Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les converses amb ell, però, no se centraven únicament en les seves obres o en les seves experiències vivencials. S’interessava pels temes dels altres, i durant la seva estada a Arinsal molt especialment per les qüestions d’Andorra, manifestant-se captivat particularment pels seus noms geogràfics.
Arinsal, Setúria, Lòria... Bartra no amagà en cap moment l’encís que li produïen aquests topònims. Era una fascinació com si per al poeta la recerca o el descobriment d’aquests mots signifiquessin un sortilegi emocional, més enllà del seu encuriosiment ferreny, que l’obligava a demanar sempre el perquè de les coses.
Aleshores Agustí Bartra va decidir que els seus «haikús» havien de romandre relacionats per sempre més amb la seva estada a Andorra, mercès al fet que fou al Principat on materialitzà definitivament aquesta obra. Dit i fet. El conjunt de poemes s’intitularia «Haikús d’Arinsal».
I una nit, després de sopar, mentre fumava una cigarreta groga -«Gitanes maïs»- que s’apagava constantment, i amb l’Anna anant i venint del menjador a la cuina i de la cuina al menjador, però amb l’oïda ben atenta, silenciosa i satisfeta, amb les restes dels postres damunt la taula, Agustí Bartra va fer la primera lectura dels «Haikús d’Arinsal».
La seva veu modulava perfectament cada síl·laba dels «haikús»; després de cada un d’ells es feia un breu i pronunciat silenci, durant el qual únicament se sentien, a l’interior del menjador de l’apartament, la remor del riu i el frec de les fulles dels arbres.
Som a Andorra. Embriagats de muntanyes. Embriagats de calidesa humana. Dolçament presos d’aquestes muralles eriçades d’arbres foscos, i entre els arbres, sobresortint ací i allà, les roques cantelludes, i l’aigua dels cims davallant alegre, avalotada i escumejant...
Andorra. Els clots entre muntanyes. Andorra. Les prades tendres. Andorra. La gent, orgullosa com les seves pedres, tenaç com l’herbei dels seus prats, fervorosa com els seus rierols.
Andorra, dins el ventre dels Pirineus.
La mig coneixíem. Rosa Pujol ens hi havia ofert hospitalitat les primeres vegades de venir-hi. Fou un tast enllaminador. I ara, aquest estiu, la vivim, estem immersos en l’àmbit màgic d’aquestes Valls de miraculosa existència. Aquí, a Arinsal, davant el riu que té el seu mateix «nom melòdic», com n’ha dit Bartra; davant la verdor de tots els tons; albirem els cims més alts clapats de neu; sortim a trepitjar l’herba, a jaure-hi, com Maragall: «Ben ajagut a terra, com me plau / el veure davant meu en costa suau / un prat ben verd sota d’un cel ben blau!». Ens apropem al riu i n’escoltem la fonda monodia, el diàleg de l’aigua amb les pedres que s’hi banyen, el so greu de la grisa transparència impetuosa enllaçat amb la veu fina de les escumes. Estem allunyats dels comerços que volen donar a Andorra un rostre inescaient.
Antoni Morell, l’home que sent Andorra a les entranyes —i que sap parlar-ne amb la seva sensibilitat d’escriptor i d’imaginatiu—, fa que ens saturem de la història senzilla, i al mateix temps astoradora, dels set segles de vida d’aquest país sempre en lluita incruent per la supervivència, i també de la seva realitat actual, sense amagar-nos-en les activitats de lucre, però passejant-nos per les alçàries, a contemplar la majestat dramàtica de l’espectacle de muntanyes: boires entre els cims més alterosos, clapes de sol; cau una aiguaneu finíssima; la vall d’Ordino a una banda: en aquell clot hi ha la vida humana; a l’altra banda la vall de Setúria, la deserta verdor davallant dolçament; els ramats calmosos. Sempre ens porten a les alçàries, Antoni i els altres amics.
Al menjador, el que predominava no era la taula, ni la llar de foc, ni les cadires, ni una tauleta de centre... En un racó, una vella i senzilla taula de fusta, amb quatre calaixos a la seva part dreta. Damunt, papers en blanc i un exemplar del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra. Era el lloc de treball, amb els llibres de l’Agustí, especialment diversos exemplars del darrer publicat per «Laia›› i intitulat El gos geomètric, del qual l’Agustí estava particularment satisfet. Al costat de la taula, com si fos una mena d’aparador per a la inspiració, un gran finestró donava accés a la terrassa, i d’allí, gairebé com si es pogués tocar amb la punta dels dits, i sentint el seu alè penetrant, les muntanyes verdes d’Arinsal amb els arbres que responien al poeta quan passava per la seva vora.
Altres indrets de Maçana, la: