Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Si ens és permès d'entrar al mas, de la terrassa estant admirarem una esplèndida panoràmica de la vall de l'Aleixar, amb el coll de l'Alforja al fons, amb la serra de Prades i la Mussara més cap a la nostra dreta. D'ací estant, on Manent tenia preferència per passar-hi estones, podem llegir un seguit de textos marcats per la fascinació de les postes de sol: el poema "A mitjan setembre", de La ciutat del Temps, i alguns fragments de L'aroma de l'arç, d'un lirisme sublim i que, com moltes altres pàgines en prosa de Manent, estan molt a prop de la poesia i la pintura.
A mitjan setembre
Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s'adorm la boira clara.
On són els lliris? S'ha tornat esquiu
el sol adesiara.
Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.
Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l'aigua se'ns apaga.
L'argent de l'albereda té el primer
tremolor d'un or vague.
No veureu la posta aquells nacrats
dofins de juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
Amb un lladruc sinistre.
I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L'avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig de la solana.
I si l'avellaner duu el fruit vinent
en verdes arracades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l'orella.
11 de setembre de 1970
Quan el Sol es ponia, m'he assegut al terrat (en una d'aquelles cadires baixes, tan còmodes) a contemplar el paisatge. Al bosc del negret i al nostre encara hi havia una zona assolellada. Després l'or dels pins s'ha apagat. Quedava una pinzellada de sol a les carenes, a la serra de la Mussara. En un punt de la cresta, no gaire lluny del mur que apuntala un difícil tomb de la carretera, hi ha una formació de roques que sembla un petit burg, presidit per un castell de torre rodona. La posta s'ha entretingut en aquell indret, deixant un llarg matís rosat a l'ocre grisenc de la roquera. Després tot s'ha apagat. Al coll de l'Alforja persistia el gran incendi: el magenta i l'or a l'horitzó, més amunt una franja verd pàl·lid i, coronant la posta, el blau pur.
7 d'agost de 1978
Ha fet un capvespre inoblidable, un dels més impressionants que he vist al mas. A ponent, el cel netíssim, escombrat per la ventada, era verd-groc i, més amunt, blau. Però damunt de nosaltres, agafava un to més fosc, gairebé moradenc. Cap al coll d'Alforja brillava, fina, la Lluna nova, encarada amb Venus. Tot era encantat, transparent, irreal –o sobrereal. Tots hem sortit al terrat per contemplar-ho. Era un d'aquells moments en què un sent –com si fos un perfum, com si fos un so– l'enigma i la màgia del Cosmos.
5 de maig de 1980
Mitologia primaveral. He obert el balcó que dóna a la terrassa del mas. La sobtada aparició del paisatge, de l'ampla vall conreada i dels boscos que la circumden, ha estat com una irrupció, com una invasió irresistible de verds flonjos, compactes, tendres. El gris lunar de les oliveres formava unes petites illes entre la verdor nova dels avellaners. Davant meu s'alçava un noguer solemne, però amb les fulles encara menudes. I ha estat també una invasió musical: a les denses fondalades, els rossinyols apassionats i els merlots litúrgics; i més lluny, les tórtores, amb la monotonia del seu cant d'amor. He pensat en aquest temps prestigiós, però discutit, que és la primavera, i he reflexionat sobre la seva mitologia.
Altres indrets de Aleixar: