Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Santa Maria situada en un dels extrems de la vila, posseeix una sola nau i un absis semicircular; presenta l'estructura romànica dels segles XI al XIII. Les parts més antigues són l'absis i una petita part oriental de la nau. Els murs de la resta corresponen a un període posterior i van ser força restaurats junt amb les capelles laterals durant els segles XVII i XVIII. A la façana principal es troba una portalada dels segles XVII i XVIII, un arc amb les dovelles ben tallades, a sobre s'alça un campanar de cadireta format per tres pilastres, cobertes per una teulada a dos vessants. Fins ben avançat el segle XIX als voltants de l'església de Santa Maria, hi hagué el cementiri del poble, tal i com s'explica en els fragments de Les closes de Maria Àngels Anglada que proposem de llegir en el lloc. També hi podem llegir una prosa de Quim Curbet.
Ara sí que la gent del poble la compadeix: molts han anat, en petits grups de dos o tres, a veure el cos del jove, els homes donant voltes a la gorra entre els seus dits plens de durícies, les dones senyant-se a l'entrada de la capella, tímidament; han mirat el bell rostre d'alabastre —«sembla un sant de l'altar»— on s'ha adormit aquell somriure amable per a tothom. Fins i tot la Llúcia Hilari, que havia declarat contra ella en el procés, voldria parlar-li i no gosa, quan es troben aquell novembre al cementiri. S'atura prop del grup format per Dolors, les seves dues nebodes de Figueres i la Serafina, indecisa; la besàvia, aleshores, ja sense rancor, li dóna unes quantes poncelles de la garba de roses de tardor que cobreix aquelles lletres daurades incises al marbre i al seu pensament: «JERONI MORAGUES I CANALS. TRASPASSAT ALS DINOU ANYS D'EDAT». La Llúcia les deixa al seu nínxol, on reposa un infant albat i una nena que se li morí petita encara, de pulmonia. Els pares Canals ja han mort també, alts xiprers fan ombra al cor de la besàvia, però cap de tan llarga com la del fill. Dolors és valenta, però no oblida res, el seu record persistent honora els qui l'han deixada a la riba de la vida.
Molts anys els morts de can Moragues, reconciliats tots en aquesta última pau, van reposar en el petit i antic cementiri, prop de l'església, sota baladres blancs i rosats que no demanaven gaire aigua per florir. Però, temps després, es va fer un cementiri nou, més gran i impersonal, a la sortida del poble, i els van haver de dur allà, sota la farigola que hi creix. I ara això m'alegra perquè amb les inacabables obres de restauració de l'església han espatllat tots els sepulcres antics que hi restaven i s'han escampat, entre les pedres i les herbes els ossos, un a un, blancs i gairebé lluents talment palets de riera: polits per l'aigua manyaga i adusta del temps, arrodonits per aquest amplíssim i pacient riu invisible.
La lladradissa inesgotable dels gossos retruny contra els murs emblanquinats de les cases i s'escampa entre camps i closes per la plana. Sufoca fins i tot les dèbils remors dels tractors que traginen entre les pomeres i dels automòbils que passen. El doble tret, sec, d'una escopeta de caça espetega al final d'un camí i fa redoblar la cançó enfadosa de la gossada. La piuladissa discreta dels ocells acaba d'embolcallar el paisatge sonor de Vilamacolum.
Dos vells taciturns paren l'escàs sol de novembre en una raconada, tot esperant que arribi l'hora del dinar. Pel carrer Ample, sense voreres, amb prou feines hi passen dos cotxes i els vianants s'han d'apartar com poden per deixar-los passar. A la botiga venen verdures fresques, carns, begudes, pa i llet, de tot menys la premsa del dia que només arriba fins a Sant Pere Pescador.
Sota un campanar de cadireta format per tres pilastres i cobert per una teulada postissa, l'església de Santa Maria descansa allunyada del poble, l'acompanya només un alt xiprer baquetejat per les tramuntanades. Una mica més avall, vora les motes on creixen encara els tamarius, els salzes, els oms i els freixes, un petit pont de pedra travessa el rec Corredor, quatre pedres embardissades, que més aviat semblen una passera, ajuden a recordar als vianants el passat medieval de la contrada.
La silueta de bisbe jacent del Montgrí per un costat i la blavissa serralada de muntanyes del nord a l'altre, emmarquen prudentment el paisatge i cap a llevant, amb una mica d'imaginació, s'intueix la persistent carícia de les onades.
Altres indrets de Vilamacolum: