Port d'Incles o de Fontargent

Autor: Albert Villaró i Boix
Obra: La Companyia Nòrdica , 2020

Al cap de cinc minuts de penosa ascensió fem cap a un replà de la muntanya. Allá hi ha dues grans argolles de ferro, de cinc peus de diàmetre, collades a la roca viva amb unes cadenes gruixudes com un braç. El pas del temps i la duresa del clima les ha rovellat. Una de les anelles està molt deteriorada, però a la segona encara s'hi pot entreveure un relleu: lletres capitals romanes marcades a cops de tascó sobre el metall encara dúctil. Es llegeix prou bé. Ressegueixo les línies amb el tou dels dits, per trobar el traç de les paraules. Em sembla que és un díalecte germànic antic, qui sap si la llengua dels francs, de la qual havia sentit a parlar en un seminari de la Societas Philologica, a Leipzig.

- «In Wazar sang mia liob fonthes odago fram ordes» -m'aventuro a llegir.

- Wazar, Wasser. Liob, Liebe. Potser no és tan dificil.

I goso fer-ne una traducció temptativa, en francès, per a Sabartés, que està astorat: mai no s'havia fixat en l'existència de la inscripció.

-«Per l'amor de l'aigua que canta, des d'avui i per sempre». Diria.

-Aquí no hi diu res -protesta Sabartés-. Són les anelles on Noè va estacar-hi 1'Arca, de quan el Diuvi Universal. Sempre ho he sentit a dir així.

-Hi ha també una signatura -hi afegeixo, sense fer-li cas-. KRLS, que és Karolus sense les vocals. És el monograma de l'emperador.

De Carlemany. D'això sí que n'estic segur. He llegit en algun lloc que va ser l'emperador qui va fer fora els moros d'Andorra. No és estrany que n'hagués volgut deixar marca. Així ho feien els antics: assenyalar amb monuments els llocs per on havien passat, en perenne memòria de les seves gestes

Autor: Francesc Viadiu Vendrell
Obra: Entre el torb i la Gestapo , 2000

-Ja et trauré jo la mandra –cridava el Gegant, irat.

I va desfermar la fúria del torb, que s'estengué, udolant, per les carenes i afraus esfilagarsant la boira que, esfereïda, s'eleva cuita-corrents  fins a tapar la claror de la lluna. Quan hagué remuntat la boira fins a tapar l'horitzó i deixar la terra en tenebres, el torb començà un nou atac arran de terra. Les seves ràfegues arrossegaven quantitats astronòmiques de partícules de neu fina que se'ls introduïa pertot: als ulls, als narius i a les orelles. Els obligava a parar-se sovint i a protegir-se la vista amb el braç. Era la clàssica tàctica del Gegant: fer perdre temps a l'invasor mentre el gros de les ràfegues del torb anava esborrant la traça del camí amb la neu que movia al seu pas. No havien fet ni dos quilometres pels dominis del Gegant que Eloise i els seus acompanyants es robaven completament desorientats. La traça havia desaparegut. Al davant no tenien res més que una superfície uniforme. La visibilitat era nul·la completament. A vegades el torb els sacsejava, com si fossin espantaocells. Altres vegades els arremolinava deixant-los coberts de neu. Caminar amb la incertitud de no saber si en posar el peu trobaràs terra ferma o bé cauràs dins una congesta profunda és quelcom que esgota el més fort. Cada dos per tres havien de lliurar una batalla per a sortir de les congestes que els empresonaven i cada vegada tardaven més a posar-se en marxa. Eloise era l'única que avançava una mica sense adonar-se que els seus companys ja no la seguien. [...]

Tots tres van desaparèixer engolits per una congesta més profunda que les que havien trobat fins llavors. Solament Eloise, concentrant totes les seves forces, va reaparèixer a la superfície. Fou un esforç que va esgotar la seva residència física i va haver d'aturar-se fins que el cor alentís el ritme dels seus batecs.

Es va estendre sobre la neu. Que bé que s'hi estava sobre aquell llit de neu esponjosa!... Una son dolça s'apoderà de tota ella cloent-li les parpelles...

El Gegant havia acabat la cacera i frenava la fúria del torb. El torb quiet, la boira no va tardar a deixar-se caure als avencs d'on havia sortit i la lluna brillava de nou en ple firmament il·luminant-ho tot. La muntanya va tornar a lluir el seu mantell de diamants, safirs, robis i maragdes que, a la llum de la lluna, rivalitzaven amb la lluïssor dels estels de l'Infinit.

El Gegant es revestia de les seves millors gales per rebre el cos d'aquella heroïna que jeia reposadament emmarcada per la neu jaspiada de pedreria preciosa.

Abans d'embolcallar-la definitivament, li va dir a l'orella, tot ple d'emoció:

-Seràs el trofeu més preuat. Et guardaré gelosament en el més recòndit dels meus dominis, perquè el sol no et descotxi. Si haguessis caigut a les mans de la Gestapo t'haurien profanat barroerament el cos i t'haurien torturat d'una manera horrible. La mort t'hauria deixat amb les faccions monstruosament deformades, com totes les víctimes de la tirania totalitària. Aquí conservaràs la teva bellesa i aquesta rialla dolça i manyaga que mai més no s'apagarà dels teus llavis!...