Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la ficció de La farsa i la quimera anomenat col·legi de Sant Gabriel, era el col·legi de les monges paüles, només dedicat a educar noies. Sovint els joves de l'edat de Puig i Ferreter s'hi acostaven per veure de festejar les alumnes ben custodiades.
Anava passeig amunt, sota les velles acàcies, esbalandrades i corpulentes, que ignoraven les podes, com els arbres d'un bosc. Sant Gabriel s'alçava al fons, ja completament fora del poble, imponent com una catedral. Des d'un turonet domina la contrada. I, annex a l'església, el convent s'eixampla en cossos d'edifici distints. Teulades i teuladetes, terrats i terradets de diferent alçària li donen un aspecte variat i capritxós, amb quelcom de femení, tot i la seva vastedat. És albirador de lluny, turonejant damunt les frondositats de l'hort de les monges, que negreja de tanta verdor. Un mur alt i sòlid circumda el recinte religiós i el separa del segle, com deien a França en temps de Port-Royal. Però església i convent obren llurs portes al passeig, si bé molt cautament.
Ardèvol s'aturà a la placeta de davant l'església, llavors solitària. Els pardals penetraven dins l'atri espaiós a través de les reixes tancades. Llur xerradissa feia un brogit sonor sota la volta de l'atri. Damunt la portalada interior, arran del sostre, les orenetes havien fet nius, i ara començaven a tornar-hi, cridades per l'abril.
Ardèvol romangué embadalit.
Pel portal del mig, el més gran, en arcada —els altres dos són més baixos i plans,– de nois travessaven els barrots de ferro i omplien l'atri de remors sonores, com avui els pardals. Era ahir, d'això. I, per què ara li semblà tan lluny?
Alçà l'esguard. Sant Gabriel era al seu nínxol de pedra, damunt l'arcada, amb les ales esteses enfora, convidant als vols impossibles, als delers infinits.
S'assegué al pedrís de la reixa central. Quina reculada d'anys! Les acàcies de la placeta s'adormien en el capvespre quiet. Era l'hora que hi solia estar amb l'amic Reniu, mort en flor. Hi parlaven de les col·legiales. Hi anaven per estar més prop d'elles, a consolar-se de no haver-les pogudes veure a les finestres o bé a recollir llur emoció dels dies feliços que havien rebut lletra, o un senyal llunyà en una fugissera aparició. De tant parlar-li del seu enamorament per Maria Mercè, Reniu també se n'havia enamorat. I després...
Ardèvol palpità. D'allà baix, del fons del passeig, dins la llum capvespral, muntava devers ell la jove i femenina corrua.
Oh, deler renovat! Tornaria a veure Maria Mercè? Sentí renéixer la dolça inquietud d'abans, aquells batecs a la sang. La reconeixeria dins l'hora foscant? I ella, s'adonaria d'ell?
Els tres graons munten arran de la façana de l'església. Porten al vestíbul, humil, emblanquinat de calç. A un costal hi ha un pedrís de rajola. Al fons la porta té una finestreta a la vora. Si algú estira el cordó de seda que penja arran de la porta, una campana sonarà dins, en una llunyania còncava, profunda. Una monja traurà el cap darrera la finestreta. Examinarà de cap a peus la persona que ha trucat, li preguntarà qui és.
Els baixos són amples, ressonants, sota voltes robustes. Amples passadissos menen a d'altres d'igualment grans. Graonades davallen a galeries profundes, com en un metro, però clares de llum diürna i frescal que arriba d'un pati obert, o de l'hort, que verdeja al fons, entre reixes, llunyà. Al capdamunt d'escalinates empinades somriuen raigs de sol que fan clarors violeta sobre les llosanes del replà. Tot és aquietant, reposador. Una sensació de balma clara i fresca us envaeix. Olors de refectori i de cuina neta munten d'una galeria. Passa una monja calçada amb silencis, lleugera, amb un sorollet de claus, de rosaris i de Crist de metall, penjats a la cintura. Obre i tanca portes. Espaioses sales, el destí de les quals ignorem, es baden un instant als nostres ulls i es clouen misteriosament.
Els replans assolellats fan girar l'escala mes d'un cop fins que et porta a dalt. Hi ha els dormitoris de les monges, discretament closos; el de les col·legiales, vastíssim, tot de llitets menuts, separats per cortines blanques. Una vintena de finestres guaiten a la plana i allà baix, al mar. Hi ha les escoles, els guarda-robes, els lavabos, l'oratori, amb tot de reclinatoris, pomells d'assutzenes i de filets d'or. Hi ha el menjador de les col·legiales i la sala de recreació dels dies que plou. Tot és gran, alegre, clar. Una cinquantena de dones viuen aquí, i el silenci és pertot. Les col·legiales habiten al segon i darrer pis. Les monges també.
Altres indrets de Selva del Camp: