Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Àmplia plaça que ocupa un lateral de la basílica de Santa Maria amb la façana sud on donen les tres portes secundàries d'accés al temple, la central amb el conjunt escultòric de Crist Ressuscitat. Les seves tres façanes són obra de l'escultor Nicolau de Bussy entre 1680-1682. Primer va realitzar la portada nord amb Sant Agatàngel, posteriorment la sud -tot i que segons altres fonts aquesta fou treballada pels germans Irles- i, finalment, la façana occidental, amb el tema de l'Assumpció. Per aquesta façana, que sembla un gran retaule en pedra, li pagaren 1.601 rals. Hi podem llegir un text poc conegut d'Eugeni d'Ors sobre la teatralitat de la Festa i textos de Joan Fuster i Gaspar Jaén Urban sobre l'arrelament i la singularitat emotiva de la Festa pels elxans.
Una certa vegada vaig assistir, a Delfos a unes representacions de les tragèdies d'Èsquil: Prometeu encadenat udolava noblement el seu venciment i el seu dolor, davant l'amfiteatre de muntanyes, del cim de les quals una àliga autèntica baixà fins a fregar amb les seves ales el pit de l'heroi i del fons del qual un autèntic tro semblà contestar les seves blasfemies. He vist igualment l'Edip Rei, per Max Reinhardt i la goethiana Ifigènia a Áulida representada al barceloní Jardí del Laberint, luxe del Marquès d'Alfarràs. A Weimar i a la mateixa sala on es va proclamar la constitució de la República, una execució íntegre del Faust em retingué dues jornades més del previst, dues jornades d'emoció quasi delirant, amb moments com les de les dues Nits de Walpurgis, i el seu cor obscè de miolades de gata-dona. També hi havia, en el castell de Leopoldskron, entre els invitats de Reinhardt, el seu amo llavors, per veure "l'assaig general" perfecte d'El malalt imaginari, a l'estil exacte de la Cort de Lluís XIV; amb instruments musicals del temps i la farsa en el Saló del Tron dels Arquebisbes sobirans de Salzburg; al costat de la llar de foc, amb grossos troncs encesos. Al mateix Salzburg, vaig presenciar la presentació Jedermann; i, a París, la dels primers Ballets russos, a l'època prediguelheviana; i a Venècia, Campo Trovasso, la d'El Mercader de Venècia, una nit de juny que l'aire refrescava a l'avançar pel canal les daurades gòndoles dels pretendents de Pòrcia portadors de meravellosos presents. I he sentit la tetralogia de Wagner; la veu d'or de Sara Bernardt; el monòleg de Hamlet en boca de Ermette Zacconi; el falset de Mefist, de boca de Max Pellenberg; les àries de Rossini, en la de Conchita Supervía; els estilitzats gemecs de Sada Yako, quan el seu amant cavaller s'obria el ventre; la Capella Russa i el Barrabàs flamenc..
Mai emperò, en el que porta la meva història d'espectador i, oient de teatre, he experimentat una emoció tan profunda, com la sentida el 14 i 15 d'agost del 1934, presenciant en el temple de Santa Maria d'Elx, el seu Misteri.
¿M'atreviré a confessar que en aquest efecte d'emoció entra sens dubte, en considerable manera, la impuresa mateixa de l'espectacle; aquella per la qual es barregen, amb l'òpera més antiga del món, -òpera, ja que íntegrament matèria de cant-, elements de litúrgia i fins i tot d'acrobàcia? Impuresa que també pot ser considerada, i sobretot sentida, com a plenitud: com a síntesi de les arts; amb significació més àmplia encara que aquella segons la qual Ricard Wagner va concebre les representacions de Bayreuth. Wagner, fonent en viscuda unitat la música i la paraula, o el nostre imaginatiu Berruguete -també gran sintetitzador de les arts- fent coincidir en els llocs un embalum pietós destinat a figurar ombres, la plàstica que les projecta i el colorit, que les dilueix, no aconsegueixen, amb tot el seu geni, la impressió esgarrifadora de totalitat que els anònims i probablement successius, autors del Misteri d'Elx, al descendir del lloc més alt de la cúpula i per tota l'elevació de l'església la "mangrana" resplendent en ors, que s'obre a cert nivell, i deixa veure l'àngel erecte, portador de la palma gentil, mentre ell salmodia interminablement el cant dolcíssim; o bé, l'intercala, el matí del dia de l'Assumpció, les cerimònies rituals del culte en el procés de la faula escènica, que ha començat el dia abans, amb l'acte de la mort de la Verge i acabarà a la tarda, amb l'apoteosi de la seva coronació.
L'Elx cristià depèn de la Mare de Déu d'Agost: l'Assumpta. A Elx, des del segle XV almenys, representen una mena d'obra teatral cantada, exactament un «misteri», que és tan esplèndid en la música com aparatós en la tramoia. Tot, a Elx, entorn del 15 d'agost, és un espectacle excels: de pirotècnia, de pietat, de gent que crida pel carrer, de campanes emotives. El «Misteri», en definitiva, ho és tot. És precedit per «la nit de l'albada», que no és nit ni albada, sinó una conflagració pacífica de focs enviats a l'aire. No es pot explicar l'efecte que fa Elx, l'Elx immens, quan, en tocar les dotze de la nit del 13 al 14, la ciutat, abans il·luminada per milions de coets, es queda a fosques, i de sobte, tot es fa de dia a base de pólvora de colors, i uns segons després, enmig de l'estupor del veïnat, els bronzes de Santa Maria anuncien al Poble de Déu que Ella ascendirà al cel en cos i ànima. El «Misteri» reprodueix això, però en context bíblic, i exactament neotestamentari. Els personatges del «Misteri» canten i fan comèdia. Ni ells són medievals -o renaixentistes, si es vol- ni tampoc l'auditori. Però alguna cosa passa, i és la «cultura»: més enllà de la devoció. Explicar el «Misteri» no cap en aquesta plana. Juro que val la pena d'acudir-hi. Ni que només sigui per certificar-vos que els cantants d'Elx, quan diuen «Mare de Déu», es pensen que canten en «llemosí».
En vam fer un símbol viu, una bandera de fe, un recull de paraules, un carro que escampava pels carrers del poble grapats de flors de trencaolla i de baladre.
Ja ho va notar Joan Fuster: per als qui vam nàixer a Elx, la Festa tenia sobretot una seducció emotiva lligada a instints obscurs i poderosos de la nostra vida comunitària. Les festes, per a perdurar a través del temps, bevien de les essències més fèrtils de la comunitat; de les coses més primàries i més radicalment humanes; del petit món de les relacions personals, del contacte directe, de l'esperit de veïnat.
El nostre era l'antic culte assumpcionista a les terres de la Corona d'Aragó, l'única resta a Europa, l'única supervivència ininterrompuda del teatre d'origen medieval als Països Catalans, arrelada i brillant, magnificada pels esplendors més diversos. Era la nostra continuïtat, la resistència del nostre verb, la perduració dels nostres límits.
Hi persistia el nostre poble; el camp i les places; els nostres avantpassats. Era la religió i la màgia, el part i la collita, els fruits de l'estiu. El resultat del pas de molts segles i de molts homes.
Era les paraules dels arxius i dels diccionaris, dels llibres vells i de la història antiga. Era l'idioma viu, la llengua coneguda arreu el món com a llengua catalana: el bell valencià dels nostres pares. L'idioma que de Salses a Guardamar era un, encara que moltes en fossen les parles.
Altres indrets de Elx: