Cementiri de Santa Coloma

Autor: Esteve Albert i Corp
Obra: Obra poètica [Esteve Albert] , 1996
Pàgina: 191

 

Als qui reposen en pau al cementiri de Santa Coloma

Ni el violí que plora
ni el flabiol suau
us torbaran la pau de l’hora,
us torbaran l’eterna pau.

No ens porta cap pruïja baladrera.
La curiositat se’ns va tornant
més aviat un sentiment d’espera
que, a tots els que aquí esteu, ens va acostant.

La quietud, l’apartament, la dolça
placidesa d’aquest cementiret
ens treu la fullaraca i ens espolsa
de vanitat; ens deixa el cor més net.

El més enllà és més pròxim a prop vostre:
ens adonem que entreguardat d’aquí
el cel és damunt nostre, com un sostre
de fàcil assolir.

No temeu pas. El nostre ànim deleja
una estona i un lloc de quietud:
més que no por o enuig, ens feu enveja.
Ens dona bo la vostra solitud.

 

Autor: Miquel Lladó i Miquel
Obra: Solituds Andorranes , 1994
Pàgina: 63

 

Autor: Norbert Orobitg i Carné
Obra: La pau dins la guerra , 1970
Pàgines: 148-149

En passar per davant de la torre de Santa Coloma, baixà de la bicicleta i s’apropà a l’església, on s’aixecava la torre senzilla i bella. Un home prenia el sol a la placeta de davant l’església i plaça única del poble de Santa Coloma. L’home andorrà era el propietari de la casa gran, que emmarcava l’angle de la dreta de la plaça. 

—Sabeu que teniu una torre d’un estil molt pur? 

L’home es posà dret. Era alt i prim; d’una expressió senyorívola. 

L’esveltesa de la torre, la seva elegància, deuria impregnar els aires i modals d’aquella gent. 

—Tothom ho diu, que és bonica, l’església. Nosaltres no li donem cap importància. 

—Doncs jo us asseguro que en té. 

—Prou deu ésser com dieu. —I aquell andorrà, orgullós de la seva església, es mirà la torre satisfet. 

Ara en Josep tenia una moto per fer els seus viatges i, quan passava per Santa Coloma, moderava la marxa fins a anar a pas de carro. Alguns dies no podia resistir la temptació i pujava amb la moto per camí estret, fins a la petita plaça. Sense fer soroll, entrava a l’església, passant pel cementiri que tenia més de jardí abandonat que de cementiri. 

Entrava a la fosca església i, prenent l’aigua beneïda de la pica de pedra, ennegrida pel temps, a poc a poc, anava a asseure’s a un banc de fusta, on brillava l’escassa llum interior. Contemplava la verge romànica, amb els seus ulls encantats, com el de totes les verges romàniques del món. 

No era una verge de Murillo, ni molt menys. Era una verge expressionista, petita, d’espatlles primes i flaques, de cara llarga i desproporcionada; tenint a la falda un nen Jesús majestàtic, com un autèntic senyor de l’Univers. Allí, en Josep trobava un cert repòs a les seves contradiccions: el negoci i l’ajut al pròxim; l’ajut al pròxim i el negoci...