Casa de Josep Vicenç Foix

Autor: J. V. Foix i Mas
Obra: Desa aquests llibres al calaix de baix , 1985
Pàgines: 250-251

EN JOSEP MOMPOU, EL PINTOR, M'HAVIA ENCOMANAT D'IL·LUSTRAR UNA NATURA MORTA. TOT PENSANT-HI, I EN TORNANT DEL PORT DE LA VALL CAP AL MEU ALBERG DE PORT DE REIG -BUFAVA EL MESTRAL I EL MAR S'ENCRESPAVA I ENFOSQUIA-, M'HAN ATURAT ELS FRIGOLA, DE CAÇÀ DE LA SELVA, M'HAN DIT «QUE ANAVEN A CAN CANET, EL LLIBRER DE FIGUERES, PERQUÈ ELS GUARDÉS UN DIARI QUE ELS HAVIEN ASSEGURAT QUE DUIA QUE JO M'HAVIA MORT». S'HO HAVIEN CREGUT. EN PREGUNTAR-LOS COM S'HO HAVIEN PRES, HAN RESPOST QUE HAVIEN COMENTAT ENTRE ELLS: -POBRE FOIX, POC EL VEUREM CAP MÉS ESTIU AL CAFÈ DE LA MARINA.

Cansat d'anar per vila

Jo si que torno al Port;

Allà ningú cavil·la:

Qui no pesca va a l'hort

Al cau de la Sibil·la

Fan córrer que soc mort.

 

Diuen que ho duu el diari

I ho ha llegit el bus;

Se'n fa creus el vicari

Que diu missa al Pertús:

Al mirall de l'armari

Ja em veig com un intrús.

 

Si passo per la Riba

Quan l'alga fa el seu bull,

El del cafè m'esquiva

I s'amaga el del trull;

Somric als de l'estiba,

I em guaiten de mal ull.

 

Plora el qui ferra l'ase

Tot fent renou pel sou

I l'airosa que es casa

Amb un bastaix de bou.

Me'n vaig de dret a casa

Que encalcinen de nou.

 

Passo, llarg, per la sala

Amb retaules bastards

I el que cullo a la cala

Pel ponentol de març;

Prenc l'escopeta amb bala

I salvo el bruc i l'arç.

 

Sé on la perdiu s'ajaça

I on vola, si s'escau;

No cal forfollar massa

Les mates de Puignau:

Qui té ull per la caça

Ben tost albira el cau.

 

D'un tret, dalt, a la coma,

Abato un perdigot;

O de pèl o de ploma

Ço que hec ho enfunyo al pot:

No em cal fer el Dret, a Roma,

Per enxarxar un peixot.

 

Amb caça i pesca forta

Tothom atia el foc,

L'hostal m'obre la porta,

I gairebé els commoc:

-Us porto, per al coc,

Una natura morta.

Autor: Joan Triadú i Font
Obra: Memòries d'un segle d'or , 2008
Pàgines: 387-388

En Foix és propietari d'una caseta de planta i dos pisos, servit per la seva minyona històrica, la Gaudiosa, i per una nena d'un pescador que li fa de cambrera. El pescador té una barca amb motor i el porta a banyar-se als afores o a passeig. La casa està parada a gust d'ell, amb totes les comoditats. També té, naturalment, pintures i mobles moderns. Té una terrassa coberta al primer pis i un terrat davant del mar. Vam sopar, tot i que els Oriol patien perquè a les deu encara havíem de començar i ens esperava una hora de camí fins al Mas. No sabien, allà, que havien anat a Figueres a buscar-me però res més. En Foix em volia fer quedar una setmana. Els Oriol em volien dur a Cadaqués. Per fi quedàrem que el dimecres a les vuit ens trobaríem a Figueres. Se'n van anar a quarts de dotze. En Foix i jo vam anar a veure el moll, a seure en un dels bars que hi ha vora l'aigua. No feia gens de vent. Només se sentien algunes barques a l'encesa. Després, des del llit, amb la finestra oberta, veia tot el cel i sentia els rems. Em vaig llevar a les vuit. Abans d'esmorzar vam sortir a passeig a veure com hissaven la xarxa. A migdia vam sortir del golf amb la barca fins a una platja veïna i vam remolcar un balandre que tenia el motor espatllat.

Autor: Lluís Permanyer i Lladós
Obra: Records Brossa x Brossa , 1999
Pàgines: 98-100

Foix va convidar un estiu al Port de la Selva només els pintors de Dau al Set. L'any següent em va convidar a mi sol. I ells em van advertir d'algunos de les coses rares que passaven. Per exemple, em van recomanar: «Quan et cridi per despertar-te, fes veure que no l'has sentit i veuràs què passa.» En efecte, ell s'acostava de puntetes per un corredor fins a la meva porta i trucava; acte seguit corria i se n'anava allà mateix d'on havia sortit. Si jo callava, però, ell creia que no l'havia sentit i repetia la mateixa comèdia. En canvi, si jo cridava: «Ja va», ell replicava: «Ja et pots llevar.» Després baixava al menjador per esmorzar, moment que ell aprofitava per parlar de filosofia grega i del Mediterrani. Obria la finestra i sentenciava que la llum mediterrània «es una llum sublim i jo quan veig el Mediterrani m'oblido de tot, com quan faig poesia; jo no m'hi vull posar mai i tracto de ser un esperit alliberat com la llum d'aquesta Mediterrània». Després, anàvem a la platja, malgrat que no m'agradava gens; tenia una barca i volia fer cada matí un passeig pel mar. Aleshores canviava: tan aviat com posava els peus a la platja, em deia: «Escolta, Brossa, quants sucres t'han posat? Perquè si a tu t'ha donat dos terrossos, a mi, només un. Aquesta dona...» Vull dir que només parlava d'assumptes ben prosaics i interessats; per exemple, discutia amb el mariner sobre els litres de benzina que havia gastat amb la barca. Li agradava de portar el timó; tan bon punt descobria una onada, cridava immediatament al mariner, espantat, i li demanava: «Què faig, què faig?» I el mariner, tranquil, li manava: «Tiri a la dreta...» Però així que tornava a posar els peus a casa, es transformava tot seguit en el pur intel·lectual.