Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1240, ja es parlava de la vila nova sorgida a l'entorn de la plaça del Mercadal. Dóna idea de la importància del comerç que es desenvolupava en aquesta plaça el fet que el 1305 s'aixequessin queixes a Tarragona o que s'intentés obtenir del bisbe una fira anual de quinze dies el 1342. Un text d'Antoni de Bofarull (Reus, 1821 – Barcelona, 1892) ambientat pels volts del 1830 documenta la pervivència del mercat. Ramon Pallicé (Reus, 1950) hi situa una escena de la novel·la Cap de brot. Ricard Ballester (Reus, 1891 - Barcelona, 1973), amb un poema, sintetitza la vitalitat d'aquesta plaça en dies de mercat i Antoni Correig amb un sonet l'evoca amb enyorança. Ramon Muntanyola (L'Espluga de Francolí, 1917 - Salou, 1973), amb un altre, evoca la Tronada de la Festa Major, la primera notícia de la qual data del 1677. En l'actualitat se'n fan com a mínim quatre, el dia de Sant Pere i l'endemà, quan es realitza la processó. Finalment, Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972), en el "Poema inacabat", ironitza sobre les capacitats econòmiques de Reus i la seva gent al llarg del temps, des de la puixança del comerç del vi i l'aiguardent, passant per l'avellana i acabant amb la indústria dels ous.
Lo mercat setmanal de Reus, que segueix verificant-se cada dilluns, era, per si sol, un centre de contractació al qual acudia gent de tots els pobles d'aquell Camp, i a més de tot el Priorat, de la Ribera d'Ebre, i encara de comarques més llunyanes: la plaça s'omplia llavors de parades de tota classe de gènere, distingint-se, en un extrem d'ella, les de pa, o millor dir coques, menja predilecta, el sabor de la qual, sigui influència de l'aigua a la farina, sigui do privilegiat dels pastissers de Reus, no té rival ni pot témer competència de cap gènere en això de què es tracta, havent-n'hi d'infinites maneres, amb tocino (perquè és de saber que és costum especial de dit poble, matar tocino tot l'any), amb sorra de tonyina, amb rovellons i pebrots, amb espinacs, amb molls de mar, i en el temps a què em refereixo i també alguns anys després, tant era l'afany de proporcionar aquell bon menjar a totes las classes, que fins es venien unes petites coquetes, que en deien de pillo, amb una arengadeta al mig, la dimensió i estima de la qual es poden calcular, atenent sols al seu preu, ja que no passava, la més grossa, de dos quartos; un dels porxos de la plaça, vertadera Llotja de tota aquella comarca, rebullia de comerciants de totes categories i de venedors i traficants de vins, que venint de totes parts, acudien aquell dia en tal punt per a embarcar-lo als ports de Salou o Tarragona, ja per transformar-lo en aiguardent, o, ja transformat, fer amb aquest licor els negocis més grans que es poden imaginar, de manera que corrien allí les dobles de quatre, que era un gust; les botigues es veien totes plenes de forasters comprant, és a dir, deixant-hi moltes vegades els diners dels productes que ells havien portat i venut a la plaça, i sobretot, davant de les tendes de pesca salada, menja preferida del pagès, s'hi veien aturats, sovint, rucs i matxos que carregaven de vianda, com qui a l'hora de plegar- se el mercat, qui es posés en un portal a veure com se'n tornaven els forasters a casa seva, podia contemplar com totes les càrregues que s'enduien, anaven sempre coronades amb un feix més o menys gros de bacallans secs, els badejos, com encara diuen per aquelles viletes, confirmant d'aquest mode la diversitat de denominacions que té tan útil peix pertot arreu, observada per l'autor de Don Quijote; i finalment, la moguda de gernació, com allí diuen, que es veia arreu, i la barreja de vestuari de tota mena que es notava, venia a donar al poble un símil d'aquells basars orientals on acuden gents de costums diversos.
Poema inacabat (fragment)
No gens lluny. De tradicions,
d'enginys o plaers o vigors,
el meu poble no en dóna gaires.
Però saber que tan poc valen
no és poc. Reus, on he nascut,
es delata com a cas agut
d'ineficàcia econòmica.
Qui no sempre papa falòrnies
no pot deixar de descobrir
com a menys tot se'n va venint,
i així, Reus és un poble cínic.
Tenint-lo lluny, el dic magnífic.
Tots hi viuen molt barrejats,
sense parets ni dignitats,
ni els cal espiar i esmunyir-se
per saber on para i on tira
cada casa, que el desesper
els és comú, perquè tots ells
van ser fundats en un cert règim
que ara agonitza, en el decenni
penúltim del segle passat,
per francesos i avantpassats.
Ja fa temps que el francès és fora
i s'ha anat afluixant la molla
dels llinatges. Han adoptat
política de gos flotant.
Partits per l'avellana turca,
pel vi xilè i per l'andalusa
oliva, s'han arruïnat.
I quant al vi del Priorat
(o Tarragona: l'optimista
denominació d'origen),
és, com sempre, vi de pagès
destinat a l'ús de l'anglès
(baix welfare) que del Port es priva.
Del vi de pagès diu el mite
que tan bo és. No en facis cas:
és vi no del tot fermentat,
que guarda dolç, com les idees
dels nostres polítics d'esquerra.
Tothom que el carro va empenyent
preveu el pedregal darrer,
i el meu poble (t'ho deia un dia)
l'única idea constructiva
que ha tingut d'ençà que visc jo
és de posar-se a covar ous.
Al Mercadal, les verdulaires anaven plegant els pals, les lones i totes les caixes i els coves alts, tenint cura que les balances no rebessin cap cop. Sota els porxos, igual que a Valls, romania una gernació que va fer-li difícil el pas. Alguns estaven aturats, d'altres passejaven. Pere va poder adonar-se que molts no eren de Reus. En coneixia els costums i sabia que el passeig de botiguers, metges i advocats no començava fins a quarts de dues. Quelcom d'estrany surava al Mercadal, com al pati de Valls; ací, però, un nou element donava una visió abans desconeguda; els soldats borbònics. Alguns recorrien les parades de les verdulaires, d'altres es barrejaven entre el públic i uns quants, asseguts en bancs davant la façana de la Casa de la Vila, situaren Pere al moment exacte, perquè rere d'aquests, a les sales de consell de l'edifici, on abans el poble decidia el futur de la vila, ara aquelles forces eren les mestresses. Les llibertats de Reus com a ciutat, guanyades en una dura lluita amb Tarragona, havien estat arrabassades pels caps dels soldats que prenien el sol, amb les mitges mig deixades anar, desbotonats i cofats amb tricornis tirats cap al clatell.
Pere va ser reconegut i molts s'aproparen a saludar-lo. Ramon Molins va sortir de la seva botiga, a la cantonada del carrer Major, i, cridant-lo, va abraçar-lo:
— Peret! Déu meu quina alegria! Però, com vas vestit? No eres amb el regiment de Vidal?
— És llarg d'explicar, Molins, però ja en parlarem; ara vull anar cap a casa.
— Tens sort, avui hi són tots. He vist que l'Anton passava cap al despatx ja fa una estona.
La casa del doctor Anton Canalda, on havia viscut Pere des de la mort des seu pare perquè la seva mare hi feia les funcions de clauera, ocupava junt amb la de Magí Vilans tota la façana del Mercadal que va des carrer Jesús fins al carrer de Gilet. Allí havia transcorregut la seva vida fins que va anar a estudiar lleis a Barcelona, quan el mestre de gramàtica va dir que ja no podia ensenyar-li res més.
Plaça del Mercadal
Oh cor de la ciutat! Ara reposes
del desfici d’abans. El pagesam
que omplia de verdor tes grises lloses
i els mercaders: tots han plegat el ram.
Et veig com enyorant aquella gent
que del teu esplendor fàcil s’oblida;
i em sembles encongida, mig tement
de veure’t menyspreada i arraulida.
Encara tens neguits escadussers
i uns porxos –bell asil dels forasters-
per on, de tant en tant s’hi dóna un volt.
Vella, t’han jubilat i vius tranquil·la.
I els daurats murs de Casa de la Vila
són com un refrigeri pel teu dol.
Altres indrets de Reus: