Autor:
Maria Àngels Anglada i d'Abadal
Obra:
Les closes
, 1979
Pàgines:
80-81
Ara sí que la gent del poble la compadeix: molts han anat, en petits grups de dos o tres, a veure el cos del jove, els homes donant voltes a la gorra entre els seus dits plens de durícies, les dones senyant-se a l'entrada de la capella, tímidament; han mirat el bell rostre d'alabastre —«sembla un sant de l'altar»— on s'ha adormit aquell somriure amable per a tothom. Fins i tot la Llúcia Hilari, que havia declarat contra ella en el procés, voldria parlar-li i no gosa, quan es troben aquell novembre al cementiri. S'atura prop del grup format per Dolors, les seves dues nebodes de Figueres i la Serafina, indecisa; la besàvia, aleshores, ja sense rancor, li dóna unes quantes poncelles de la garba de roses de tardor que cobreix aquelles lletres daurades incises al marbre i al seu pensament: «JERONI MORAGUES I CANALS. TRASPASSAT ALS DINOU ANYS D'EDAT». La Llúcia les deixa al seu nínxol, on reposa un infant albat i una nena que se li morí petita encara, de pulmonia. Els pares Canals ja han mort també, alts xiprers fan ombra al cor de la besàvia, però cap de tan llarga com la del fill. Dolors és valenta, però no oblida res, el seu record persistent honora els qui l'han deixada a la riba de la vida.
Molts anys els morts de can Moragues, reconciliats tots en aquesta última pau, van reposar en el petit i antic cementiri, prop de l'església, sota baladres blancs i rosats que no demanaven gaire aigua per florir. Però, temps després, es va fer un cementiri nou, més gran i impersonal, a la sortida del poble, i els van haver de dur allà, sota la farigola que hi creix. I ara això m'alegra perquè amb les inacabables obres de restauració de l'església han espatllat tots els sepulcres antics que hi restaven i s'han escampat, entre les pedres i les herbes els ossos, un a un, blancs i gairebé lluents talment palets de riera: polits per l'aigua manyaga i adusta del temps, arrodonits per aquest amplíssim i pacient riu invisible.
