Santuari de la Mare de Déu del Camí

Autor: Anselm Turmeda
Obra: Disputa de l’ase , 1928
Pàgines: 151-155

L'ase parla del cinquè pecat, que és glotonia. —Frare Anselm, al Camp de Tarragona hi ha un poble de nom Cambrils; i és bon i gran poble, el qual és del rei. I al dit poble, frare Anselm, tenen per costum que quan hi ha alguna festa, una vegada hi van a predicar els framenors i l'altra vegada els frares predicadors. S'esdevingué que un dia de Nadal, que era aleshores el dijous, va anar-hi a predicar un frare predicador. I l'endemà, tornant de bon matí a Tarragona, es va trobar, en passar el riu Francolí, amb dos framenors del convent de Tarragona, l'un dels quals es deia frare Joan Companyó, i l'altre frare Pere Taverner. I després d'haver-se saludat, ell els preguntà on anaven. Ells li digueren que anaven a Tortosa. Després li preguntaren com havia estat tractat, el dia de Nadal, pel rector del poble. Digué el frare predicador: "En veritat, mon amic, el rector ens ha honorablement festejat amb força cabrits rostits i carn de moltó bullida, amb llurs salses i bon vi vermell, i, després, tortorelles i coloms amb bella pebrada; de manera que em semblava ésser al Paradís Terrenal. I ahir el rector va comprar set lliures de congre, gros com la cama. I vaig sentir que ell deia a Na Caterina, la seva amiga, que en fes un pastís al forn. I així, mon amic, si aneu una mica dejorn bé podreu tenir un bon dinar i menjar del pastís".

Immediatament, frare Anselm si ho digué al mut no ho digué al sord, i vet aquí frare Companyó que trossa la seva roba i es posa a caminar, talment que de tres passes només en feia una, per arribar a temps a aquell dinar i per menjar el pastís.

I aquesta Caterina, amiga del rector, volia mortal mal a tots els religiosos en general, per tal com es queixaven molt al rector perquè tenia una amiga. Per la qual cosa, havent fet el pastís i vinguda l'hora de dinar, ella digué al rector: "Monsenyor, dinem abans que vingui qualsevol tafaner". Digué el rector: "I quin tafaner ens pot venir?". Respongué Na Caterina: "Qualsevol traïdor religiós, que vindrà i menjarà el pastís". Digué el rector: "En nom de Déu, Caterina, anem a dinar!". Quan començaven a seure per dinar, que vet aquí que arriben frare Companyó i son company, i molt decididament trucaren a la porta. Llavors Na Caterina, corrent a la porta, esguardant pel forat i veient els frares, se'n vingué mig morta al rector, i el rector li digué: "Qui hi ha? Digué Na Caterina: "Tal mal que a la porta són dos religiosos". "El proverbi diu bé la veritat" digué el rector "del mal que hom té por, d'aquell mateix mor". Digué Na Caterina: "Per la Santa Passió de Déu! No menjaran ja del pastís!". I tot seguit l'amagà, i va obrir la porta. I vet aquí els framenors que saluden el rector. I els rector els digué: "Senyors meus, jo tinc gran plaer de la vostra vinguda, i gran descontent car no tinc viandes per tractar-vos com a tals senyors es pertany. Però no tinc altra cosa, ara, sinó sardines". Respongué frare Companyó: "Monsenyor el rector, vostra bona cara i bon acolliment els estimem més que les bones viandes".

Dit això, ells van seure a taula, i fou portat un plat amb set sardines davant frare Companyó i el seu company, i un altre plat amb tantes altres sardines davant el rector i Na Catarina. Vet aquí, frare Anselm, que frare Companyó amb el ganivet tallà el cap a una sardina, i després que hagué menjat dos o tres bocins, prengué el cap de la dita sardina i l'acostà a l'orella, com si fes mostra que la sardina li responia a ses demandes. I digué a la sardina: "El que vós em dieu responent-me, no crec pas que sigui veritat". Aleshores el rector i Na Caterina foren molt meravellats, veient l'acte que frare Companyó feia a la sardina. Per la qual cosa, frare Anselm, després que frare Companyó hagué menjat encara dos o tres bocins més, de seguida prenent el cap de la sardina, se l'acostà a l'orella, i digué: "Senyora Sardina, jo no puc pensar que ço que vós em dieu sigui veritat; car el senyor rector no és pas tal home que em fes tal cosa". Així que Na Caterina sentí aquestes paraules, com sabeu que les dones sempre volen saber les coses dubtoses, ella demanà al rector que pregués a frare Companyó, i també ella mateixa el pregava, de dir de què era la seva conversa amb la sardina. I frare Companyó, fent-se pregar molt, no volent dir res de la dita conversa, li digué: "Senyora Caterina, no us cureu ja de saber la meva conversa amb la sardina; car jo li demano alguna cosa de què ella em respon". Vet aquí que tot seguit el rector que el pregà molt afectuosament. I no volent ni podent frare Companyó contradir als precs del rector, li digué així: "Monsenyor, jo us explicaré la meva conversa amb la sardina, sota aital condició, però, que si la dita sardina diu veritat, que vós no m'ho callareu, sinó m'ho direu". Immediatament el rector, jurant, l'hi va prometre. Llavors frare Companyó referí la conversa de la sardina, dient així: "Monsenyor el rector, jo he demanat a la sardina quin era el més gran i el més gros peix que hi ha hagi a la mar. I ella m'ha donat de resposta que fa tant de temps que n'és fora, que no li recorda; però que ho demani a un congre fresc que hi ha de dins la casa, que no fa dos dies que és eixit de la mar, i ell m'ho sabrà dir". De seguida, frare Anselm, vet el rector que amb gran rialla digué: "Pel cos de Tal, la sardina diu veritat. Lleveu-vos, Caterina, i porteu el pastís". I traient les sardines de taula, tingueren un bon dinar.

Autor: Ramon Muntanyola i Llorach
Obra: La Mare de Déu del Camí i el seu santuari , 1986
Pàgina: 85

Cambrils

Serrells d'encisos i barques,
escata, pipa i cançó.
Entre la platja i la Vila
no es feia escàpol l'Amor?

Elles, vistents a la porta;
ells, tan gentils, al llindar.
Davant l'Ermita, palmeres
i rosaris a les mans.

La terra t'és agraïda,
el mar et diu els secrets.
Si mai el vent t'escabella
una Reina et fa l'endreç.