Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situada a l'Avinguda Palfuriana, 59, va ser la casa d'estiueig on va residir Pau Casals fins al 1939, quan va haver d'exiliar-se. Va ser convertida en museu el 1974 i entre el 1996 i el 2001 es va rehabilitar tot respectant les estances originals de la casa, per tal de poder presentar de forma atractiva la vida i l'obra del gran músic català. Un fragment del llibre de Joan Feu ens la descriu amb detall i, sobretot, destaca la figura de l'altre germà, Lluís Casals, i un altre de Carlos Barral que es fixa en la singularitat de la façana marítima de la casa que, de fet, ha subsistit a totes les agressions urbanístiques que ha sofert l'entorn.
La preciosa finca dels Casals —amb cent metres de façana a mar— s'allargassava en profunditat per vinyes i sembrats. I a un tir de fona del carrer del darrera —que la tallava en dos— pujava de nivell, a causa d'una llarga margenada de l'alçada d'un rompent en dia de temporal. Allà a sobre hi verdejava el Bosquet, s'alzinaven els xiprers que voltaven la masieta i la bassa, i s'allunyaven, serpejant, els jolius caminets del rerefons, entre oliveres i vinya, fins a can Papelet, no gaire lluny de la via del tren. Tot això s'estenia a la nostra dreta, terra endins. En bici o a peu hi havíem passat cent cops. Però del cantó de mar, allà mateix, els tres reixats que se succeïen en el mur de tanca arrodonien i eixamplaven directament la nostra visió: un, sobre el jardí del Sentiment, tancat i solitari, un altre, dins l'entrada de la casa d'en Pau —o d'en Lluís— i el tercer, pel parc encantat, fins a la llarga galeria del fons amb pas de ronda a dalt, que és on ens dirigíem aquella tarda l'amiguet i jo.
Tota aquella heretat —terra plana i lluminosa, pletòrica d'ocells piuladors— tenia un estrany propietari que no havíem vist mai, però del qual tothom parlava: en Pau Casals —aquell músic que exhibia el seu art pels salons de l'univers— i un, diguem-ne masover, que sempre hi era, en Lluís Casals, el seu germà, que també era un artista, però dels que treballen, com els terrissaires, el material més comú, que ens sustenta a tots. Vull dir que en Lluís Casals no era pas un pagès corrent, ni un masover qualsevol. El seu saber —estudià agricultura a Bèlgica— i la seva gran sensibilitat feien que treballés els camps com en Pau tocava el violoncel; i les harmonies aconseguides amb ceps, fruiters, marges i flors eren semblants a les del músic. El recordo parlant de collites i ocells, dels canvis del temps o de la vida en general. No tenia rival: ell tot sol era una veritable escola a l'aire lliure.
El barri de Sant Salvador presenta cara a mar un frontal encara prou noble on s'arrengleren aquestes botigues últimes amb cases d'estiuejants prou velles per a conservar una certa dignitat rústica, segurament segones residències de vendrellencs benestants del primer quart de segle. Les fàbriques modernes i d'una lletjor agressiva es concentren a la part de garbí, enllaçant amb les urbanitzacions de Coma-ruga. Perquè Coma-ruga és quasi tot construït de nou després dels anys cinquanta. Llevat del modest edifici d'un balneari, unes quantes cases de camp, quasi masies, que han quedat ara en segon terme i alguna «torre» a la manera de Sant Gervasi que havia estat aïllada, tota la resta és fàbrica nova d'estil Las Vegas.
Al mig de Sant Salvador hi ha una paret de jardí rosada sobre la qual despunten xiprers i arbres de jardí. És el jardí de cal Casals, ara Museu de Pau Casals, una casa i un jardí que han resistit l'agressió de la postguerra civil. Una de les últimes cases del poble presenta una façana d'ermita. Fins fa no gaires anys al costat de la porta ogival pintada de verd creixia una esvelta palmera únic arbre d'aquesta voramar, que es prenia per senya d'una de les puntes del brut, del fons proper d'algues i de còdols.
Altres indrets de El Vendrell: