Passeig del Mar

Autor: Gaziel
Obra: Garbinada i ponent. Els meus anys cinquanta , 1998
Pàgina: 53

El passeig de Sant Feliu té forma de bumerang, i al punt de flexió hi ha el Casino dels Nois. La part més curta és el Passeig dels Guíxols i la més llarga el pròpiament Passeig de Mar. De fet, és un farbalà de la platja, que s'estén del morro del Salvament, a llevant, fins a la muntanya de Sant Elm, a ponent. Passeig únic, els qui el traçaren van tenir l'encert d'aixecar-hi les cases molt i molt enretirades, de manera que hi ha espai per ramblejar, jardins, dues calçades per a cotxes i zona ampla de vianants ran de sorra.

Autor: Joaquim Molas i Batllori
Obra: Fragments de memòria. Fulls de dietari , 1997
Pàgina: 137

S. F. de Guíxols, 4 d'agost [1985]

 

Som de nou a Sant Feliu. Plovisqueja. Aquest matí, he reprès les tertúlies a la biblioteca de casa, davant del jardí, amb en Joan Torrent i en Lluís Esteva. Hem parlat de la història de Sant Feliu, del primer poblat ibèric, de les muralles medievals que s'aixecaven a l'avui Rambla Vidal, de la fixació dels termes que, segons l'Esteva, van quedar definitivament fixats el 1354, dels carnavals... Després, al mercat, amb la Maria. Molta gent: turistes decebuts pel temps, curiosos vestits de festa major, els habituals que compren i venen, la tropa acolorida dels firaires. A la nit, focs artificials, a la platja, ocupada per una multitud mig nua i amb la pell rebentada pel sol. Quan un ha de descriure la naturalesa, sol utilitzar, per fer-se entendre, referents artificials. I, al contrari, quan ha de descriure formes artificials, ha de recórrer a la naturalesa. Els focs, malgrat que, cada any, ens sorprenen, són sempre els mateixos. Espigues que pugen cel amunt fins que, com una magrana, esclaten formant estrelles. O badant-se com enormes palmeres, que deixen caure les branques fins que es fonen abans d'arribar al mar. El contrapunt entre el cor de veus que vénen de l'escullera i el de les veus que vénen de Sant Elm. O que s'arrosseguen fregant el mar. A vegades, les figures projectades contra el firmament semblen un gravat prerafaelita. D'altres, sobretot les que s'arrosseguen, deixen flotant unes masses de fum fosforescent que s'inflen i es desinflen com en un muntatge wagnerià.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: El mateix vell amor , 2001
Pàgines: 223-224

Casa seva és a baix: el port i l'escullera, la rada oberta, el racó de garbí, els roquissers del balneari de Sant Elm i, més enllà, la roca de Sang-i-fetge, Santa Rosària i les petites cales fins al Freu, on els bots pesquen peix de roca, sobretot julioles i serrans.

A la fàbrica, la seva filla Aurora serà al despatx ocupant-se de les comandes. El rebrà aqueferada com sempre.

S'espolsa els narius fent pinça amb l'índex i el polze. Els revolts són a punt d'esgotar-se i, en resseguir el darrer, prendrà el carrer que baixa fins al passeig.

Autor: Núria Esponellà i Puiggermanal
Obra: El mateix vell amor , 2001
Pàgines: 226-227

Avança pel passeig. En aquesta hora, abans que obrin les terrasses dels bars, hi ha estrangers que passegen vora la platja, vestits amb camisa fina o pullover, pantalons curts i calçat esportiu. Caminen alleugerits per la fresca del matí i fan ulleres de son, segurament per una mala adaptació horària. Durant les vacances combinen el costum de llevar-se d'hora amb el d'allargar les nits. Deuen ser turistes anglesos, per la manera com van vestits. Porten mitjons blancs replegats a turmell i es calen la visera de la gorra al front, en una inclinació de senyoria victoriana. Del vestir dels anglesos, l'Agustí en sap dues coses: o van impecablement conjuntats amb marques clàssiques o porten roba estrident d'un gust pèssim. Somriu en recordar les angleses amb qui sortien a les nits a l'època adolescent. Anaven com espantalls, les samarretes pengim-penjam i unes faldilles de plegat solei que s'estufaven donant-los aspecte de globus. Els seus amics i ell trobaven desfogament en els cossos generosos de les nòrdiques. Les noies del país eren massa primmirades i púdiques. Llavors, feien vida de gat i es perdien per la cua; dormien de dia i rampinaven de nits amb l'objectiu clar i gens dissimulat d'endur-se-les a l'hort: una barca solitària o una pineda allunyada del centre, cap al racó de llevant o cap a Sant Elm, en un itinerari de pelegrins delerosos de prendre 1'hòstia sagrada.