Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El museu dels raiers es troba a la capella del Roser. Cal recordar que la Mare de Déu del Roser n'és la patrona. Fou inaugurat l'any 1998. Les condicions laborals dels raiers eren força dures i perilloses en una època que no existien els camions i al riu Segre no hi havia embassaments. Se n'aprofitava el curs per transportar els troncs, que alhora servien d'embarcacions. L'últim rai que va baixar des de Nargó pel riu fou el 1932, tot i que cada estiu s'organitzen baixades de rais a Coll de Nargó. A l'interior del museu podem llegir un fragment d'El carrer dels petons, de Marcel Fité, que descriu la baixada del rai de l'Armengolet pel riu i un poema que homenatja els raiers i els dóna la paraula expressant-se en el dialecte de la zona.
A poc a poc, gairebé sense problemes, el rai anava baixant riu avall. L'habilitat del noi li va permetre de superar amb seguretat les primeres dificultats del camí. Només al Grau de la Cadira se li van embarrassar els dos darrers trams, però entre la mateixa força de l'aigua i la seva empenta certera amb la ganxa, els va desembarrassar amb una relativa facilitat. Va travessar plàcidament el Toll de Sant Ermengol i, després d'un tros força tranquil amb horta a banda i banda, va veure com s'acostava al remolí del pilot de les Pórques. Va girar el rem per tal d'esquivar-lo. El rai va formar gairebé un semicercle. L'Armengolet s'adonà que els dos darrers trams anaven a topar contra el pilot de la banda dreta. Saltà de tram en tram amb gran agilitat. Va agafar el rem cuer just quan els dos darrers trams s'estavellaven a la mena d'escullera de rocam que formava el pilot. El cop el va fer relliscar i perdre l'equilibri. Va tenir la sensació vertiginosa que el seu cos s'esmunyia d'un cap de tram a l'altre. Caigué amb tanta mala sort que la cama esquerra se li enfonsà fins a mitja cuixa entre les puntes de dos troncs filamples que, amb la batzegada, havien quedat desballestats del fust travesser. L'Armengolet queda de panxa enlaire i girant d'esquena a la direcció del rai. Tenia la cama agafada i no es podia redreçar. Dos troncs mig encavallats de l'últim tram li subjectaven la cuixa, i la cua del penúltim tram li impedia de moure una part de la cintura i del cos. El rai, a la deriva, va començar a donar voltes lentes per la part ampla del remolí. El gruix del corrent s'escolava per la banda esquerra i, de seguida, baixava rabent amb un brogit eixordador. L'Armengolet s'adonà que el corrent engoliria el rai d'un moment a l'altre. Seria el final. En aquella posició no podria resistir els cops contra els rocs del rasper del fons del riu. Es dreçà una mica i, com va poder, sense aconseguir de veure el que feia, va intentar d'acabar de trencar les redortes que mal subjectaven els troncs que l'empresonaven. Eren molt fortes i l'encavalcament dels troncs encara les tesava més que quan eren en posició normal. Per més que ho intentava no hi havia manera de ficar els dits entre les redortes i els troncs. El nus del lligall, que li hauria permès d'afluixar el tram, era just a l'altra banda d'on ell es trobava. Tot semblava indicar que no hi havia res a fer. Aleshores s'adonà que de la cuixa agafada —que amb l'esforç encara li feia més mal—, en fluïa sang abundant. Un color rogenc xopava la redorta que tenia a tocar del cap del genoll. La rojor regalimava pels troncs i es diluïa esfilagarsada en arribar a l'aigua. L'Armengolet, però, no defallia i continuava lluitant per desfer-se dels troncs que l'empresonaven. El rai, per sort per al noi, continuava el seu girar lent i circular, com si no acabés de trobar el camí d'enfilar riu avall. En aquell moment, el sol començà a treure el cap al morro de Turp. Era l'arc d'or brunyit, enlluernador i agressiu, de les primeres hores solars, tan diferent de l'apacible esfera de color de rovell de la posta. Els seus raigs feridors es van estendre, rasants com fulles de dalla, per la superfície de l'aigua. Fou aleshores que el jove raier s'adonà que el primer tram ja es començava a dirigir cap al corrent pel qual seria engolit. Pel seu cap va passar la imatge de la Marta. «Tot està perdut», pensà. I com un llampec que li anunciés la mort imminent veié també l'Emilieta. En un intens contrallum, la va veure tal com era el dia que li va donar les primeres orellanes: amb el seu mocador negre al cap, la seva mirada intensa, les seves galtes xuclades, i aquells braços de sarment que, una mica oberts i nerviosos, semblaven voler-lo abraçar.
Va ser aleshores que la va veure allà. Dreta. Treia el cap rere el filampla encavalcat que a ell li oprimia la cama. La cara aplanada i suaument afuada. Quatre pèls penjant vora la boca. Els ulls misteriosos i feréstecs, enèrgics i foscos com l'estalding. Les extremitats del davant aixecades, nerviüdes i fermes com una branca de cep. Una pell fina com una ànima de xai li unia els dits.
Era la llúdriga. Era allà mateix, gairebé a tocar. Li dirigia ràpides i nervioses llambregades, alhora que movia atrafegadament el cap, amunt i avall. Es coneixia que menjava alguna cosa amb un desfici que semblava que l'empaitessin. Ell, tapat pel tronc filampla, no podia veure què era el que l'animal rosegava. Només li va veure un instant el musell aixafat, vermellós, i un parell de poderosos ullals. «Ara —temé l'Armengolet amb esgarrifança— em rosega la cama ferida i jo ni tan sols ho noto, tal com em va passar quan em va mossegar l'altra vegada.» Just en aquell moment se sentí un fort terrabastall. La pressió dels troncs, que ja se l'engolien cap al corrent que havia d'acabar amb la seva vida, s'afluixà. L'Armengolet, instintivament, s'agafà a un tros de redorta que se li va quedar als dits. Amb quatre braçades arribà a la vora del riu. Des d'allà encara va veure la llúdriga a la punta del darrer tram. Mentre saltava a l'aigua per a dirigir-se nedant al seu cau del Forat de les Encantades, l'Armengolet tot just li va poder apreciar una vella cicatriu a la cuixa. Instintivament es va mirar la que ell tenia a la mà. I gairebé ni s'adonà que el rai s'escolava tot sol riu avall...
Los raiers de Nargó
(Al Climenç Pujol, raier de Nargó)
Quan los raiers de Nargó
solcaven per les riberes
trescaven amb tant braó
que als rius brollaven crineres.
Crineres de plata i or
crineres de sol i lluna
crineres singlant a port
crineres a mar i escuma.
Quan los raiers de Nargó
baixaven les torrenteres
el brogit eixordador
finia en les cançons seues.
Cançons d’amors i de ports
cançons de pau i de guerra
cançons de llunyans records
cançons de la seua terra.
"Som los raiers pirinencs
del Segre i de les Nogueres,
sirgam per gorgues i avencs
per sots, torrents i cingleres.
Los cingles desemboscam
amb magalls, muls i destrals
i barranc avall arrullam
el fustam fins als bassals.
Bassals per barranquejar,
la fusta de tronc en tronc,
bassals per fer-la surar
quan s’encalla en qualque jonc.
Perquè no quedi avorada
amb les ganxes l’estrebam
i cap a l’estisorada
tot l’embalum aviam.
Un cop a l’enraiador
l’estenem ben enrasada
perquè s’asseco millor
i pugo ser enraiada.
Los fronts regalen suor
a cada tomb de redorta;
los dits no senten dolor
malgrat la llaçada forta.
Redortes de bedolls verds,
redortes de branca dura,
fermeu amb tremp els esquerds
i els trams amb l’afegidura.
El rai es deixondeix lent
com un llangardaix mandrós
però en arribar al corrent
galopa majestuós".
Cavall d’or de la ribera
deixa’t menar pels raiers
que són genets de primera
i destres com el que més.
Altres indrets de Coll de Nargó: