Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En els baixos de l'antic palau dels Bofarull situat al carrer Llovera, número 15, hi hagué el Magatzem "Las Américas" on durant anys va treballar Xavier Amorós prenent el relleu del seu pare un dels socis del negoci. Al davant podem llegir diversos fragments de les seves memòries que recreen com hi va entrar, l'ambient de l'establiment i, finalment, un episodi viscut en directe de la Guerra civil, a l'entrada dels nacionals.
La majoria d'aprenents, a Reus, eren de pobles de les comarques més pròximes: el Priorat, la Ribera, la Conca de Barberà, la Terra Alta, fills de minúsculs propietaris que havien de donar, a la seva mort, el conjunt de finquetes a l'hereu i que ajudaven els altres fills a campar-se-la, concedint-los, això sí, el dret de refugi al niu familiar, en cas de malaltia o algun altre contratemps.
Els aprenents en general, i els de botigues de roba en particular, duien una vida arrossegada. Menjaven a casa dels amos o en alguna dependència de la mateixa botiga, llavors amb el ranxo transportat per la minyona del propietari. Les pitances acostumaven a ser molt senzilles, basades en el protagonisme dels llegums: cigrons, fesols, llenties, faves i, fins i tot, guixes, tot plegat degudament barrejat amb alguna patata i guisat elementalment. La pinzellada de gra fort era, sempre, tímida, i, quasi invariablement, es basava en l'abadejo més ganyut i en la cansalada més pròxima i més amarinada a la cotna. També circulava l'olla barrejada, la versió de l'escudella que permet ser muntada amb pocs elements perquè els grans d'arròs flotants i les fulles de col en dissimulen la precarietat. A l'estiu, en l'època de màxima producció hortolana, quan el recapte anava a donar, per mor de l'abundància sobtada, es feien uns paellots impressionants a base de tomaca, pebrot, albergínia i algun carabassó més groc que no verd, tot mig fregit, mig ofegat en el propi suc –no tan fregit com ofegat- i que calia menjar amb cullera perquè només tocaven dues llesques de pa per cap.
Després de la desgràcia, sense el pare, no hi va haver cap vacil·lació respecte al meu destí i vaig entrar de pet a treballar al negoci de venda de teixits —detall i major— que el pare tenia amb dos socis més al carrer de Llovera de Reus, en una part dels immensos baixos de cal Bofarull. La botiga es deia Las Américas per estalviar-se, amb el nom ampul·lós, altres ornamentacions supèrflues i poc permissibles. El negoci era propietat d'una regular col·lectiva que es denominava Creus, Reig i Amorós. Els socis tenien respectivament i per l'ordre de la denominació, 20 i 10 anys, més que el pare. Entre els tres hi havia una relació quasi familiar, especialment entre el senyor Creus i el pare. El senyor Creus afirmava que estimava el pare com un fill i jo crec que era veritat que ell ho pensava, sobretot si tenim en compte que de fill no en tenia cap: només dues noies, llavors, el 41, plenament madures. Els tres socis, abans d'establir-se el 1911, van treballar junts, coincidint, més de deu anys, a cal Marquet, una altra botiga de roba també molt fonda i altíssima de sostre que hi havia al carrer de Monterols.
Aquella botiga era molt freqüentada, especialment freqüentada, pels clients de la comarca, per famílies de la ruralia. El senyor Creus no recordava mai els noms de ningú, ni el dels pobles d'on eren, però sabia dissimular-ho perfectament i si alguna vegada queia en algun error, les mateixes víctimes ho reparaven quasi sense percatar-se'n perquè volien gaudir d'aquella amistat sense cap intenció de posar-la a prova. Quan entraven les que es consideraven i s'autoconsideraven —la gran majoria de la clientela pertanyia al sexe femení— grans senyores de la burgesia —quasi sempre, a la tarda; el matí no era per a elles— el senyor Creus les tractava com volien, però de cap manera millor que a la clienta que, els dilluns, sobretot, dia de mercat, venia de compres des d'un poble de muntanya, diem per cas.
En arribar al Campanaret, al capdamunt mateix del carrer de Llovera —estès en lleuger pendent, de cent cinquanta metres, que acaba a la Plaça Prim—, vaig avisar l'oficial que la plaça era al final del carrer. Llavors a l'altra punta, vaig veure un grupet de cinc o sis persones, tocant als porxos, pròximes a una de les entrades als grans refugis de la plaça i que van desaparèixer d'immediat en veure moviment.
L'oficial aturà la tropa i els digué que, a quatre passes, hi havia el centre del poble. Els moros es destriaren i, avançant mitja dotzena de metres, es van arraïmar, com jugadors de rugbi en iniciar la partida, i van aviar una brevíssima salmòdia i, un cop acabada la salmòdia, engegaren una cursa carrer Llovera avall cridant o cantant de forma estentòria i amb els braços aixecats, brandant els fusells. Els soldats espanyols seguien darrere, a banda i banda del carrer, arrambats a les parets, i el tinent i jo tancàvem la marxa. No hi havia ningú més en tot el carrer. Balcons i finestres estaven deserts; tot orifici, tancat i barrat; amb una sola excepció: la fonda de ca la Pauleta estava oberta, esperant els nous clients. Segurament havia servit els darrers desdejunis i només se saltarien el servei del dinar. A la porta hi havia el conserge suplent, el Minguet, gitano, el qual, obligat a treballar per les autoritats revolucionàries, s'havia buscat una feina més delicada que la de les brigades d'obres municipals. El Minguet mirava l'espectacle amb indiferència total perquè, des que pencava havia perdut definitivament l'humor.
Les forces van arribar a la Plaça Prim. A una simple indicació del tinent, grups de quatre soldats es van situar a la boca dels sis carrers que hi conflueixen i la resta de moros i cristians van envoltar el monument eqüestre del general, situat al bell mig.
Altres indrets de Reus: