Palau Solterra

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Retrats de passaport (dins Obra completa 17) , 1970
Pàgines: 11-12

A la tarda, una mica cansat de voltar pels carrers, decideixo fer una visita a l'oncle Martí — germà del meu pare —, que és casat amb una senyora de la població. A casa de la senyora Emerenciana Capella, sogra del meu oncle, el servei em fa saber que la família ha anat a prendre cafè a casa del senyor marquès de Robert. La casa de Robert — el palau Solterra — és a dues passes de la de la senyora Mencianeta, que és el nom familiar de donya Emerenciana. Hi vaig.

Travesso el pati fosc i senyorívol i enfilo l'escala de pedra que condueix al primer pis. Un criat — un criat que tant podria ésser el fill d'un masover com un estudiant de capellà — passa l'encàrrec. Al cap de poca estona l'oncle Martí, amb la seva barba rossa, tímid, notòriament sorprès, apareix al pas de la porta i m'invita a entrar. Travessem una habitació i una altra i una altra. Els meus ulls, enlluernats pel sol del carrer, s'acostumen lentament a la dolça, agradable, penombra del palau. Quan hi començo de veure un xic clar, tot em sembla magnífic i senyorívol. Mobles pagesos bons, pintures severes a les parets, tapissos, enteixinats. A la fi, arribem a un menjador gran, tocat per la llum verdosa i humida d'un jardí reclòs. L'ambient del menjador ja no és tan feudal, però és amable, reposant. Hi ha uns balancins adorables que fan un petit grinyol moderadíssim.

En veure'm la tia Elvira m'abraça. M'interroga, després, en veu molt baixa. En un racó de la sala — ho descobreixo tot parlant — hi ha una taula en la qual hom juga a cartes.

Autor: Joan Fontcuberta i Villà
Obra: Indiferencias fotográficas y ética de la imagen periodística , 2011
Pàgines: 6-7

Nascuda d'un maridatge entre l'art i la ciència, la fotografia no ha cessat de somoure consciències fins a límits que molt han jutjat intolerables. En un principi alguns la van considerar pecaminosa i fins i tot diabòlica per duplicar la imatge del món amb una tal perfecció que només estava reservada en exclusiva a la mà de Déu. Tant en el rerefons d'aquest anatema com en el de les reprovacions que el seguiren mantenien una argumentació comuna: la imatge fotogràfica transmet un excés de veritat i aquest excés es fa a voltes insuportable. [...] El dibuix s'associa a una interpretació subjectiva, potser exagerada o tergiversada; la fotografia, en canvi, s'associa a un pur reflex del real. La fotografia no només conté realitat sinó que la depassa; els vells halurs de plata semblen seguir traspuant una veritat que, al vessar-se, esporugueix.

Autor: Joan Fontcuberta i Villà
Obra: Indiferencias fotográficas y ética de la imagen periodística , 2011
Pàgines: 9-10

Administrant aquesta sobredosi de veritat, a la fotografia li toca actuar com un termòmetre de les nostres vides allà on la construcció de l'esperit està en joc. Allí on es dirimeixen llibertats, informació i sensibilitat. Algú tan allunyat de la filosofia com tan proper al poder, el magnat de la informàtica Bill Gates afirmà: "Qui controli les imatges, controlarà els esperits". Perquè hi ha imatges que transformen vides; altres fins i tot modifiquen relats; d'altres creen corrents d'opinió. Si no fos així, per què tanta censura a la lliure feina dels fotoperiodistes?

Autor: Joan Fontcuberta i Villà
Obra: Indiferencias fotográficas y ética de la imagen periodística , 2011
Pàgines: 24-25

Una fotografia no pot descriure's simplement en termes de "falsa" o "veritable", de manipulada o no manipulada. Els guardians de la presumpta virginitat de la imatge "verdadera" no haurien d'oblidar la lapidària advertència d'Edward Steichen: "Cada fotografia no és res més que una falsificació [fake] del principi a la fi; una fotografia impersonal i no manipulada és pràcticament impossible". Molts altres han insistit sobre el tema més tard, només que tals paraules profètiques varen ser escrites el 1902 –una època exempta de Photoshop i d'internet- per la persona que al llarg del segle XX acumulà més experiència i saviesa sobre la pràctica de la fotografia i la seva gestió.

Autor: Josep Maria Subirachs i Sitjar
Obra: La Torre de Babel i altres textos , 1989
Pàgina: 35

Definitivament, la fotografia és una de les Belles arts. Ha costat, a causa de la seva relativa aparició, entrar a l'Olimp on es troben de sempre entronitzades l'arquitectura, l'escultura o la pintura.

Potser també la vulgarització dels aparells fotogràfics fa que costi valorar l'obra dels fotògrafs professionals, però hem de considerar els aparells que fan servir com els pinzells en mans del pintor. Aquests instruments que utilitzats per un "amateur" donen uns resultats i en mans de Goya o de Dalí en donen uns altres de ben diferents...