys, perquè vaig sortir sola de casa per anar a buscar una amiga que vivia al mateix carrer. L'amiga ja era fora i els seus pares no van saber dir-me si havia anat al Passeig Nou o a la Rambla. Després d'un moment de vacil·lació —en realitat, em trobava a un punt equidistant d'aquests dos llocs— em vaig encaminar cap a la Rambla. Hi havia gent que prenia el sol amb els cotxets de la mainada, vells asseguts als bancs amb el bastó entre les cames, senyors que venien de comprar el diari i de recollir la dominical safata de dolços de la Marcel·la. El cel era blau, tibant: un cel típicament empordanès.

Quan va esclatar la primera bomba —la primera bomba de la meva vida— un instint primari em va fer posar a córrer cap a les cases més properes. Vaig saltar per damunt del parterre que envolta la Rambla i vaig travessar el carrer com un llamp, a despit d'una moto que agafava el revolt com folla. L'escala on vaig entrar era plena de gent repenjada a la paret tot intentant de no perdre la serenitat. No tenia por. Estava com meravellada que allò tan important i decisiu em passés a mi, estant sola, sense els meus pares. Em causava estupor també el terror histèric de la gent adulta.

Quan les sirenes van tocar indicant que l'alarma havia passat, tots vam llançar-nos al carrer àvids de comprovar els efectes de les descàrregues que durant uns llarguíssims minuts havien eixordat les nostres orelles. Un núvol de pols espessa ho envaïa tot, però el cel, el cel blau del meu país, continuava oferint la mateixa imatge beatífica de sempre. La gent cridava i plorava i només de començar a caminar vaig veure venir la meva àvia, amb els cabells blancs desfets i la mirada extraviada, buscant-me pel mig de la multitud. En trobar-me m'abraçà fortament i es posà a sanglotar. Jo em sentia ressuscitada, estimada. Això sempre ha estat el més important per a mi. Agraïa a les bombes que acabessin de convertir-me en algú infinitament més important del que havia estat fins aquell mateix dia.

La meva amiga, com jo, se salvà d'una mort segura gràcies a no trobar-se al Parc aquell matí de diumenge, però molta gent hi morí. El cap d'una nena de la meva edat aparegué dalt d'un arbre. Els membres de molts infants que jugaven innocentment quedaren escampats entre els bancs i els arbres del nostre Parc. La guerra es convertia en quelcom tan repugnant i abominable que no perdonava ni tan sols les criatures.

Autor: Carme Guasch Darné
Obra: Trena de cendra , 2008
Pàgines: 106-107

La Rambla de Figueres era com la sala d'estar de tot el poble. «Ja véns de llaurar?» em deia la meva mare, al·ludint a les passejades amunt i avall de cada vespre. «No us n'ha pas tret la tramuntana?» No, la tramuntana no sols no ens en treia sinó que ens invitava a desafiar-la. L'única concessió que fèiem era caminar per la part de baix, davant dels cafès, que quedava una mica arrecerada i, quan el vent bufava de valent, girar-nos d'esquena i deixar que ens empenyés mentre ens enganxava les fulles seques dels plàtans a les cames nues. Perquè llavors no dúiem mitges, ni mitjons alts, ni «leotardos», ni botes, sinó aquells mitjons curtíssims que es deien «suquets». De fred, a les cames, no vaig sentir-ne mai.

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Obra: Salvador Dalí vist per la seva germana , 2012
Pàgines: 62-63

Figueres, l'any 1916, quan el meu germà —que tenia dotze anys— féu els primers passos en el món de l'art, era una ciutat oberta, lluminosa, liberal, extravertida i senyorívola, amb una inquietud intel·lectual que l'ennoblia, si bé cada dijous amb la gran gatzara del mercat es tornava pagesa. Els carrers i les places es convertien en botigues a l'aire lliure per a mercadejar-hi l'aviram, els cereals, la verdura, el bestiar. Tot esdevenia color i bellugadissa de barretines morades i vermelles que li donaven vida, perquè els pagesos de tota la comarca hi acudien amb l'aldarull i el tràfec que és de suposar. Aldarull i tràfec que contrastava amb l'ambient dels diumenges, quan els figuerencs, elegantment vestits, es reunien a l'ombra dels plàtans de la rambla per escoltar la música que tocava l'orquestra del regiment de Sant Quintí, que interpretava valsos de Strauss i de Franz Lehár, mentre els militars d'Estat Major, guarnits amb bandes i faixes de seda de color blau cel, amb el pit ple de condecoracions daurades, galantejaven les noies. Era aleshores que Figueres semblava una petita ciutat d'opereta.

Autor: Agustí Vehí i Castelló
Obra: Ginesta per als morts , 2015
Pàgina: 141

Figueres, de nit, sobretot el centre, dóna sensació d'intimitat; té un aire de poble gran on tot està on ha d'estar i poques coses inesperades et pots trobar. La Rambla estava inusualment tranquil·la; l'absència del soroll del trànsit deixava sentir el brogit del vent entre els plataners. Malgrat l'hora i el temps, encara hi havia dues persones passejant, que per les cares, la gestualitat i el ritme de parades que acompanyaven la discussió, com a mínim, havien d'estar preparant una llista sorpresa per a les properes eleccions municipals. En Jaume es va dir que s'hauria d'acostumar a passejar de tant en tant per la Rambla de nit. Al cap de deu minuts entrava a la comissaria.