Església de Sant Martí

Autor: Santiago Rusiñol i Prats
Obra: Obres completes II (Impressions i paisatges; Anant pel món; Fulls de la vida) , 1976

Aquesta tàpia, baixa, mig caiguda, corcada per la pluja i rosegada pel temps, forma la tanca que guarda el cementiri d'Hix.

S'apoia aquest cementiri sobre una iglésia romànica, amb el seu àbside rodó, sa solitària finestra, el seu campanaret quadrat, sostenint sobre la llicorella llisa el penell rovellat, aguantat per la palma i coronat per un gall; amb sa nua fatxada, tenint un to cada pedra i cada planta una flor, i amb l'heura de tronc rugós gronxant-se amb l'alè de l'aire, clavant  les ungles fibroses i seguint  totes les esquerdes.

En un racó mig amagat entre l'herba, lluenta, estirada i verge, de pell envellutada i de salvatge perfum; entre aquella herba que neix i floreix  solament  en els llocs abandonats; que sembla que es mori al contacte del soroll, i que s'alimenta potser de la soledat de l'aire; s'obre una porta, una porteta corcada, guarnida amb frontisses rústiques fetes a cop de martell, amb les senyals encara de l'enclusa i del sentiment d'un art; i per aquella porteta, i caminant per les lloses gastades per la fe de trenta generacions, s'entra a la petita iglésia.

 

(***)

 

Això veuen els ulls a dintre la pobra ermita, i, apagada aquella llum, disfruten dalt del campanar contemplant un altre espectacle hermosíssim. No és misteriós com a baix: és la planura velant-se  en l'adéu de la tarda, és la mort d'un altre dia, és admiració sentida vers la paleta de la gran Naturalesa, tan esplèndida per pintar planes i núvols, muntanyes i torrenteres; és l'apoteosi de la tarda; les ombres fugint perseguides pels focs d'aurores enceses, per tornar-se després encara més ombres; les cascades de carmí inundant el cel i la terra per morir en braços del blau; les muntanyes arborant-se la boira difumint-se, i la campana en primer terme destacant-se en silueta quieta i brunyida, guardant ses oracions en son ample pit de bronzo.

Però ella espera, espera dia i nit tots els dies de l'any, fins al dia dels morts, i sols aquell dia la fan tocar tres vegades, seguint una tradició que té l'ermita, nascuda allí per atzar, lo mateix que les plantes solitàries.

Diu ella que d'allí dintre un ninxo, d'un ninxo anònim pobre i borrat, ne surten sospirs cada nit. Diu que quan ve la fosca s'encenen aquells pobres sospirs de ninxo i que es tornen llumenetes, que busquen i regiren tots els ossos, i diu que són la llum d'una ànima que busca la llum d'una altra ànima, uns ossos que en busquen uns altres, i que és una història d'amor començada allí i acabada allí mateix.

Autor: Antoni Maria Alcover i Sureda
Obra: Dietari de l'excursió filològica , 1906

Agost, dia 12

Com aleshores jo estudiava preferentment esglésies romàniques, tan nombroses dins de la Cerdanya, i m'anava molt bé tenir-ne un que m'aguantàs la cinta per prendre mides, per això En Martí me va treure En Blasi per anar a estudiar la preciocíssima esglesieta d'Ix. Hi anàrem; me digué que anava a estudi a les Ganguetes i que els feien parlar en francès, hi parlàrem una estona, i, naturalment, li havien ensenyada la història de França, i de la catalana ni brot. Me serví de lo millor; s'enfilava pertot, per prendre'n mides. mentres estava enfilat a un finestral de l'àbside, un diantre de llangardaix no tengué altre lloc on enfonyar-se, més que dins l'esquena d'En Blasi, entrant-li pel clotell! —I ara! diu ell, sentint-se la corredissa per l'esquena. —No et mogues! li dic jo, que no és res. Li enfony la mà per davall la camisa, li trec aquella bestiola, i la hi mostr. —Ah, un llargandaix! (diu ell, lo més fresc) com no és verinós...! — I seguí prenint-me les mides que prenia. Com vaig esser a Mallorca li vaig enviar el "Compendi d'història de Catalunya" de Mn. Font i Sagué, i en va estar prou content. És per mi una gran satisfacció que aquell noi sia ja home i un entusiasta de la nostra llengua.

Autor: Josep Maria Junoy i Muns
Obra: El gris i el cadmi , 1983

Quin efecte que deu fer, ara, el petit cementiri d'Ix colgat per la neu!

El petit cementiri d'Ix, llogarret veí de la fronterera Bourg-Madame, es troba a ran d'una bella petita església, d'un romàntic extraordinàriament pur. En aquest petit cementiri hi ha poques tombes. Abunden, en canvi, les flors i els herbeis.

La cantadissa dels ocells, a la primavera, no para mai.

En aquest petit cementiri d'Ix reposa una pobra noia, filla d'un «épicer» de Bourg-Madame, la qual morí, als vint anys a penes, d'una tuberculosi fulminosa. Era una bruneta molt simpàtica i eixerida, amb la boca de cirera sempre oberta per la rialla. Em sembla veure-la, encara, darrera la pedra de marbre del taulell, amb el seu davantalet blau piguejat de blanc, despatxant xocolatines i «berlingots».

Reposa, també, en aquest petit cementiri d'Ix un comissari de policia, un home menut, magre i biliós com una mala cosa, veritable terror dels estiuejants puigcerdanesos que no tenien el passaport en regla. Era als anys forts de la Guerra Gran. La consigna era rigorosíssima.

Jo prenia sovint l'aperitiu amb l'esmentat comissari: gairebé sempre, una copa clandestina de verd lletós «Pernod». Aleshores, aquell tigre del pont de Bourg-Madame, esdevenia un xai sentimental. Un tendre idíl·lic.

En aquest petit cementiri d'Ix reposa, sobretot, i per dret propi, un poeta amic, en Jacques Sauquet, la modèstia literària i la simplicitat cristiana en persona. Jacques Sau­quet treballava a l'establiment del seu pare, un dels establiments més acreditats i antics de la comarca. Fins a la seva mort — fou a entrada de l'any passat — res no sabíem de les seves aficions poètiques ni dels seus entusiasmes literaris.

He tingut, últimament, entre les mans —de mans, precisament, d'una gentil neboda seva — alguns manuscrits i retalls de fragments de poesies publicades en periòdics i revistes de la Cerdanya francesa i del Rosselló. He trobat, entre altres, una poesia colpidorament pressentidora dedicada a l'església i al cementiri d'Ix. Heu-vos aquí les darreres estrofes:

Sota els rosers, que les tombes ombregen,
vora teu, guarda'm un lloc funeral;
só jove... mes los anys sempre curtegen:
tan dolç és descansar al país natal!

Sí que n'ha d'ésser de dolç  — oh, Jacques Sauquet! — aquest descansar per sempre més en el país natal! Aquest contacte fidel de la nostra cendra mortal amb la nostra immortal argila!