Pas fronterer

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: Pilar Prim , 1906

Baixaren d'una estricada a Bourg-Madame, on el Nen Xacó encarregà l'esmorzar per telègraf. I a la vista d'aquell carrer regadet, de cases baixes i sense balcons, que encara el sol no amarava sinó a mitges, en Deberga, recordant amb gràcia un article del setmanari de Puigcerdà en què l'autor, engrescant-se amb l'animació que el forasteram de l'estiu dóna cada tarda a aquell carrer, el comparava seriosament amb un boulevard de París, ex­clamà:

—¡Quina poesia que té, en aquesta hora, el boulevard! eh?

L'acudit féu riure a totes dues, i, ara parlant en broma, ara formalment, sempre sentint l'encís que ofereix la formosor del camp en diades com aquella, van reprendre el camí, travessaren el Segre, i s'esplaiaren una vegada més pel tros immediat de carretera, avui Avenue Drogue, que gegantins arbrepolls cobreixen d'ombra regalada.

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Llibre de la Cerdanya , 1951

A començaments del segle XIX una dama francesa, capriciosa i voluble, la duchese d'Angoulême, néta de  Lluís XVI, que viatjava pel Pirineu vestida de seda i amb perruca empolvorada, en arribar  a la palanca del Reur, preguntà al seu gentil home què eren aquelles barraques que sortien d'entre els matolls de verns de vora el riu. El gentil home, amatent féu la indagació i, en retornar, digué a la dama:

C'est un bourg, Madame!

Si l'anècdota de l'origen del nom oficial de la Guingueta no respon a la realitat i en canvi el nom és degut al decret  del duc de Bourbon que concedí el nom de «Madame»  en  agraïment als  veïns de la Guingueta que li proposaren canviar el seu vell nom pel de «Madame» en record i homenatge a l'esposa de Lluis XVI, quedi  per  als erudits i  saberuts que fullegen amb fruïció la història.  Per damunt del  nom oficial, el caseriu edificat a l'altra banda del pont internacional, a començaments del segle era conegut per tothom amb el nom  de la Guingueta.

La Guingueta  tenia aquell vell prestigi de les  viles que en temps de revolucions i guerres són  refugis amables de conspiradors. Bé és cert que  la Guingueta no havia mai amagat Madames de  Stäel, ni  poetes  revolucionaris que alternessin les comeses de les conspiracions amb l'escriure versos a les estrelles. Però sí que havia vist princeses autèntiques com donya Blanca de Borbó, germana del pretendent  a la corona d'Espanya, seguida d'un brillant estol de nobles navarresos i  catalans que deixaven, quan fugien, les armes a l'altre costat de la palanca de Cal Grau i se n'anaven a refugiar al Mas Blanc dels Agustí. Havia vist també gran nombre d'emigrants liberals fugitius passejar llurs rostres malaltissos, en companyia de dames amb tirabuixons i ulls orlats de febre revolucionària.

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Llibre de la Cerdanya , 1951

Tots els forasters que arribaven a Cerdanya sentien l'atractiu de baixar a la Guingueta. L'emoció de trepitjar terra estrangera. Trobar-se amb els barcelonins de la colònia davant de Cal Saüquet o de Cal Grau o de Ca la Fageole, i fer una estona de xerrameca explicant-se les seves compres i encàrrecs, era com donar-se un bany d'europeisme per a contar-ho després a les amistats. Algun n'hi havia de tan ignorant que creia que a l'altre costat del pont, la terra, els homes i els gossos eren diferents dels d'Espanya. Quan veia que tot era igual i que fins l'entenien parlant català i que no podia lluir aquell francès amb accent de l'Institut o del col·legi, se'n tornava amb una profunda desil·lusió.

L'atractiu principal de la visita del foraster  a  la  Guingueta era passar d'amagat el flascó de perfum, les pastilles de sabó d'olor o les tauletes de xocolata. Alguna senyora atrevida s'arriscava a passar uns metres de seda de Lió sota els enagos emmidonats. Mentres  ella s'arremangava les faldilles darrera el taulell, el botiguer francès li assegurava que els carrabiners eren força condescendents. Però malgrat aquelles seguretats, en passar el pont, el cor de la contrabandista bategava furient dintre de la cotilla, mentre el marit, per por de la «multa» i del decomís, li agafaven uns forts tremolins a les cames. La penetració detectivesca dels carrabiners era escassa. El frau passava, o el deixaven passar, i si es descobria, era perquè les galtes de la contrabandista s'enrojolaven, o perquè al nen o a la nena se'ls acudia de fer una pregunta indiscreta al moment de passar per davant de la «casilla».

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Obra: Després , 1951

Queia la tarda, i tornàvem cap a casa pel camí que ve de les Guinguetes. Com altres vegades, m'havia donat el braç, mig per sostenir la meva gravidesa, mig per apuntalar-se en la meva joventut. La cama feble el feia caminar a poc a poc i havíem quedat rerassagats. A la claror minvant de la tarda els cims de la serra del Cadí brillaven davant nostre amb l'esplendor precís i múltiple de les coses perfectes. Ell havia anat parlant lentament de records de la seva jovenesa. En un moment donat va fer una llarga pausa. I després va dir:

—Tu ja ho saps, que jo he estat casat dues vegades? "Un tremolor em va córrer per l'esquena, i no vaig respondre. Les paraules de l'oncle Eugeni em van tor­nar a la memòria, i vaig comprendre que ell, tal vegada perquè jo sentís el seu afecte al meu costat, o potser la tendresa per la mare del seu nét, i per demostrar-me que em comprenia tal com era, m'estava fent l'ofrena més gran que li era possible de fer en aquest món a algú a qui estimes.

La pausa es va fer llarga, perquè l'evocació se l'havia endut qui sap a on. La claror del cel era cada vegada més pura. Al cap d'una mica vaig gosar mirar-lo. Els ulls li brillaven. I, sense cap més explicació, va dir:

—Veus aquelles muntanyes tan altes? Doncs, si em diguessin que ella és al darrera, i que passant-les la trobaria, em posaria a caminar ara mateix, amb la meva cama coixa, i no m'aturaria més.

Autor: Rafael Vallbona i Sallent
Obra: La casa de la frontera , 2018

Quan van haver passat la duana, després d'haver deixat un parell de bones propines a banda i banda, les dues dones tenien tota la polseguera del camí enganxada al vel del paladar. Per sort cals Roseraires era allà mateix, una modesta casa de dues plantes i teulada de pissarra al peu del camí. Van deixar l'euga a l'abeurador, la pobra estava tan assedegada com elles, es van espolsar la roba empolsinada i van entrar a l'hostal.

Tot i que ja feia dos anys llargs que havien tornat de Barcelona la Rita no recordava haver-s'hi aturat mai, allà. Aquell hostal desballestat que pràcticament estava amb un peu en un país i un peu a l'a1tre la va encuriosir. La frontera li semblava un lloc prou indòmit i diferent de tots el que havia conegut. A la Barcelona que creixia sense aturador tot era nou, bulliciós i llampant. A Cerdanya hi regnava sempre el silenci, i totes les cases i els camins eren vells i atrotinats, com si tota la vida haguessin estat allà i mai ningú no els hagués tret la pols ni donat una mà de pintura. No li era fàcil acostumar-se a aquell canvi. Tot i que havia heretat el coratge de la seva mare, a l'Emília li estava costant fer-se a la nova vida.

El local estava regentat per dos avis que atenien una reduïda parròquia de bevedors tranquils i mig endormiscats. Les mosques voleiaven, la calor estabornia, i aquells homes devia fer hores que treballaven al sol. Per això semblaven estar en letargia. La Rita va seure en un banc mentre la filla passejava per la sala tafanejant-ho tot. Van demanar una aigua amb xarop que fos ben refrescant.

Autor: Rafael Vallbona i Sallent
Obra: La casa de la frontera , 2018

El dia 23 de gener de 1938, a dos quarts de tres del migdia, catorze avions italians Savoia van aparèixer pel blau horitzó del cel de Cerdanya provinents del sud-oest. Van sonar les alarmes a tot el poble, i la bateria instal·lada al campanar va començar a disparar. A penes uns minuts després Puigcerdà i Bourg-Madame quedaven colgades per un intens núvol de foc i fum. Onze bombes van caure a escassos metres del poble francès per la banda d'Enveig, i una desena més a prop de l'estació de la Tor de Querol. Les bombes caigudes damunt la vila de Puigcerdà van causar vint morts i un nombre similar de ferits. Una desena de bombes van malmetre la línia de tren a l'altura del pont de Queixans damunt del Segre. L'estació de Puigcerdà també va quedar malmesa. En total van caure una cinquantena de bombes. I els avions van marxar per on havien vingut.

En pocs minuts una allau humana de més d'un miler de persones va creuar la frontera buscant refugi al país veí. Els gendarmes van intentar ridículament aturar la gernació exigint-los la documentació, però la gentada va empènyer amb força i, al cap d'uns moments, els guàrdies van obrir la tanca.

Els ferits lleus van ser atesos a la farmàcia de Bourg-Madame, i els més greus, sobretot nens, van ser traslladats a l'hospita1 de Perpinyà.

Tothom qui era a l'Iris va sortir corrents cap als horts per la porta del darrere: cinc clients, dos carrabiners que feien un cafè, la Roseta, en Miquel i els seus dos fills. I es van quedar allà al mig, palplantats com una col i envoltats d'una fina capa de neu glaçada, veient com els gotims de raïm de la mort s'anaven despenjant del cel. La dona plorava de ràbia, por i impotència. Es va anar encongint fins a quedar asseguda al terra gèlid.