Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest cafè, situat a la Rambla, 74, té els seus orígens remots en un hostal que a la segona meitat del segle XVIII era punt de partida de carruatges que anaven a destinacions diverses. A partir de la fundació del Gran Teatre del Liceu es va convertir en una prestigiosa xocolateria, decorada a l'estil vienès. De tot plegat ens n'han pervingut els miralls i les pintures decoratives d'estil clàssic. Va ser remodelada i convertida en cafè el 1929. Un text d'Avel·lí-Andreu Artís, Sempronio, que hi podem llegir a l'interior bo i admirant el conjunt encara prou ben conservat, en fixa el deteriorament que ja patia en la seva època. A més a més, ens podem servir d'un sonet de Joan Margarit (Sanaüja, 1938) que desgrana les vivències que hi tingué el 1960 i un fragment d'El Jardí dels Set Crepúscles, de Miquel de Palol que hi situa una descripció de tocs costumistes.
Un vespre, abans de sopar, em vaig instal·lar al cafè de l'Òpera amb una mossa que se m'hi posava prou bé per dedicar-li la resta de la nit. Veníem del Passatge Sanlúcar (avui també passat a millor vida) havent derrotat unes quantes ampolles de mançanilla (de les petites, no us penseu que ja no sabíem el que ens fèiem). Vam seure en una taula cap al fons, i jo filosofava com el més trinxeraire dels sofistes, cada cop més satisfet de l'efecte engatussador de les meves paraules. En aquestes va aparèixer una colla de vailets. Eren quatre arreplegats, tan bruts que semblava que no els havia tocat l'aigua en sa vida; els dos més petits corrien descalços; els mocs els queien cara avall, fent camins en la brutícia, i anaven esquilats com les ovelles. Passaven de taula en taula demanant calés a la gent; en aquell temps aquest ús encara no havia pres les proporcions dels anys vinents, i sempre hi havia algú que afluixava la mosca. Van venir cap a la nostra taula i se'ns van tirar a sobre amb les mans parades. Vaig controlar la cartera per si de cas, i els vaig aviar sense contemplacions. La noia que anava amb mi se'ls mirava amb una barreja de fàstic i condescendència, procurant no perdre la rialla. Els nanos no es donaven per al·ludits; el més petit de tots va posar-se a jugar amb els botons de la meva jaqueta: no devia tenir gaire més de cinc anys, i 1'alè li empestava de vi. Vaig tenir un rampell i els vaig dir que de mi no en traurien un duro, però que si volien menjar alguna cosa podien seure amb nosaltres. No s'ho van fer dir dos cops: van empaitar sense miraments una cadira cada un, i van demanar xocolata desfeta, xuixos, croissants i ensaïmades. Encara a hores d'ara no sé massa be el mecanisme que em va dur a actuar així; els contemplàvem mentre engolien el que tenien al davant, i qualsevol intent per part meva d'establir conversa va topar amb 1'ocupació prioritària de les seves mandíbules. Quan van acabar van marxar dient amb prou feines adéu, i la meva amiga i jo vam tenir una llarga discussió sobre el fet: ella va acusar-me de mala consciència revolucionària i em va dir que el món no s'arregla amb actes de caritat, sinó atacant els problemes del sistema en conjunt i des de la rel; vaig sentir-me profundament incomprès, i amb ganes d'ofendre-la vaig dir-li que el que feia responia a la indignació reprimida de nena burgesa d'haver estat a taula amb quatre pollosos, i que anava molt equivocada si creia que jo era el clàssic ase tocat del deliri de grandesa redemptora. Tot plegat, molt sentimental.
He deixat a la Rambla l'homenatge
d'un vetllador de marbre a un finestral
voltat pels plàtans, com una postal
d'un turista d'hivern entre el brancatge.
Cafè de l'Òpera, vell i lleial
a les ombres deutores d'un llenguatge
que naixia dessota l'engranatge
de la lectura de Les Fleurs du Mal.
Dels anys d'estudiant d'arquitectura
em queda un rerefons amb Baudelaire
i nits de putes i literatura.
I també un àngel que, entreobrint les portes,
torna fidel, joiós, a revifar
els miralls entelats, les flames mortes.[1]
[1] , Barcelona: Edicions Proa, 2007, p. .
Fou així mateix asil de penyes teatrals el Cafè de l'Òpera, a la Rambla dels Caputxins. Hi tinc passades moltes hores i, actualment, quan hi entro, em meravello que encara s'aguanti. Els seus miralls, amb heroïnes d'òpera glaçades al fluora, són dignes d'un museu. Fa uns quinze anys, vaig intentar convèncer el propietari, senyor Dòria, que els vengués al Cercle del Liceu, on haurien fet la mar de goig, aveïnant les magistrals pintures de Ramon Casas. Però l'amo de l'establiment era gelós dels seus miralls, els estimava, i no seré jo qui el critiqui. Això no obstant, en una de les meves darreres estades al Cafè de l'Òpera he vist ja trencat i emplastrat un dels miralls. Damunt dels altres, desembarassadament i amb blanc d'Espanya, s'hi anuncien les especialitats de la casa... Cal dir que el cafè que un dia feia honor al seu nom servint ressopons a la sortida del Liceu s'ha convertit en fòrum popular, preferentment ple d'emigrats llatinoamericans i africans, costat per costat amb els clients indígenes adscrits a la bohèmia i a la contracultura. Vet aquí un fenomen per a estudi dels sociòlegs: la tendresa que les novíssimes generacions senten pels cafès tranuitats i decadents.
Altres indrets de Barcelona: