Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la batalla del Coll de Panissars ocorreguda els dies 30 de setembre i 1 d'octubre de 1285, les tropes catalanes atacaren l'exèrcit del rei Felip III de França, que es retirava, delmat per la pesta, després del fracàs de la Croada contra Catalunya. Pere II de Catalunya-Aragó confià l'avantguarda de l'atac a Ramon de Montcada i d'Aragó, que va fer estralls amb els seus homes entre els fugitius tot respectant el rei francès, malalt de mort, i la seva família. Acabat l'assalt la columna francesa va ser atacada encara per les tropes de Roger de Llòria, moment que descriu el fragment de la Crònica de Ramon Muntaner que proposem de llegir en aquest lloc. El cronista ens indica en la seva obra que les festes de celebració de la victòria, a Barcelona, duraren vuit dies. Una lectura complementària i potser precedint la del cronista és un fragment de Visions de Catalunya, de Joan Santamaria. S'hi recrea, amb una mirada de somni amb ressons d'espectacularitat cinematogràfica, els moments inicials de la invasió de l'exèrcit francès. Seguirem les lectures amb un fragment de Les bruixes de Llers, Carles Fages de Climent. I les acabarem amb un fragment de Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà que descriu l'espai de frontera en l'actualitat.
I aquell mateix jorn, l'almirall, amb totes els homes de mar anà al coll de Panissars. I aquella nit no sap Déu quina nit tingueren els francesos, que cap pogué distreure's ni dormir, sinó que tota la nit se sentiren planys i gemecs; que els almogàvers i servents de mainada i homes de malferien per les esponeres de l'host, i mataven gent i trencaven cofres; que més gran estelladís de cofres hi sentíreu que si fóssiu en un bosc i que hi hagués mil homes que no fessin sinó estellar llenya.
Aquest pujolet sembla que l'hagin posat a dretes en aquest lloc per contemplar la gran escena a bell ull i no perdre detall. I ara us diré quin es el llibre que tinc obert a les mans. ¿Quin voleu que sigui sinó la «Crònica» de Muntaner?
Ací hi ha, per exemple, aquest capítol... Hola! Què es això? Guaiteu cap a la banda del Pertús: sembla que una immensa furimó de francesos estampeixen de ferm per entrar, de tortes o de mortes, a l'Empordà. La nostra gent no els deixa passar... s'hi fa a cops de roc, a punyades i a mossegades. ¿Què deuen voler aquests francesos? Són la host del rei Felip, i compteu si en serà de formidable que, en atendar-se al Rosselló, s'han estès de Perpinyà fins al Boulou, a la frega del riu Tec. Però no tingueu por, per ara; no entraran pas. ¿Veieu els catalans, amb el rei En Pere, els seus barons i mainades com guarden els passos del Pirineu? Ben poquets són, és cert; però així i tot no es descoratgen. Són forts, són valents, són braus com feres...
Què s'esdevé, ara, dalt el coll de la Maçana? Tot d'una s'hi ha armat un gran brogit i una cridòria terrible... El coll de la Maçana és aquell portell de la ratlla de les Alberes, sobre mateix de l'ermitatge de Sant Quirze. De cop, també, la nostra gent que barra amb llurs cossos el coll de Panissars, s'esventa a córrer serra avall, tot cridant enfellonida: «Traïció, traïció!» Sí; la traïció és ben certa. Anit passada, dos frares d'Argelers han menat el rei Felip per una amagada sendera que va a sortir dalt la Maçana... Guaiteu, quina negror de francesos! Déu ens valgui... Ja s'aboquen a la carena, ja tomben cap ací com la torrentada inflamada d'un volcà. Què serà de nosaltres, dels nostres pobles i de la nostra terra benamada!
El rei Felip...? Ja el veig. És aquell genet que ara davalla tram-tram, per la costera de Sant Quirze... No somnio, no... Va satisfet, urcós i decidit. L'acompanyen els seus fills Felip i Carles; l'un és l'hereu de França, l'altre el nou rei d'Aragó, elegit pel Papa. No em feu riure...! Doncs, per aquest rei de cartó, per aquest «rei del vent i del xapeu», es fa, precisament, tota la festa. Alto, alto... ¿No us ho deia? ¿Veieu aquell home maixant i esprimatxat que cavalca en una mula blanca costat a costat de Carles? És el cardenal legat del Papa, portador de la croada que ha de desposseir el nostre veritable rei, el nostre Pere el Gran d'Aragó. Això és una història que ja ve de qui-sap-lo lluny, sí, de llavors que el rei En Pere anà a conquerir Sicília, d'on amb quatre cops de maça foragità els angevins... Però, ai!, deixem-nos de contalles. Bon goig de fugir rabents d'aquest pujol i recular amb molt de compte cap a Girona, cap a Hostalric, cap al Vallès... L'enemic s'acosta i ja s'escampa pertot com un flagell. El «rei del xapeu» se'n ve dret a Llers per tal d'ésser ungit dalt el castell, amb l'oli sant que duu el cardenal, mentre la seva host va calant foc als pobles, als boscos i als sembrats i deixa arrasada i calcigada aquesta terra empordanesa, una hora abans tan bonica, tan tendra i tan graciosa...
I, on són, els catalans? Els catalans...? No tingueu quimera, no, que ja els tornarem a trobar. Ara, girem full i descansem una estona l'esperit. Em fan mal els ulls de tant mirar!
L'aspre bruel dels bous mugins ressona
en l'aiguamunt que trenca el Grau, on suren
entra l'arena morta les petxines.
És el moment que el sègle, las de noses,
com una serp muda la pell que deixa
vora el camí, mantell perdut de nacre,
pels collarets mirífics de la lluna.
I al coll submís de Panissars, Hanníbal
marca la petja on Pere el Gran exulta
al pas de l'oncle mort, i els almogàvers
espaventables, en allau, barregen
l'host pestilent en fuita vergonyosa.
El pou ha deixat de ser útil, però encara es pot entrar en algun edifici, baixar i pujar escales que s'endinsen en la foscor, sentir un calfred quan una fusta corcada es trenca sota el peu.
Al seu costat, una alzina proclama orgullosa que va sobreviure al foc, i un pi es recargola dramàticament sobre el precipici.
Al sud, l'Empordà s'estira mandrosament, amb la via de l'AVE i l'autopista que travessen la llengua negra que va deixar l'incendi. Al fons s'alcen les muntanyes de la Garrotxa.
A uns cent metres per sota, a la banda oposada als Límits, seguint el camí, veuen una cleda. Hi baixen i arriben a un cementiri petit com un hort, tancat per una paret baixa. Hi ha tres xiprers, un pal de bandera i tombes a terra, la majoria anònimes, amb una creu blanca i l'escarapel·la tricolor al mig:
Regrets éternels, 1780.
Després del cementiri topen amb un camí de pedra.
-Eche -diu ell-, la via romana.
Dos cartells en direccions contràries assenyalen la Via Domitia i la Via Augusta. De l'antiga duana, que separava Hispània de la Gàl·lia, només en queden carreus escantonats i les marques que els carros deixaven a terra.
Un moment de reflexió, sisplau. Tothom travessa la frontera, però ningú s'hi atura. A la via romana, tan sols se sent el vent que fustiga les fulles d'un pi damunt les ruïnes. En contrast amb el bullici dels carrers comercials del Portús, a uns centenars de metres, la Teresa i en Cosme no han trobat ningú als voltants de la fortalesa del segle XVII, ni al cementiri napoleònic, ni al camí romà. Al coll de Panissars, per on van travessar els Pirineus els elefants d'Hanníbal, les legions de Roma, les hordes visigòtiques, les bandes sarraïnes i els soldats de França, ells dos semblen els últims habitants de la Terra.
E passam per lo coll de Panissars sens nengun contrast, saul que alguns de nostres servents, ço és, alguns almogàvers, que hi havia un escuder de Casa nostra, Eixemeno d'Esparça, prés d'ell, ab alguns hòmens a cavall que no es volien cabdellar, se'n pujaren al Castell de Bellaguarda, e aquí hac algun fet d'armes, e moriren-hi alguns hòmens del castell e prengueren moltes nafres. E anam-nos-en jaure en la ribera de Tec, davant un lloc que ha nom Sent Joan prop lo Voló, e aquí posam nostres tendes e reposam aquella nit.
I vam passar pel coll de Panissars sens cap contratemps, només que alguns de nostres servents, ço és, alguns almogàvers, que hi havia un escuder de casa nostra, Eixemeno d'Esparça, prés d'ell, amb alguns homes a cavall que no es volien cabdellar, se'n pujaren al castell de Bellaguarda, i aquí hagué algun fet d'armes, i moriren-hi alguns homes del castell i prengueren moltes ferides. I anam-nos-en jaure en la ribera de Tec, davant un lloc que té per nom Sant Joan prop el Voló, i aquí vam posar nostres tendes i reposàrem aquella nit.
Altres indrets de Jonquera: