Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Clot del Sorral era i és un espai per urbanitzar just al límit on acaba el barri de Guifré i Cervantes per la banda del sud-oest. Arran de la construcció del nou port, s'hi pensava fer un canal que permetés a les embarcacions entrar al cor de la ciutat a tocar del Pavelló de la Penya. Tot ha quedat, de moment, en no res a causa de la crisi i, a hores d'ara, aquest ampli espai en altre temps maresmes, resta com un terreny de ningú entre Badalona i Sant Adrià de Besòs. Situats en un dels ponts que havien de travessar el canal podem servir-nos de dos fragments d'El metall impur. El primer fa referència a l'antic estany, o maresma, dessecat, a la por a les rates que Gabriel Caballero sent en passar per aquell descampat, i al peu del seu amic Cucharicas, atropellat pel tren prop del Pont de can Cros. El segon és una exhaustiva descripció del panorama urbà, suburbial i deixat de la mà de Déu que confluïa en aquest indret. Per acabar de reblar el clau, ens podem servir d'un fragment de Radiacions, signat conjuntament amb Enric Juliana, com a lectura que certifica aquesta fallida urbanística, malgrat haver-ne maquillat les imperfeccions arran de l'aventura olímpica de 1992.
Vorejant els camps inundats, resseguint la via del tren inservible, salvant canyars i esbarzers, torna al lloc on l'estiu anterior, entre la fàbrica de pintures americanes i les xemeneies en construcció de la Tèrmica, va improvisar un sudari d'herbes per a un peu humà oblidat per la justícia.
La línia continua de la Muralla de can Cros marca l'únic traçat que la memòria es capaç de reconèixer. Tots els rastres deixats en el camí d'anada han desaparegut: la veu consoladora de Dionís el Foll, els esquinçalls de Robín i Cascares, Societat Limitada, els somnis alliberadors del pobre Hortensi, les fantasies orientals del gran Li-Chang... A l'estació de Mercaderies, el vent portat per la pluja bat els maons nus de la façana amb les cortines xopes d'aigua de les finestres desllorigades, els ombrívols forats de les quals omplen l'atmosfera d'un incòmode sentimentalisme col·lectiu al compàs de l'obertura excessivament lenta de Tannhäuser procedent del seu interior, on un Gabriel més alerta hauria pogut endevinar certs senyals del somni de l'Angustias —únic mirall on duplicar-se– entre l'aixovar del vell Lagunas.
Els cossos esllomats dels operaris de nit del Vidre ja no trobaran el consol reparador de les Tres Gràcies, refractades per la cortina de pluja, que rebaixa el vermell sang desafiant de la muntanya Roja a humil argila de bòbila. I no és clar que el seny de la terra en tregui l'exemple pertinent, amb els esperits dominats per la rauxa productivista que assotael món.
El fondal del Clot del Sorral és un estany gris i pla, un pastís d'aigua i llot guarnit amb les línies descompostes de tanques i casetes de pagès, al redol del qual han vingut a posar-se, com un estol d'errabunds ocellets de paper, centenars de documents abandonats per algun comptable ociós. En arribar a la cantonada de Ponent amb Guifré, el cor del Gabriel encara pot acompanyar una volada d'estornells, camí dels camps de panotxes, carrer Tortosa enllà, abans que les llances negres de les reixes dels soterranis del Laberint el traspassin de nou a les envistes d'El Rancho Grande, il·luminat per una resplendor vermella que fa cremar el vel de la nit prematura.
I ha vist els bombers que pugnaven per obrir-se pas entre la densa fumera, la façana de la botiga a punt d'esfondrar-se; tot seguit, una patrulla ha sortit de l'interior de la botiga portant dos cossos carbonitzats; hi devia haver lluita, diu el cap de bombers, algú va sentir que cridaven: «Que em mata, que em mata!», sense saber qui matava qui; i quan la cuina començava a cremar, es devien precipitar al soterrani, abraonats, per la balustrada de la terrassa gran.
Els enderrocadors han iniciat el seu treball, patim-patam, patim-patam, patim-patam, entre els comentaris i murmuris dels veïns, fins que han trobat als fonaments de l'edifici els esquelets d'una dona i d'una noia inextricablement soldats, les restes que cap Home no podria separar —ni el mateix Boni renascut—, com no va poder deslligar la Dona i Nena, unides mes enllà de la mort, l'Home de la casa del Sorral, en el relat de l'Eulógia. «Si no haguessis marxat, no haurien mort», canta el vent que baixa de Sistrells.
Altres indrets de Badalona: