Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Retrobament
Deixa que et vagi així esguardant,
que potser així et retrobaré
dintre del meu pensament –perdut també.
Serà pels ulls –oidà!– com un infant
nounat, que no veu res ben bé,
mirant-te a tu, que en mi hauré
l’amor, el pensament i el cant.
Espera'm sempre
Jo vinc a tu des de la meva infància,
jo vinc delint per tu:
jo vinc a tu a través de la distància
i del destí importú
Jo vinc a tu a través de murs i reixes
i muntanyes i rius
les meves veus són sempre les mateixes:
tornaveu del que em dius.
Jo vinc a tu amb una sola dèria
de matí, de dia i nit;
per camins d'abundància o de misèria
camino amb pas seguit.
Per atènyer-te, afrontaré les timbes
i en la mar, els esculls.
El meu repòs, no és repòs si no el nimbes
de claror dels teus ulls.
Claror no pas de carn ni menys de cendra,
claror, tantost, del cel.
Si no em duen a tu, no he d'atendre
la rosa ni l'estel.
Jo vindré a tu a través de tot obstacle
que, malvolent, interposi el destí.
Com ho faré? L'amor farà el miracle;
tu espera'm sempre a mi.
Invocació al camí
Camí, pel meu amor, voldria roses
-per a mi no en calen pas-,
pel meu amor, florides copioses
d'acàcies i lilàs.
Pel meu amor, un cel sempre claríssim
i, a prop, el refrigeri d'una font
-que si ens perdéssim o ens abaltíssim,
pel seu flabioleig, sabéssim on-.
Pel meu amor voldria un aire tebi
harmoniós d'oreig i rossinyols
per entre els arbres... i un de fruiter que elevi
per a ell només, el fruit rosat i dolç.
Camí deixa per tant l'obaga abrupta
i estalvia'm encara l'escatir
si la basarda, el cansament i el dubte
l'afermarien més o menys en mi.
El Vergonyós va col·locar tothom davant de la porta de cal Bauró: els seus companys, l’Henry l’Amable, el vell Miquel Calones, el Calones jove i la seva dona, el senyor de Barcelona i les filles delicades, les minyones, els nens esvalotadors i els gossos. Al bell mig de tots, la Pelegrina, que amb la cara d’alabastre il·luminava l’escena. El jove anglès es va posar al seu costat i li va agafar la mà sense dissimulació, orgullós i emocionat, com si acabés de fer el darrer cim verge dels Pirineus.
El Despistat va amagar el cap sota la roba negra i va prémer el botó de la càmera fotogràfica.
L’espetec va aixecar un vol de coloms blancs del campanar de Sant Esteve.
Ningú gosava moure’s per por de trencar l’encanteri.
El Despistat va ensenyar-me aquella imatge maleïda. Vaig reconèixer amb dificultat el campanar rònec de l’església, la plaça minúscula i l’hostal de cal Calones al fons. En un racó, una dona vestida de gris amb davantal blanc treia el cap per la finestra d’una casa miserable, a penes un forat en la façana de pedres ennegrides. La resta de les cases s’aguantaven les unes amb les altres, com les velles en una processó, per evitar agenollar-se. El terra era brut i pedregós. Dos mossos, aliens al fotògraf, carregaven cansadament unes cavalleries lligades als ferros de la façana de l’hostal.
Era impossible projectar un record més trist, més desolat, que el que apareixia en aquella foto de la capital de la República d’Andorra.
Altres indrets de Andorra la Vella: