Ermita de Meritxell

A primera hora del matí, quan encara el sol no pica massa, els romeus emprenen el camí: en autobusos, turismes, camions i àdhuc a peu, que és, segons diuen els qui van a cavall, cosa molt higiènica i plaent. Alguns van carregats amb grans cistells on duen el dinar. Altres, més pràctics o que no voIen cansar-se, l'encarreguen a la casa que hi ha prop de l'ermita i que, una vegada l'any, esdevé fonda.

Abans d'arribar a Canillo hom deixa la carretera —hi queda una corrua de cotxes que fa pensar en les nits d'òpera al Liceu— i, a peu, trenca tothom per un camí de carro que s'enfila muntanya amunt. El camí és feixuc, un xic feixuc. És curt, però: la compensació. Des de l'ermita el repic de les campanes crida joiosament la gentada i esfereeix els ocells, que no estan acostumats a tant d'aldarull.

Els environs de l'ermita són plens d'homes i dones, joves i vells, pobres i rics que trien lloc on menjar i passar el dia i converteixen l'humil paisatge andorrà en un joiós i cridaire paisatge de kermesse que —com l'home és pertot el mateix— fa pensar en Goya i en Van Ostade.

Els músics s'han instal·lat a la placeta disposats a fer ballar de valent els joves i els qui no són joves. Car, no sé per quins motius, al camp no hi ha festa religiosa sense el consegüent ball, malgrat la formal condemna del Pare Claret.

Tot passant sobre les altes i feréstegues gorges del Valira, que encaixonen profundament el corrent, arribem a les ennegrides cases de les Molleres per ascendir a la capella de Meritxell. En el lloc on s'alça aquesta esglesiola belluga un aire de devoció i de simplicitat. La capella no és artísticament assenyalable, però té un bell to de rudesa; és d'una blancor polida i quatre arcades fan de pòrtic a la seva entrada. El seu interior és gran i els andorrans l'han emplenat de presentalles demostradores d'un gran fervor a llur patrona. A l'altar major hi ha, entre cortinetes, una imatge de la Mare de Déu, menuda i poc antiga; arraconada en un altaret, n'existeix una de romànica, la qual, segons la tradició, va trobar-se al peu d'una gavarrera miraculosament florida el dia dels Reis. Vora l'església hi ha la gran hostatgeria; ara només l'habita el bon jai de l'ermità, que conrea l'aspra terra del voltant i ha de fer-se ell tot sol els repassos. Una creu de ferro sobre un feixuc sòcol de pedra, davant el santuari, adverteix al profà distret que el lloc no és per al platxeri.

Situat al si de les valls, atrau el cor de tot andorrà, segons els goigs, i li guarda la fe. Hi domina de nou, i plenament, l'ambient ancestral que en aquestes valls encara pot ser trobat.

Mitja hora més amunt [d’Encamp] està Meritxell, poble de vuit o dotze cases. La de més amunt és l’ermitatge famós de la Reina d’Andorra. Lo camí passa per damunt, a unes cinquanta passes; lo Valira, per davall, a alguna distància. Lo temple és ric, mes tot hi és modern; res parla del temps passat, sinó la Verge. Volten la capella verdosos prats, que es continuen vora avall i amunt de la ribera en casi totes les valls.  

Un quart d’hora amunt se troba Prats, sufragània de Canillo. Son altar major, dedicat a sant Miquel, és gòtic, i, segons me diuen, germà del de sant Joan, capella de l’altra banda de Canillo [a Caselles]. Aquest és dels més bonics que he vist. La vida del deixeble estimat de Jesús està pintada en petits retaulons de gran bellesa de dibuix i de colors, i sobretot d’assumpto. També hi vegí una senzilla creu, d’algun valor arqueològic.

Desnie-se’n la fada a la bona hora, 

millor Reina i Senyora 

en Meritxell trobaren estes Valls. 

Fa música a ses plantes lo Valira, 

que, d’Ordino a Soldeu, harmoniosa, 

té la figura d’una immensa lira 

de braços de cristalls. 

Damunt son front llueixen 

los dotze estanys Pessons, corona hermosa 

que de brillants i gemmes li ofereixen 

aqueixes cimes on lo cel reposa; 

corona d’Ariana esplendorosa 

que, del zenit despresa, 

quedà entre terra i cel suspesa.

A la placeta de l’ermita, damunt d’un ample blanc de calç, una creu aixeca els seus braços al cel desert i nu. L’ermita amb les seves parets blanques, el seu sostre inclinat, les seves dues campanes gairebé muntades a l’aire, té un aspecte humil, pagès, molt agradós, i més que no pas en un temple on la Verge és venerada —dient-li ingènuament, amorosament, de «tu» com a la mare— fa pensar en una masia en la qual s’afanyen els homes condemnats a les feixugues feines del camp. 

El dia de l’aplec, el 8 de setembre, aquest indret vibra de crits, de músiques, de rialles. Els altres dies de l’any deu haver-hi un silenci profund, meravellós, vertaderament envejable. Potser un gos, un d’aquests gossos de ramat, tan braus i simpàtics, un d’aquests gossos tan plens de pèl que sempre semblen vells, s’ajaçarà a dormir a l’ombra del porxo camperol de la camperola ermita; potser uns tudons deturaran el seu vol a la cornisa de la teulada, segurs que no els foragitaran les campanes —que són una altra mena d’ocells, car també canten—, que només branden, joiosament, una vegada a l’any; potser unes gallines que segurament existeixen malgrat que els romeus de l’aplec no les hagin vistes —ells, pobres!, fugen de la gent, com fan els filòsofs, o bé s’estan rostint a la cassola— se n’entraran despreocupadament porxo endins i trauran el cap a l’interior del temple esguardant amb els seus ulls grocs i rodons com els grans de moresc, amb els seus ulls que sempre semblen meravellats de tot el que veuen, a la Verge, una talla romànica, solitària en el seu altar; potser una oreneta fregarà volant amb les seves ales de vellut la creu i un gat la contemplarà cobdiciós amb els seus ulls de color d’oli.

 

A dalt s’està la Verge antiga, 

               al Camarill s’abriga.  

Té el mocador florit, unes amples faldilles  

i penjarelles d’ofrenes senzilles.  

Va calçada amb esclops, car l’han trobada  

com una rosa enmig d’una nevada. 

               Tan esquiva, aspra i noble, 

               apar filla del poble. 

Ben ferma en la cadira, el Fillet ens presenta,  

i, tot humil, els devots acontenta.  

Oh, Verge, resplendent més que el sol i la lluna,  

aquí ens mires amb ulls d’una dolçor de pruna.

Sobre aquest pendís d’herba curta, un camí us deixa al santuari. Som als peus de la patrona de les Valls. El camí volta l’ermita. Vora les cases rònegues, la seva blancor sembla més polida. Té una arquitectura no tan aclofada com la majoria d’ermites andorranes. És una mica més altívola, amb un mica més de pretensions, no gaires. El punt rodó és la nota característica de la façana. Dues arcades al campanaret i quatre fent de porxo a l’entrada. 

Davant l’ermita, hi ha una creu de ferro sobre un sòcol de pedra feixuc. 

El dia 8 de setembre s’escau el pelegrinatge nacional de Meritxell. Hi van els andorrans de les valls del Valira Oriental i els de la Valira del Nord. Abans, la diada tenia un tipisme viu de color. La fe, tanmateix, no s’ha estroncat. Els andorrans necessiten la fe com el pa que mengen. I, és ben cert, que veure arrapades aquestes quatre cases al peu de la timba ja deu ésser un miracle de la seva Mare de Déu, que un decret oficial del Consell General proclamava patrona d’Andorra el 24 d’octubre de 1873. 

Part de dins, el santuari de Meritxell no és ni de bon tros tan rústec com la majoria d’ermites de la vall. Per sort, no és nova de trinca, com més d’una parròquia farcida de daurats nous i de pintures acromades. Hi ha la Mare de Déu en un cambril amb cortinetes. La Mare de Déu menuda, que els andorrans han guarnit amb totes les gràcies que no sabia posar-hi l’escultor... El policromat no es veu. La Mare de Déu té una mà perduda. La seva cadira no té respatller. Però el patronatge li endolceix els ulls, li afina el nas i li dibuixa la boca. Àdhuc arriba a fer somriure l’infant, tan ferreny, de la seva falda.

Meritxell és posat estratègicament al cor de la Vall. Els goigs ja ho diuen...

Ciri amb olor de crepuscle, 

llum encesa de desmai. 

Entre un remoreig de flames 

el destí va fer l’esglai. 

 

Escampades relíquies 

entelaren els camins, 

les cendres, foc de nissaga, 

clogueren els llessamins. 

 

Nues... les parets en runes, 

oh, imatge de soledat! 

senten en les pregàries, 

veus d’alè turmentat. 

 

S’esllavissa mon anima 

entre cantades d’aucell, 

m’atanso al branc, per si el mira 

la Verge de Meritxell. 

 

Esclata la gavernera, 

refloreix en vells secrets. 

Les heures en nits de lluna 

semblen cors entre llumets.

(S’havia de tenir cura de Meritxell. Ell no era un home excessivament religiós però aquella esglesiola comptava massa per als pagerols per oblidar-la. Sí, ja ho tenia: la coronació tindria lloc a Meritxell. Però qui el coronaria? El Bisbe, impossible. Els francesos: no! El Síndic era una figura acceptada, se n’havia adonat. El Síndic i un batlle per cadascun dels Senyors, aquesta era la solució.) 

Plegà el diari. El moix s’aferrava a les seves calces. El prengué pel dors del coll i el col·locà sobre l’hule de la taula. L’animal s’hi ajaçà satisfet, immòbil, al costat del vas de Byrh. 

No havia perdut l’estona aquell migdia: havia decidit ja el lloc de la coronació i qui serien els protagonistes. Havia de ser com un ballet rus: seductor, harmoniós, artístic, una cerimònia digna i majestuosa. Havia de trasplantar detall per detall el que li havia explicat el seu pare de la coronació del tsar Nicolau. És clar que a escala del país. Havia de reflexionar en el contingut dels discursos, en les fórmules de jurament, en els decrets que hauria de promulgar, ni tan escarransits com els dels francesos, ni tan pomposos com els del Bisbe. Un terme mitjà. S’havia d’acabar allò dels «darrers dies de l’Edat Mitjana». En tot cas, una Monarquia respectada a tot Europa, o una República coronada de la qual ell seria el representant arreu del món. 

El gat, talment un rodet de fil de cabdellar, li obria i tancava els ulls, com si li hagués foradat el tel dels pensaments i desitgés afirmar o negar la peripècia de les seves cabòries. 

—Des d’avui, gat, et diràs, per a tothom, Rasputin —li explicà Borís, anotant mentalment un nou decret reial. 

Era la una del migdia i el mall cremant havia foradat teulats, s’havia escolat per portes i finestres i ho bleïa tot.

—I el foc? 

—Juro que no vam ser nosaltres. T’ho juro per l’infern que m’espera. Pel que vulguis. Pels meus néts, pobrets. Vam arribar a l’església pels volts de quarts de dues de la matinada. No hi havia ningú, és clar. Per si de cas, un parell de nosaltres es van quedar a fora, vigilant. Jo vaig ser dels que van entrar-hi. Va ser molt fàcil. Ridículament fàcil. No hi havia cap motiu per pensar que algú volgués entrar al santuari, som —érem— un país de bonifacis. Un cop de perpal fent palanca i ja està. Te’n faries creus, de com en va arribar a ser, de fàcil, entrar-hi. Un cop dins no ens vam encantar. Ens vam enfilar a l’altar, la vam despenjar de la peanya, la vam embolicar amb una manta. Ja anàvem cap a la porta que va començar el foc. Vam sentir un espetec, i tot seguit ens va caure al damunt una pluja de guspires. Com si fos una metxa, el fil elèctric que passava per damunt del retaule principal es va encendre. Teníem una altra manta i vam provar d’apagar el foc. Però tot allò estava massa sec, i el foc havia començat massa amunt, des d’allà on érem no podíem arribar-hi. Qualsevol esforç era inútil. Havíem de guillar. No hi vam poder fer res. Al cap de dos minuts ja cremava el retaule. Vam haver de córrer, perquè ens hi anava la pell. Aquest era el famós curtcircuit. El vam veure amb entrades de primera fila. La instal·lació elèctrica era de l’any de la quisca, amb uns filets prims prims, de pela amb quinze, que penjaven per aquí i per allà, sense ploms, cap seguretat. Durant la festa de Meritxell els llums de l’església funcionaven tot el dia, de les vuit del matí fins al vespre, sense parar. Es va reescalfar i va fer un pet, i amb tot aquell bé de Déu d’altars i bancs i bigues, pots comptar. Van cremar com si fossin de cor de teia. El que és estrany és que no hagués passat abans. I l’ermità i el rector ja sabien com estava, de malament, i cada any ho comentaven amb el senyor síndic. Sempre deien que per a l’any vinent la canviarien, que ja ho pagaria el consell. Va cremar per deixadesa. Per rancis, per estacats. Per estalviar-se les putes dues mil pessetes que hauria costat una instal·lació elèctrica nova. Els uns pels altres.