Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al final del Passeig Marítim trobarem un mausoleu en forma de columna triangular coronat per un rombe de vidre, obra de Fidel Fita, que conté les cendres de Pere Calders i Rosa Artís. Hi podem llegir diversos contes i una carta d'amor que enviar a la Rosa.
Mitologia costanera
La següent conversa va tenir lloc a Llançà, abans de l'onada turística. Dos pescadors, tornant de la brega marítima, es van trobar a la taverna de cada dia.
—No em diguis que no has vist mai cap sirena! —preguntà un d'ells.
—És clar que sí! Però què vols que et digui... No m'acaben de fer el pes. Segons com les miris estan molt bé, però sempre els falta alguna cosa.
—Què vols dir?
—Que d'aquí en amunt aguanten, però d'aquí en avall tot s'ho han de menester.
L'altre es va quedar pensarós i, després d'una pausa, indagà:
—Que no t'agrada, el peix?
—Sí, home, quin remei! Però tot ha de guardar les degudes proporcions. No és igual allò que es veu des d'una barca que els requisits que esperes al final de la jornada.
Dissabte 17 d'agost [1940]
Rosa meva: Aquesta nit t'he tornat a somniar. Em recordo del somni amb una precisió meravellosa: érem a Barcelona, en el menjador de casa els meus pares, tu, en Lluís, en Tísner i jo. Era de nit, l'hora de sopar, i nosaltres estàvem asseguts a taula; de sobte en Lluís i en Tísner s'han alçat i t'han demanat que els seguissis. Heu anat tots tres cap a la cuina i després d'un moment has retornat tu sola.
—En Lluís vol que vagi amb ell a Cuernavaca...— m'has dit.
Jo no m'ho he pres gens bé: «O jo o ell», t'he dit com en els melodrames, sense saber ben bé si aquest «ell» es referia al viatge o a en Lluís. Aleshores t'has reunit novament amb ells dos per dir-los que jo m'oposava als seus plans. Aquest cop el que ha vingut sol a veure'm ha estat en Lluís.
—Amb quin dret poses traves al viatge? —m'ha preguntat.
—I tu amb quin dret em fas aquesta pregunta? —he respost.
(He estat bé, eh? I això que dormia!)
En Lluís ha fet una cara molt seriosa, plena de tristesa i s'ha assegut davant meu, mirant-me fixament durant molta, molta, estona.
Després el somni ha canviat d'escenari sense donar explicacions. Érem tu i jo a la platja, amb els peus descalços damunt la sorra mullada. Pel que es veu el somni volia fer entendre que tu i jo n'havíem passat una de molt grossa, un naufragi per exemple, perquè jo anava amb la camisa badada i els pantalons plens de filagarses i tu duies els cabells deixats anar i un vestit prim, arrapat al cos per la mullena.
Et tenia agafada per la cintura i miràvem enllà del mar, quiets, enyorant alguna cosa de la qual no m'ha quedat record. Però em queda el record del somni i el seu rar enyorament.
Suposo que avui et veuré. Un motiu mil vegades poderós perquè beneeixi aquest dissabte i serveixi de nodriment a la meva felicitat.
Estic sempre amb tu, Rosa; el meu amor t'acompanya sempre i em fa companyia a mi.
Pere
La fi
Per acabar les meves memòries, tinc la sort de poder anticipar alguna cosa, gràcies a la profecia que em va fer una gitana de Barcelona.
Un dia de festa, a la Porta de la Pau, va acostar-se'm una dona bruna, vestida amb retalls de seda de colors, i per deu cèntims em digué que jo moriria agafat per una bicicleta. Són deu cèntims que es podien pagar de gust.
Amb això ja n'hi ha prou per a formar-se una idea de com anirà el succés, i jo, molt sovint, em dedico a imaginar-me'l. Segurament que, quan l'hora arribi, seré un home d'edat indefinida. Potser em trobaré vivint el tercer o el quart any d'exili i em guanyaré la vida donant lliçons d'alguna d'aquestes coses que sé a mitges.
Mai no he portat barret, però en la imatge que em correspon en aquesta evocació sempre em veig amb un flexible curt d'ales i alt de copa, de color verd-trist. Camino pel carrer mirant a terra, amb les mans agafades al darrera, pensant intensament en un llibre que em donarà fama i diners.
Els amics no començaran a venir fins que ja sigui a l'hospital, on hauré perdut la facultat de conèixer-los. Algú, emocionat, dirà:
—Quina llàstima! Tan ros com era...
Després faré un esforç final per llençar el crit de les meves conviccions i quedaré llest. Una persona de la meva confiança anirà per dir-me una oració fúnebre; però, ennuegada, només li sortiran tres paraules:
—Sembla una litografia.
Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment tot resulta bé, aniré al cel, on passaré una llarga temporada.
L'hora en punt
La mort es presentà quan no se l'esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l'hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l'agenda plena i a vós no us ve d'un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per a una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d'un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se'n va anar amb la calavera entre les cames, sense acabar-se'n avenir. No li havia passat mai.
Altres indrets de Llançà: