Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El primitiu temple de Sant Salvador del segle xiv va ser reconstruït i eixamplat al segle xviii. Una inscripció que hi ha a la façana principal ens dóna la data de 15 de juny de 1732 com la de la consagració. L'edifici, de grans proporcions, amb transsepte, cimbori i capelles laterals, té una vistent façana barroca, a l'angle esquerre de la qual s'aixeca el monumental campanar de cos vuitavat amb un basament quadrat, projectat el 1769 per Joan Antoni Rovira, de Tarragona. El corona un penell anomenat l'Àngel, obra de Josep Romeu, argenter de Vilanova. Hi fou col·locat el 6 d'agost, festivitat de Sant Salvador, del 1784. Tres proses, una de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927), que traspua totes les aromes d'un altre temps; la segona de la novel·la de Manuel Bofarull (Badalona, 1923), ambientada en la guerra carlina, i finalment, la tercera de Josep Rius que destaca la simbologia històrica d'aquesta Plaça Vella i la transcendència del fet casteller, ens poden servir de lectura en aquest indret.
Al Vendrell hi ha carrers nets i avisos alliçonadors: «No embruteu les parets», «Respecteu les parets», «No claveu cartells». El Vendrell és una ciutat de carrers en fuga, carrers que contradiuen el costum, general a les viles comarcals, de tornar sempre el foraster al centre de la ciutat; són carrers que allunyen, dispersen. Per a tenir la sensació que ha ancorat fixament al Vendrell, el foraster ha de romandre en una de les dues places principals. A tot estirar, es pot arribar a l'església parroquial, dedicada a sant Salvador. La façana està il·lustrada amb una solemnial portada barroca. I, si té l'esguard atent, descobrirà en diversos indrets de la vila mansions renaixentistes de línies delicades.
Quan, a entrada de fosc, la claror esdevé grisa, el Vendrell s'embolcalla en la quieta melangia de les viles pageses. ¡Quin bategar més diferent té el dissabte al Vendrell i a Valls! Valls ha entrat en el ritme ciutadà més animat; el Vendrell segueix fidel a les bruses i a les espardenyes i fa olor de garrofes. A la pastisseria de la plaça venen els típics «bufats» i les garrafes del licor Resolís, del Vendrell, elaborat per J. Carbó. I al Cafè Espanya celebren un dels dissabtes més contemplatius i resignats del país.
No cal dir que tot ens empeny cap al Vendrell.
A la matinada del 8 de maig ens apleguem mes de set-cents homes al torrent de la Bisbal, prop de Tomoví. Jo porto un fusell llarg, però molts d'altres duen carrabines, sabres, trabucs i fins i tot hi ha qui enarbora per arma una forca o un garrot. Avancem pel camí dels molins, i així passem com ombres pel molí del Perot, pel del Blanquillo i, ja en terme de Santa Oliva i del Vendrell, pel molí Alt i pel molí Baix.
Des d'una estesa d'oliveres veiem la vila ben a prop. Al campanar, malmès per les bales franceses pocs anys abans, l'àngel amb una cama enlaire i una ala penjant, com si corregués, continua girant a mercè dels vents. Formem un grup desordenat, i tothom xerroteja, i sovint ens han de recordar que convé guardar silenci. En Romagosa i en Marcó tracten de convertir-nos en un exèrcit de debò i ens diuen quatre paraules que tots entenem.
Penetrem al Vendrell en grups de quinze o vint; però l'operació surt tan rodona, els vilatans queden tan sobtats, que deixem de banda el poc temor que teníem i de seguida formem dues fileres.
—Visca el rei! —criden uns, i tots ho coregem.
—Visca la Mare de Déu! —llença en Josep Mirats, que li diuen el Cosí.
El cridori augmenta.
—Visca Sant Bartomeu! —fa el meu company Joan Riambau,de cal Fandó.
Tothom crida, cadascú al sant o santa de la seva devoció o predilecció, i tots hi fem gresca.
Ens escampen pels carrers, mentre la gent de la vila roman tancada a les cases. Els endevinem darrera les portes closes, darrera les persianes baixades. Pel compte que els té, ningú no gosa disparar contra nosaltres; saben que els cremaríem la casa.
La plaça Major ara es diu de la Constitució, com a tot arreu, i hi ha una làpida que en duu el nom a mitja altura de la façana de l'Ajuntament. Uns es mofen de la Constitució, i dos germans de Banyeres tiren fang a la làpida i l'embruten.
—Pepa —li criden—, que duus dol?
Tothom sap que a la Constitució li diuen «la Pepa » perquè
fou proclamada el dia de sant Josep.
Des del cim del campanar, sota mateix les ales de l'honorable vilatà, Tobies, que vetlla incansable, de nit i de dia, presidint les activitats productives i les festives de la vila, ensems que assenyala, amb el seu dit savi, d'on bufa el vent, servint de guiatge als pagesos que van al camp, i d'orientació a alguns polítics camaleònics de la nostra terra, sobre la camisa que s'imposarà aquest estiu per no anar «demodé». Amb perdó i agraïment vers tants d'homes la bona voluntat dels quals farà possible obtenir una Catalunya i una Democràcia plenes, massa temps ignorades i tractades amb menyspreu.
Doncs bé, des de tan alta talaia, admirem, als nostres peus, la Plaça Vella, aquesta plaça que tantes jornades de glòria ha contemplat a través de la valentia i el bell fer d'uns vendrellencs de sempre, i també d'ara, units en l'amor a la vila i en l'enaltiment de l'afició de construir castells humans, realització que representa un èxit de fortalesa, de convivència i d'amistat sense els quals fóra impossible assolir nivells tan alts de perfecció castellera. I això ho ha aconseguit tot el conjunt de castellers, sense altre protagonisme que saber que tots són imprescindibles i que l'obra perfecta és l'obra del paleta que posa maons, del manobre que els hi dóna, del fuster, del manya, de l'oficinista, del pagès, de l'advocat, etc., etc.; diferents en la formació intel·lectual i en el nivell econòmic, però idèntics en l'amor i en la lleialtat vers un folklore artístic-esportiu ben arrelat a casa nostra.
Altres indrets de El Vendrell: