Coll d'Ordino

M’encamino, ara, cap al cap de la vall. Passat el bellíssim pont romànic d’Ordino —traslladat aquí, al costat de la carretera, des del Lloser d’Ordino el dia 15 de febrer de 1980—, les Salines —un enclavament de la Massana dins d’Ordino— i el riu de Rialb, el Serrat, emplaçat entre el riu esmentat i el riu de Tristaina, tanca la vall habitada. Poc més amunt, el Parc Natural de la Vall de Sorteny, parc des de l’any 1999, amb espècies de flors i plantes úniques al Pirineu —i amb els Estripagecs, un conjunt escultural inspirat en les reixes de ferro de les finestres, de Pere Moles—, s’estén lliure com la pau per una vall d’origen glacial, un dels espais més ben preservats d’Andorra. Muntanya amunt, el port de Siguer, de 2.395 metres d’altitud, havia estat el pas històric i natural de molts andorrans per anar a França. 

Torno a Ordino perquè el coll del mateix nom, de gairebé 2.000 metres d’altitud, em dugui, en poc més de divuit quilòmetres, a Canillo, la parròquia més alta d’Andorra i la segona menys poblada, amb uns quatre mil vuit-cents habitants. 

Pel camí del port, faig dues aturades: l’una al mirador, a 1.620 metres d’altitud, des d’on observo Ordino i la seva vall —amb els seus quatre mil tres-cents habitants, la parròquia menys poblada del Principat— i els pics de Comapedrosa i Casamanya, enfilat, aquest darrer, fins als 2.740 metres; l’altra, al collet de Montaup, per observar les estructures autogeneradores, «un símbol de la voluntat de l’home enfront de la immensitat de les muntanyes», de l’escultor mexicà Jorge Duban, fetes amb fusta de bolondo, un arbre tropical de l’Àfrica.