Sobreclaustre del monestir

Autor: Simona Gay i Trainier (Pseudònim de Simona Pons i Trainier)
Obra: Obra poètica (Simona Gay) , 1992

Flors de mar

 

És l'hora que em plau, i és l'hora més dolça

de blau destenyit i viola clar;

l'arena que es mulla és un llit de molsa,

i tota la mar sembla sospirar.

És l'hora serena, allà les Alberes,

aparen servar la gran plenitud,

la vinya verdeja encara en les serres

quan l'oliu s'ensonya en la quietud.

Pàl·lida, la mar pren color de lloses,

el sol a la posta enrogeix el Port,

i deixa dins l'aigua un ramell de roses

que l'ona m'acosta, i no els cull l'amor...

Autor: Montserrat Vayreda i Trullol
Obra: Entre el temps i l'eternitat , 1955

Dos sonets al monestir de Sant Pere de Roda

 

I

 

Quan vaig coronar el cim la llum glosava

l'emmorenit perfil del monestir

que tenia als seus peus com una esclava

el cos de la muntanya a mig florir.

 

Un arbre d'alt brancam, curull de saba

vetllava des la cinta del camí

pedres i arcs, arcs de pupil·la blava

concentrant el cel clar d'aquell matí.

 

I els meus ulls, admirats, es van abstreure

en l'abraç fraternal de pedra i heura

i en el temps recollint la soledat

 

del monestir de Sant Pere de Roda,

que avui el meu record sorprèn i broda

talment un medalló dins l'espadat.

Autor: Tomàs Garcés i Miravet
Obra: Prosa Completa II , 1991

Després d'un camí fatigós per les feixes i corriols de la muntanya —diuen totes les ressenyes geogràfiques—, us sobtarà, en una recolzada, l'espectacle imponent del vell monestir. Res no us hauria fet pressentir la fantasma de pedra; les vinyes, els esbarzers, el romaní flairós, el vol d'un ocell escadusser, us han somrigut mentre pujàveu. Enrere, el Port de la Selva s'afina, extàtic. És lluny el cirerer que us ha donat ombra. La mar i el cel tenen les més vives colors. És aquella hora tranquil·la del matí, quan l'oreig us amanyaga en silenci. Tot d'una, inesperadament, heus ací com un grapat de cendra, vestides d'heura, les pedres desfetes de Sant Pere de Roda.

Els murs caiguts, els claustres enrunats, tota la grandesa morta per l'incendi i l'abandó i els segles, no treuen al Monestir ni mica de prestigi. La muntanya de Sant Pere, que havia aguantat al cim la fortitud d'un castell, té encara a la falda una engruna de pols sagrada. Quan bat el sol damunt la mar i escalfa, a terra, els arbres i les roques, l'ombra de Sant Pere de Roda us amoroseix el cor i us diu a l'orella el seu passat i la seva glòria.

Pugeu per l'escala de caragol, fresca, estreta, eternament ombrejada. Asseieu-vos damunt la gran nau del Monestir, de cara a la Selva de Mar. Tanqueu els ulls a tanta beutat, deixeu que el vent s'endugui l'olor de les herbes i els crits dels ocells. Som a Sant Pere de Roda, a mitja muntanya aspra. Davant nostre hi ha la mar; al darrera, una plana forta i fecunda. Al nord, més enllà de Cap Cerbera, jauen Cotlliure i Banyuls, que havien estat fortaleses del nostre imperi, i Portvendres, lla on la deessa ungia l'aigua amb la meravella del seu cos. Cap a migjorn s'obren les cales quietes de Cap de Creus, lluminoses i recatades. Més avall, la badia de Roses us parla de Grècia i de la nostra esvaïda puixança naval. Cada pedra té la seva història. Tot el que volta Sant Pere de Roda és amarat de tradició. Voldríeu amansir el cor i fer més lleu el respir per no trobar el silenci d'aquesta hora. Tot calla; la marinada passa damunt les heures sense fer remor. I els ocells han plegat per un moment les ales. Sentiu com un pes dolç que us apaga i us fa germà de la vela i del romaní. És el mateix pes que ha planat, durant segles, damunt les pedres de Sant Pere de Roda. Tant com l'abandó i el robatori, la glòria ha desfet el Monestir. Els arcs gentils i nobles, les torres, severes, els capitells ben cisellats, els claustres en repòs, mullats d'una ombra clara, s'han engrunat sota la mà del lladre i han caigut vençuts per la teia de l'incendiari, però també cansats d'una tradició secular de grandesa.