La Bullosa

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Els Pirineus màgics , 1954
Pàgines: 91-93

Era igual que veure per un esvoranc un tros de mar grisós. El descobríem en sortir de la carrerada, retallat, amb cales dissimulades per joncars i vímets, i envaït de centenars de vaques que hi pasturaven amb l'aigua que els arribava gairebé fins als genolls. Quan la boira del costat nord s'esvaïa i s'esfilagarsava, encara descobríem altres vacades immerses a la platina, fent-nos arribar l'esquelloteig trist i difús.

De sobte, de l'esquenall arrecerat d'un bloc de granit que li feia de sopluig, en sortí la silueta humana de l'home totèmic, embolcallat amb el capot de burell i cofat amb una barretina descolorida. En veure gent estranya, pujà la mà ossosa a la casqueta i digué:

—Bon dia vos do Déu! —i ensenyà la boca esdentegada.

Ho deia perquè el cel s'havia enteranyinat de boira espessa que s'aixecava per tots els indrets.

—Canviarà el temps, pastor?

—Podria ésser. Un ruixat. Una calamarsada...

Era parc de paraules. Va dir-nos que feia de tot. Era gorda de vaques de Llivi, tombava amb la seva Lafoucheux les xerres que baixaven a mullar les ales a l'aigua del llac i pescava, amb els cistells de vims que tenia prop seu, truites que sabia fregir al caliu de la brosta, quan s'esqueien gents "de ciutat".

—Ja vos ho som dit! Gent de ciutat!

Parlava amb usura de mots. Potser el seu lèxic no passava de les dues-centes paraules.

—¿Voldríeu fressar-nos el camí fins a l'estany de les Dugues?

Féu un no amb el cap.

—Poria pas, mal que pogués.

—Vos pagarem bé!

—Tant se valdria. Sóc ací dalt per atalaiar les vaques.

Era esculpit com si fos de diorita. El diner no el temptava. Deixà caure aquestes paraules darrerament abans d'acomiadar-nos d'ell.

—Ja es veu que sieu "de per vall".

Deu anys després, tornàrem a la Bullosa. La sorpreníem de bon matí, quan el sol apuntava per la fondalada del Conflent i es retallaven els pics del Puig de la Collada Verda, el de Sethomes, el de Tretzevents i la mola imponent del Canigó.

L'aigua de la llacuna era d'un blau turquesa que enamorava, però l'aspecte bucòlic de la vella Bullosa s'havia esvaït. No hi havia rastre de les vacades que tranquil·lament pasturaven amb aigua fins als turmells, s'havia fos el pastor i la seva barraca, feta d'una llamborda granítica, i ja no sentiríem més aquella filosofia seva que el feia dubtar de si el color de l'aigua de l'estany era propietat de l'aigua o el reflex del cel.

La Bullosa havia estat condemnada per la llei del progrés. L'emmurallonat del barratge avançava ràpidament entre estampits de barrinades i repicar de martells que desbastaven els blocs. Prop de la vella jaça grossa ara s'aixecava un elegant bungalow habitat pels enginyers, les mullers i les filles. Després d'un repàs cordial, brindat amb acolliment senyorívol, visitàrem els chantiers de l'obra, les forges dels materials de perforació, la plataforma encimentada del barratge i els dispositius per  a les comportes.

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Llibre de la Cerdanya , 1951
Pàgines: 144-145

Aquesta poesia d'espills blavosos, la conservaven encara els petits llacs del Carlit. La gran "Bouillouse", en canvi, era profanada pel tumult fragorós de les barrinades i dels cops de mall i de l'arrossegar-se estrident de les decauvilles. Tot destinat a dominar les forces cegues i lliures de la naturalesa! Aquella massa líquida seria després empresonada dins formidables canonades de palastre perquè produís, en la foscor de les turbines, la força poderosa de les dinamos. I les dinamos farien marxar trens i voltar maquinàries que donarien llum i força a viles enteres.

Un veritable joc de mecano de titans!