Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça Prim ocupa bona part de l'espai que havia estat el convent dels Carmelites. Des del segle xix es va convertir en el centre neuràlgic de la ciutat, sobretot quan s'hi va instal·lar l'estàtua eqüestre del general Joan Prim, obra de Lluís Puiggener. Aquí hi havien durant l'època modernista, els principals hotels i cafès de la ciutat, descrits en un fragment de les memòries de Josep Maria de Sagarra i, actualment, s'hi pot trobar el Teatre Fortuny (1882), impulsat pel nucli dirigent de la burgesia reusenca per equiparar-se a les grans ciutats del país com Barcelona amb el Liceu.
Diversos són els textos que hi podem llegir: uns fragments de les Memòries de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) que descriuen com estava el tema de l'hostalatge quan ell va venir a examinar-se a l'institut; el poema que Josep Maria Prous i Vila (Reus, 1899 – Perpinyà, 1978) dedicà al general; un fragment de poema de Ramon Amigó (Reus, 1925-2011) en què en personalitza els porxos de la plaça; els records de l'Isidre Pons que va viure-hi, juntament amb Gabriel Ferrater, l'intent de destruir el monument al general durant la revolta de 1936 i dos sonets, un de Ricard Ballester que descriu la plaça i l'altre d'Antoni Correig (Reus, 1910-2002) que ens dóna el pols del Teatre Fortuny.
Del general Prim
Al meu company d'escola
Joaquim Santasusagna
El nostre Reus que et llançà rocs un dia
t'eregí al mateix lloc un monument;
una plaça, un carrer que oscil·laria,
si no fossin els tòpics de la gent.
D'ésser col·lega teu, res m'enfarfega.
D'infant, t'he contemplat, l'espasa endalt,
el teu cavall trotant que ja ensopega,
i jo volia encara ésser mes alt.
Un dia demanaves Caixa o Faixa,
jugaves amb els reis a Munta i Baixa.
I tu, que et creies tenir un rei al cos
anaves a cercar-lo a terra estranya.
Perquè volies capgirar l'Espanya
els trabucs t'enfilaren com un ós.
L'anada a Reus constituïa per a mi una sèrie de circumstàncies en les quals saltava de meravella en meravella. L'exprés, corrent a una velocitat diabòlica, i el vagó restaurant, que no se'm va permetre usar, però que vaig contemplar-me amb una salivera infinita, ja eren prou perquè jo donés al viatge una categoria arxiducal. Però després va venir Reus; la primera ciutat que amb una llepada d'exotisme em trasbalsà l'ànima; la primera ciutat nova de les moltes ciutats que em tocaria conèixer en aquesta vida! Reus i la Plaça Prim! Davant d'aquest don Joan Prim i Prats, del sabre desembeinat i del cavall fet una fúria, vaig anar a parar jo! Davant aquell Hotel de Londres, que era l'antiga casa senyorial dels Miró, on l'any 1804 entrà com a mestressa i esposa de l'amo donya Ignàsia de Sagarra i de Mercante, germana de don Benet i filla del pintoresc historiador. Però l'Hotel de Londres, que era la millor fonda de Reus, i encara ho és, resultava de massa categoria per a nosaltres. I la nostra posició social no era prou elevada per a constituir-nos clients de l'Hotel París, el de l'altre costat de la plaça. El senyor Martí i Barjau tenia el costum de portar els seus alumnes a la Fonda de Catalunya, que era la de la cantonada, molt més econòmica i familiar que els dos hotels, i allí anàrem a parar, amb les nostres maletes, la nostra gorra i els nostres ulls en blanc, la vigília de la solemne diada en què jo havia d'examinar- me d'ingrés.[...]
La fonda del senyor Claramunt era la terrible fonda de les novel·les naturalistes del segle xix; amb la pica plantada al costat de la porta del mateix menjador, acompanyada de la tinyosa tovallola russa de color verd; amb la taula rodona parada amb mitja dotzena de plats, un damunt de l'altre, per comensal, i el tovalló, cargoladet dins la copa de vidre gruixut destinat als novicis, o bé ficat dins l'anella de fusta per als reincidents; amb les dàlies i les roses de paper tenyit d'anilines brutals, consumint-se dins el gerret d'una porcellana rasposa; el desventurat gerret que té al seu peu una senyora disfressada de Lucia de Lamermoor; amb les setrilleres de melis pintades de vermell i constel·lades de defecacions de mosques; amb la libidinosa granota de terrissa vil que obre una boca guarnida d'escuradents; amb els tres cromos a la paret que representen un el timbaler del Bruc, l'altre els cristians devorats pels lleons, i l'altre el testament d'Isabel la Catòlica; amb el calendari de cartó, on hi havia el relleu d'una manola excitant que duu la cigarreta a la boca, i és la propaganda d'un paper de fumar; amb el balancí mielític, que té el respatller vestit d'una labor de "tatxado" i que ocuparà la primera de les senyores que s'aixequi de taula; amb el clàssic bufet de tres pisos on hi ha, entre moltes altres coses, aquell joc de cafè que fou el premi d'una tómbola, i aquelles dues figuretes de micos amb tutú de dansarina, que coronaven les mones pretèrites d'uns galifardeus que ja els surt el bigoti; i encara, en el darrer prestatge, aquell home de terrissa vestit de guardabosc, que en realitat és un gerro artístic i escup l'aigua per un tall que el guardabosc té sota la visera de la gorra. Tot això, i molt més, hi havia en el menjador de la fonda del senyor Claramunt sota la calor estival de l'any 1904; i dic molt més perquè allí flotava el que hi veien els meus ulls i el que hi afegia la meva imaginació de deu anys, que per primer cop a la vida es trobava tan lluny de casa, en un tan extraordinari menjador i havent de menjar una renglera de plats exquisits i exòtics, en companyia de les cares més heterogènies i més insospitades. [...]
Després de la sopa es presentaren els cinc o sis plats obligatoris; les imprescindibles croquetes, la verdura, el platillo, el peix, el rostit, amb l'amanida i les postres amb les ametlles, el codonyat i aquelles esquàlides galetes, seques, poroses i desensucrades, que sempre sembla que vinguin de la tomba d'algun faraó.
Jo, aquell àpat interminable, falsificat i aprofitat, el vaig trobar sublim i cinquanta mil vegades millor que el que mai m'haguessin servit a casa meva. Sobretot el platillo criminal, amb la nou moscada i les espècies, que a la nostra cuina estaven prohibides.
L'any 1936, hi havia a Reus una illa delimitada per la Plaça Prim, els carrers de la Perla, del Galió, de la Galera i de Monterols que tenia com a cobert una barreja de terrats i teulats. La nostra colla trobava que era un indret molt escaient per a fer-hi passejades ignotes quan feia bo i a més per a observar el que passava allí baix.
Quin observatori!
Un dia de tardor, el Gabriel Ferrater i jo passejàvem per allà dalt, xino xano. En arribar al sostre del Gran Hotel de Londres vàrem veure que hi havia una munió de gent cridant i gesticulant, envoltant l'estàtua eqüestre del general Prim. De seguida, vam baixar per a assabentar-nos del que passava.
Oh! Senyor Déu meu! El coll del cavall i del general, el puny del general que mantenia el sabre enlaire i la cua del cavall estaven enllaçats amb sengles llibants que per llurs extremitats oposades estaven lligats a un camió aturat davant el Gran Hotel de Londres, allí on hi havia la parada de taxis i cal "plats-i-olles". Els repeus que feien d'escala per arribar a la peanya de l'estàtua estaven esborrats amb sorra que feia d'hipotenusa a fi d'evitar, quan els camions tibessin els llibants, que el general no malmetés els graons en la seva estavellada.
Després d'un breu intercanvi d'impressions, en Biel i jo decidírem parlar amb els capitosts de la poblada, per tal d'impedir l'acte iconoclasta que ja estava a punt. Coneixíem els cabdills de l'escamot i teníem la qüestió guanyada.
Els explicàrem el que sabíem del general Prim i una mica més: que era reusenc i molt bon home; que els feixistes del seu temps el varen matar perquè era maçó. Resposta dels iconoclastes: el general havia nascut a Reus per casualitat, son pare era notari, era mala gent ja que duia uniforme militar i que tots els militars eren feixistes; a més a més, era monàrquic, marquès i potser comte i tot: això passava de la ratlla.
Nosaltres replicàrem que el general era marquès perquè havia fet la guerra contra els "morus" i que aquestos estaven lluitant contra nosaltres per a venjar-se d'en Prim; que de militars n'hi havia de lleials (recordo que citàrem Miaja, Rojo, Pérez Farràs i algú més); que si bé era cert que havia fet venir un rei al tron d'Espanya, n'hi havia posat de la casa de Savoia, havent enderrocat prèviament una reina borbona; que era simpatitzant dels moviments d'alliberament dels països hispanoamericans; que havia deixat plantat a Maximilià de Mèxic i que era molt popular a Cuba i Puerto Rico.
Sembla que les paraules "Savoia" i "moviment" perjudicaren la nostra empresa ja que ens digueren que no emprenyéssim més, que ens poséssim de banda, que tenien pressa i necessitaven el bronze de l'estàtua per a fer canons per al Front de l'Aragó.
¿Fracàs? de cap manera. L'espai de temps transcorregut discutint posicions intel·lectuals va permetre l'arribada de dos líders polítics, un d'Estat Català i un del PSUC, que no discutiren d'història, sinó que, tocant de peus a terra, aprofitaren l'esperit pactista del psicotipus col·lectiu català i sentenciaren: li tallarem la fulla del sabre al general i així es quedarà amb el puny aixecat per a la posteritat. Acord absolut. Nosaltres esperàvem que potser li substituirien la fulla del sabre per una falç al puny. Res d'això.
Ens n'anàrem, capficats i moixos, tot parlant de bojos, de terrats i de l'ensenyament del proletariat, a beure una ampolla de Ferrh. Llavors vàrem adonar-nos que el bosc no ens havia deixat veure l'arbre o la falç o el sabre o no sé què. L'altre dia vaig anar a Reus: el Gran Hotel de Londres ja no hi és; aquells terrats tampoc. El general Prim no té el puny enlaire, ni la falç al puny; du altra vegada el sabre enlaire.
Ara, vaig passejant per uns terrats molt diferents i m'hi passejo tot sol.
Plaça del Prim
Rodona gairebé, molt falaguera
i exuberant de vida i de color.
Ací, tot passejant, la gent espera
el diari o l'amic conversador.
En un esclat d'orgull, al seu bell mig,
el monument d'En Prim hi fou bastit.
D'aquest dinàmic lloc –veus i trepig–
l'invicte general s'ha ensenyorit.
El seu flanc emporxat esdevé llotja
o cenacle jocós. També s'hi sotja
el tripijoc de preus que a algú capfica.
Però la majestat d'aquesta plaça
no s'immuta per res. El temps que passa
li dóna nous delits, la fa més rica.
TEATRE FORTUNY
Sota aquests porxos —que han sentit debatre
cada dilluns les xifres del mercat—,
devers l'escalinata del teatre
amb lluïment desfila la ciutat.
Harmoniosa i noble arquitectura.
La platea s'ha omplert de gom a gom.
En aquest gerro sumptuós fulgura
la nostra rosa convertida en pom.
Qui tan sensible —amb una mà tan fina—
el Teatre Fortuny ha construït,
és la ciutat que al món prosaic s'inclina?
Per la bellesa ens mostrarà el delit
la que espera que s'alci la cortina
per lliurar, al món dels somnis, l'esperit.
Altres indrets de Reus: