Casa familiar dels Rubió

A mon estimat pare, en Joaquim Rubió i Ors

I

Del Llobregat a les vores
he vingut vui amb mon dol
a curar la greu ferida
que en mon pit obrí ta mort.
En eixos vergers xamosos,
paradís de mos amors,
baix eixes verdes arbredes
que omplí de ta lira el so,
pobre orfe, vinc a cercar-ne
un bàlsam a mos dolors,
de tos cants les notes mudes,
de ta existència els records.
Aquí encara el mas se mostra
blanc niu de tes il·lusions,
recer segur de tes penes,
de mos jocs de infant bressol.
Aquí l'àngel de la pàtria
t'aparegué amb rostre hermós,
pregant-te que deixondisses
amb tos cantars sos fills bords;
i tu al riu de roges aigües
li robares sos rumors,
a les flors de bosc sa aroma,
a sos prats llum i color,
i en feres de tot un himne,
un himne de tendre amor,
que al desvetllar de la pàtria
amb fe cantares tot sol,
com sola canta l'alosa
quan l'auba llu en la foscor.

El nostre mite

No hi ha cap ciutat ni vila que no tingui escut. Tampoc no n'hi hauria d'haver cap sense mite. Què és un mite per a mi? Un fet, un personatge, un indret, al qui no li cal d'ésser totalment real per a fer comprendre un sentiment col·lectiu: el soldat desconegut, el timbaler del Bruc, el barri gòtic barceloní, etc. El mite és una altra cosa que la llegenda. És més concentrat, més expressiu. No és un comentari a un esdeveniment del passat, sinó el símbol que el projecta cap al futur amb una llum pròpia i inconfusible.

Jo voldria que Sant Boi de Llobregat en tingués un de mite. Ell agermanaria en la il·lusió i en l'afany igual el pagès que el mecànic, el comerciant, l'artesà o la dona de casa seva. La vila es fa gran, capes noves de població es sobreposen a les antigues, tècniques meravelloses hi porten inquietud, tot sembla que canvia, però hi ha quelcom a la nostra llum que fa que tot ens sembli igual. Aquesta és i serà la de sempre. Tots ens en sentim amarats, encara que no endevinem d'on ve. Cal, però, que li donem nom i figura. El patriotisme és anterior a la bandera, però és necessari que ella l'alci i el faci batre al vent per tal que els altres el respectin i l'honorin.

Troia tingué la seva guerra, València les amors del Cid i Lleida Indibil i Mandoni... Nosaltres podem gloriejar-nos d'una història igualment antiga. Aquest turonet de la vora dreta del Llobregat fou sempre cobejat com a defensa i com a mirador per a atalaiar els perills que podien venir per mar i per terra.

I al seu redós s'hi establí gent feinera i joiosa de la vida que tenien la marina i la muntanya al seu entorn i eren oberts com l'una i ferms com l'altra. Restes de terrissa ibèrica surten a flor de terra al puig de Sant Antoni; també n'hi deu haver sota els fonaments del castell que fou dels Torroella. Al seu peu un romà hi bastí la seva vil·la amb mosaics i piscines. Damunt d'ella altres patricis alçaren la torre de la casa senyorial.

Els nadius de Sant Boi igual que els sobrevinguts, tots trepitgem terra treballada pels milenars de la història. Si no en demanem el secret als llibres, sinó a la veu que la vila ens parla, sense haver-lo d'inventar, florirà el mite al cor de les romanalles del nostre passat.

I el mite, la interpretació poètica i profunda, donarà orgull i confiança a la nostra lluita de cada dia.

«¿D'on sou?» ens demanarà la gent. -«Som de la vila on les sorres d'un riu han anat soterrant dos mil anys d'història, però no han ofegat la seva veu.»