Tomba de Carme Guasch

Autor: Carme Guasch Darné
Obra: Trena de cendra , 2008

El cementiri de Figueres és un dels més bonics que he vist mai. Tota mena d'arbres s'hi donen cita: llimoners, palmeres, pins, mimoses, i els imprescindibles xiprers hi alcen les seves siluetes delicades. La tramuntana, avui, hi posa un alè tebi, gens agressiu. Trepitgem la grava com altres vegades, quan tu m'acompanyaves a dur flors al meu pare. Fa un soroll familiar, conegut, però avui se'm clava al mig del pit amb un ressò dolorós. Tu no véns amb mi, al meu costat; et duen mans estranyes i sé que hauré de tornar-me'n sense tu. Els amics em volten, però tot és desert entorn meu. Hi ha un gran buit dintre de mi. Miro el cel del meu país, el cel que has estimat tant, a través del record, a través de la pintura que ha intentat reproduir-lo, a través de la idealització del nostre enyorament constant. És un cel ters i transparent, de color cobalt, com de porcellana. El taüt és davant meu: jo estic dreta, tu horitzontal; jo sofreixo, tu has deixat de sofrir. Voldria travessar amb els ulls la fusta que m'escamoteja la teva cara. No vull pensar en la lenta, inexorable destrucció que s'operarà en la teva carn: m'hi nego. Tu ets, has de ser encara com eres, la carn que he estimat no pot desaparèixer.

Voldria veure't encara un cop més; una última mirada i et donaria. ¿Què em dirien si ara ho demanés? Els homes van acomplint la seva tasca en un silenci respectuós. Res no canviarà el curs del ritual que es repeteix cada dia: estic demanant l'absurd. No et veuré més. Em cal arrapar-me al record. És tot el que em resta.

Autor: Carme Guasch Darné
Obra: Amic, amat (Poesia completa) , 2005

XVII

 

A manera d'epitafi

 

D'aquesta terra tinc l'arrel més pura;

l'alè de viure el trobo en aquest vent;

de la llengua n'he fet un manament

i aquí fineix la meva singladura.

 

Amor m'ha donat plena la mesura;

tres fills prolongaran el meu accent;

dels amics he rebut goig permanent

i dels llibres, camí per l'aventura.

 

Pelegrina de totes les dreceres,

amiga de muntanya, plana i mar,

ancoraré les barques viatgeres

 

al port on es detura el meu esguard.

Graveu en pedra el que m'ha estat més car:

«Aquí jau una filla de Figueres».