Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La canònica agustiniana de Santa Maria de Lladó va ser fundada l'any 1089. Un segle després es va construir l'església i al llarg dels segles XIII i XIV el monestir va anar ampliant les seves possessions i va acollir les despulles de sant Lambert, fet que va originar un augment del pelegrinatge. El monestir va entrar en decadència al segle XV fins a la seva secularització l'any 1592. L'església va passar a tenir la condició de col·legiata fins que la comunitat va extingir-se l'any 1851.
A més de l'església, s'ha conservat la casa prioral, part de l'antic claustre i altres dependències monacals, una de les quals és la sala capitular, que antigament era l'església de Sant Joan. Actualment el conjunt allotja diferents dependències de l'ajuntament.
Cada any, a Lladó, s'hi fa la trobada de tots els que tenen el nom del poble com a llinatge. Precisament la tradició i fama d'aquesta trobada va facilitar a Sergi Pàmies (París, 1960) el tema per escriure un conte, en què el lledó, el fruit del lledoner, és subtituït pel noguer, fragments del qual podem llegir en qualsevol punt del conjunt monumental.
Es diu Nogués. Ha rebut una carta on s'anuncia que tots els Nogués es reuniran al poble de Nogués el diumenge vinent. També diu que el conviden. Està a punt d'estripar-la però, finalment, la deixa sobre la taula. Després surt. Treballa; pren dues aspirines, llegeix les pàgines econòmiques de diaris estrangers, dina amb la seva exdona i torna a casa en taxi, a quarts de vuit. Novament llegeix la carta. És una fotocòpia borrosa que li embruta els dits com un d'aquells anònims que amenacen de mort si no es segueix una cadena infrangible de xantatges. Aquesta, però, té adreça, remitent i número de telèfon. Al llit, hi pensa. És una idea tan estúpida com voler reunir totes les dones que gastin més de quatre diòptries. O tots els homes que calcin sabates del quaranta-vuit. Però li agrada. No coneix ningú que es digui Nogués llevat d'una col·lecció de parents amb qui s'ha anat barallant a mesura que creixia. L'endemà truca. L'atén una veu que s'alegra per l'èxit de la convocatòria. De moment, diu, s'hi han apuntat cinc-cents. No sabia que n'hi haguessin tants. Fa un esforç per imaginar-se'ls però no ho aconsegueix. Queden pel diumenge. Passen tres dies. Com que s'avorreix, canvia vàries vegades de pentinat, de marca de tabac, de beguda habitual i d'humor.
Hi ha més de set-cents convidats. Seguint el consell dels organitzadors, han anat seient. Ara, esperen pacientment que comenci el dinar. El ciclista s'ha aixecat per saludar un Nogués que fuma amb pipa. Durant el viatge, li ha explicat que aquest és el desè any que es celebra la festa. Ell ha preguntat com era que, fins ara, no l'havien convidat. El Tom no ho sabia però ha dit que devia ser molt difícil avisar a tothom.
La taula forma un rectangle enorme enmig d'un pavelló esportiu. Hi ha estovalles vermelles, plats de cartró, tovallons de paper i gots de plàstic transparent. A cada cobert, s'hi adjunta un clauer i una tarja commemorativa de l'acte amb un poema en llatí il·lustrat amb el dibuix d'una vinya excessivament verda. Com que no l'entén, el desa a la cartera. Per un altaveu, s'anuncia la presència de l'alcalde, que, desgraciadament, no es diu Nogués, sinó Prunell. L'aplaudeixen. És a l'altra banda d'on seu ell. De lluny, sembla tenir la seva edat. És a punt de fer un discurs. Al seu costat, hi ha una mena de presidència amb gent molt gran i una pancarta que diu: «Nogués» i altres paraules que no pot distingir.
Ella diu que mai no s'hauria imaginat que s'ho passaria tan bé en un dinar de Nogués. És una de les dones interessants. Fa estona que xerra. Li agrada un dels cambrers i li ha demanat consell per seduir-lo. Ell s'ha prestat al joc perquè n'estava tip de la conversa del ciclista. Li ha recomanat l'atac directe i descarat com a fórmula ideal per estalviar-se preliminars inútils. Ella, somrient, li ha preguntat què era un atac directe. Ell ha encès set minuts de vida, ha fet dues calades i ha dit que el mirés fixament als ulls; que es passés la llengua pels llavis (primer pel superior, després per l'inferior); que es descordes un botó de la brusa. O dos. Quan el cambrer ha tornat, s'ha posat tan nerviós que li ha caigut la safata carregada d'arròs a banda. L'ha ajudat a recollir-lo i li ha preguntat a quina hora plegava. El cambrer no ha contestat. S'ha limitat a somriure i a mirar-li l'escot com si no n'hagués vist mai cap. Dues copes més tard, la Nogués s'havia enamorat no d'un, sinó d'una dotzena de cambrers. Se li acosten atrets pel somriure, per la mirada, per la simpatia i, sobretot, per l'escot.
El primer que ha criticat l'actitud de la dona ha estat el Tom. En veu baixa, li ha preguntat si no li semblava que ja havia begut prou. La dona ha somrigut i, aixecant la copa, ha demanat un brindis per tots aquells Nogués que controlen la set dels altres Nogués. Ell ha rigut. Només ha begut aigua però la dona li sembla cada vegada més interessant. El ciclista ha comentat alguna cosa amb el Nogués de la pipa i una expressió de censura ha contagiat la mirada dels assistents. Ella no ho ha notat perquè estava massa ocupada elogiant les patilles d'un cambrer. Però ell sí. Li hauria agradat insultar-los, però ha callat. Pel micròfon, un Nogués ha llegit un poema propi. L'ha recitat gesticulant i aixecant el to de veu en un moment que, potser, no calia. L'han aplaudit i un vell de la presidència l'ha abraçat. Successivament han intervingut altres Nogués. Un per parlar de la història del poble. Un altre per recordar la figura de l'inventor del dinar. Un de molt baixet per fer donació dels seus ronyons perquè, el dia de demà, puguin servir a qualsevol que els necessiti: sempre que es digui Nogués.
No passa cap cotxe i, els que passen, l'insulten o toquen la botzina. Són els Nogués que tornen a casa. Camina. De lluny, veu com s'acosta un autocar. Sense esperança, fa el senyal de l'autostopista. El troba ridícul i es pregunta qui deu haver-lo inventat. L'autocar, però, frena. El conductor amb barba de quatre dies li pregunta on va. Ell diu: «a la ciutat». El deixa pujar després d'aconsellar-li que no torni a fer mai més autostop per aquella zona. És perillós, diu. Seu al fons del vehicle. El sorprèn que tots els passatgers siguin dones amb ulleres. Després, tanca els ulls. Sempre que puja a un avió, a un tren, a un autocar, procura dormir i constata, invariablement, que és impossible. S'imagina la dona interessant estirada al seient de darrera amb el cambrer entre les cames. I en d'altres posicions. Pensa que la conversa sobre l'atac directe i descarat ha estat divertida. Somriu. Quan obre els ulls, una dona amb ulleres li pregunta per què somriu. No contesta. La dona segueix parlant. Està encantada, diu, amb el dia que ha fet. I amb la paella que, com cada any, organitza l'Associació de dones que tenen més de quatre diòptries.
Altres indrets de Lladó: