Carrer de l'Argenteria

Autor: Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987
Pàgines: 224-225

Dia 1 de març [1807]. A les quatre de la matinada ha succeït un ben fatal lance a dos germans Vinyoles en l'Argenteria, d'haver vist los aparadors o mostradors d'or, plata i pedres sense les alhajas dintre. [...] Esta botiga queda al costat d'un cinter i corretger a la part de casa del senyor Laforja. I qui en sap a on pararan [los lladres]. Lo cert és que n'hi ha molts, i quadrilles de lladres a fora; i sa guarida, en la muntanya de Sant Pere Màrtir. [... ] Un dels malvats caps d'eixos lladres és un tal Bosc, d'Esplugues, que tenen consternada la gent de bé d'aquells terrenos i pobles d'Esplugues, Sant Feliu, Molins de Rei, Hospitalet, amb les cases de pagesos, fent mèrits per la campana uns en la forca, des de la presó, i altres tocar-los fort l'esquena passant Bòria avall i imprimir-se'ls en la Plaça Nova amb foc la marca de la ciutat. I com segons aquell aforisme del doctor Carlos Amat que diu "Mal obrar no pot durar", [...] així arrencar de la terra a tot est agram i canyota.

Autor: Emili Vilanova i March
Obra: Obres completes. Gent de casa , 1949
Pàgines: 394-395

Competència  (Fragment)

Del carrer de l'Argenteria es pot dir que perd lo brill cada vespre.

Entre vuit i nou los argenters sur­ten de la rebotiga o, deixant lo diari de la tarda, s'aixequen del tamboret de darrera el taulell, on, bo i assentats, han fet les vendes cap a cap amb los compradors, se dirigeixen a la porta, apaguen los llums de fora, i tot seguit, sols o ajudats de la criada, apoien l'esquena en lo sòcol de l'aparador, acotant-se com aquell que fa una cortesia ridícula, empenyen i fan recu­lar l'armatosta, amb gran fressa de les soguilles, bergansins i presentalles de plata que representen tosques fraccions de persona, com ulls, peus i mans, i tots se posen a giravoltar com si estessen cansats de fer lo serio durant lo dia, aguantant-se tiessos i immòbils per respecte als miradors i curiosos.

Una mà pràctica s'introdueix dins de l'aparador, abat en un no-res les tapadores dels estotjos, i tantes riqueses de pedreria brilladora queden a les fosques, i qui deu sapiguer si allí dins, aprofitant les escletxes, només que pel seu recreo, guspiregen aquell centelleig de colors que de dia robaren a la llum...

La criada trau la forqueta d'un recó i, prenent punteria exacta, li fa tombar ganxos i caure llebes; los plafons simètrics, amb tapisseries de paper d'or i vellut, se pleguen dislocats a dins de les botigues, i fan reflexionar en la humana mesquinesa los bastiments de fusta blanca amb trenyines que maten los ànguls, i els draps pol­vosos que ensenyen pel folro tota la supèrbia d'aquell luxo asiàtic-barceloní.

Se tanquen finalment les portes; una llum morteïna queda vetllant les alhages; i els argenters, amb l'ànimo tranquil i l'apetit despert, s'assenten a taula, prenen la sopeta de farigola, amaneixen l'enciam, i seguidament van sortint altres viandes, segons los cabals de cadascú o la gana que fomenten, que això ja no entro a explicar-ho per referir-se a les sagrades interioritats  de la vida de família, que ningú deu tenir atreviment  per a publicar-les.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poesia, 2 (Jovenívoles; Al cel) , 2006
Pàgines: 1027-1028

Lo Filador d'or

A en Joaquim Cabot i Rovira

 

N'hi ha un argenter

a l'Argenteria,

de tant filar or

li diuen Orfila.

Lo fila tan prim

que tot just s'obira,

n'apar un cabell

del front d'una nina.

Lo filador d'or

diu que en té una filla;

que és un pom de flors,

no cal que us ho diga.

Fila l'or com ell

i la plata fina,

retalla brillants

i perles enfila.

Qui s'hi casarà

pot plantar botiga.

No es casa ella, no,

que es fa caputxina

lo primer dijous

de Pasqua florida.

Quan vora l'altar

son cabell deslliga,

n'apar un riu d'or

que surt de la riba,

o un camp de forment

que la falç inclina.

Son pare que el perd

recull les espigues,

i trist i solet

torna a la botiga

la garba de rulls

que al matí n'eixia.

 

N'hi ha un argenter

a l'Argenteria,

de tant filar or

li diuen Orfila.

Mes, ai!, pel veïnat

no falta qui diga

que ven per fils d'or

cabells de sa filla.

Autor: Maria de la Pau Janer i Mulet
Obra: Màrmara , 1995
Pàgina: 29

El carrer de l'Argenteria, no gaire ample, tot de botigues exposant joies d'or i de plata, amb els mostradors disposats un vora l'altre, com una exposició de filigranes, el cau dels xuetes, una raça dissortada. «Perquè, tanmateix —li assegurava l'àvia quan ella era només una nina—, no son com els altres. I, a més, mai no esperis, sobretot en divendres, res de bo d'un xueta.»

L'anell que na Clàudia va perdre era el resultat de tot un trajecte, potser la peça quasi última de la història dels xuetes dedicats a l'art. O, almenys, la més perfecta. Com si l'orfebre s'hagués esforçat durant mitja vida per abocar en l'elaboració de la joia, no només la pròpia habilitat, aquella capacitat de crear bellesa que li espurnejava a la punta dels dits, sinó també tot el que una llarga corrua d'homes de la seva família havia après, molt abans fins i tot de la seva naixença, el llegat que li trameteren i que ell rebé com si fos un do. Una joia sorgida del silenci, feta amb lentitud, delicadíssima. Quan na Clàudia la veié per primer cop, va pensar que era un privilegi poder contemplar-la, perquè tenia la lluminositat introbable de la perfecció.