Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Vicent Prat, en el text que proposem llegir, reflexiona sobre el parc de la Seu, contraposant el seu caràcter natural als espais urbans que l'envolten. D'aquesta manera, per a l'escriptor, qui passeja per aquest parc pot escapar del brogit de la ciutat per tornar a trobar-se amb un paisatge amplíssim, en què es pot gaudir d'una magnífica panoràmica de la Manresa vella i de la vall del Llobregat, amb la muntanya de Montserrat al fons. Per la seva banda, Josep Pla es concentra a analitzar els contrastos que, en diferents nivells, posseeix la ciutat de Manresa. Com que davant per davant del parc queda el turó de Bufalvent, és indicat de llegir-hi dos poemes de Josep Junyent que en descriuen la panoràmica i en recreen els plàtans lluminosos enfront dels grisos que hem deixat enrere resseguint els carrerons medievals amb llambordes que circumden la Seu. De la mateixa manera, la visió als peus de la Manresa medieval, i dels seus patis i terrats, també es pot recrear amb el poema de Lluís Calderer.
Sota la catedral tenim un tros de parc que ha servit repetidament de tema al periodista que es troba en penúria d'imaginació. El parc estricte, és una coseta neula i de mal explotar si no és per trobar-hi defectes. Pot dir-se, més exactament, que és un paràsit dels elements decoratius que li fan mitja sardana. Sort té, del riu, de la venerable ruïna del Pont Vell, dels tramvies elèctrics-serps decapitades-, del carrilet de pessebre dels Catalans, del torrent pudent i poètic, de les xemeneies, de la bugada estesa de les Escodines, etc. Agreujada pels diversos matisos de colors i de desnivells, la coacció és evident sobre els temperaments delicats. El poeta Ventura Gassol ens digué, la primera vegada de veure-ho, que no podia passar-se de fer-ne un poema. La mania de parlar en to major. [...]
El nostre Parc no resisteix l'anàlisi, però si un dia us tempta el veure una important amplada de cel, aneu-hi; per nosaltres que anem sempre de nassos a terra encaixonats pels carrers, com la gota d'aigua baixa pel canó de l'aixeta, ens hauria d'ésser una gran festa. No és cap obligació moral, és clar, però sembla bona cosa desinfectar un moment els ulls de l'alcohol del cafè, dels llibres, del cinema, o bé perdre la nit per abdicar-hi de totes les teories artificials, desfer-se dos botons de les calces, i despenjar un estel amb la mà.
Sobre aquestes riberes s'aixeca el caseriu de Manresa, format per cases generalment altes, perquè el sentit de l'aprofitament i la passió del pam hi són intensos. Sobre el caseriu apinyat, hi destaca la mola imponent de la Seu-Basílica de Santa Maria, que dibuixa sobre el cel la seva ossada arquitectònica. Vista des de l'exterior, Manresa es presenta amb una relativa amenitat. El seu interior conté molts encants. La personalitat dels seus habitants hi és considerable. És una ciutat que sembla indiferent i alhora molt apassionada. En el curs de la seva antiquíssima història, Manresa ha jugat de vegades la carta reaccionària i altres la carta contrària, encara que potser la primera ha estat jugada amb més empenta. En tot cas, tot això és compatible amb una concepció de la vida hedonista i agradable. Manresa, ho hem de tornar a dir, és un manyoc de sorpreses i de contrastos.
Hores de bufalvents
Montserrat blau-argentat
com la flor de la foixarda,
resplendeixes isolat
damunt la terra isarda,
Fa un dia clar de febrer
Han florit les bufalagues.
(Branqueta clara, jo sé
les flors que tu mig amagues.)
He passejat lentament
pels pins de capçada escassa,
Si no alena un floc de vent,
aturo la passa.
Veig terrers, rosat i pur
veig un mur de pedra seca,
la foixarda a peu de mur
que m'embabieca,
I al davant el Montserrat,
quina llum més fina!
Passo el temps com un albat,
tot ull i tot nina.
Hores de febrer gentils,
com us feu eternes.
Em ric dels abrils
i les flors externes,
La foixarda al peu
i el Montserrat a l'altura:
vosaltres sereu
la joia més pura.
Primavera antiga
Al parc de la Col·legiata de Manresa.
Plàtans de primavera com una clariana
de verd als grisos ciutadans!
El carrer obac, les llambordes gastades
riuen sota les noves llambregades
que els tiren les nuoses, les generoses mans
dels arbres, amics grans
i infants amb sabatetes noves.
Dolça tremuja als ulls, arbres en transparència,
i un pany de mur daurat travat amb arcbotants!
I penso: així el meu cor, com d'una revolada,
desperta en una joia enjogassada
enmig dels vells records i els seus somnis constants.
I penso encar: ésser fidel ara, sempre i abans
és ja una bella cosa.
Així el meu cor m'agrada: en l'ordre i l'harmonia
talment una ciutat desesperadament
poblat de primaveres
venint compassades,
lúcid del succeir-se de les estacions,
que accepti cada estil, cada nova arribada.
Terrat
Les mans es parlen
en arribar
la boirina del silenci,
i nosaltres les mirem
com si volguéssim entendre
els signes estranys que, morosos,
teixeixen els dits.
La pluja d'agost
-diumenge a la tarda-
ha tenyit les parets
de les velles cases
amb l'atziac color
del sac del drapaire.
Vençuts per qui sap què
-al nostre davant
sofertes teulades-
potser no ens direm
ni adéu.
Torna a mirar, si vols,
els nus filferros rovellats
curulls de gotes suspeses;
pensa com tremolen, arraulits,
els ocells; que llarga es fa
l'espera de la nit.
Del fosc celobert
pugen confoses, espaiades veus.
Hi ha un esbós de somriure als llavis
que s'endevina trist
-tu no els acompanyes.
Camí d'incert record,
baixes les escales.
Altres indrets de Manresa: