Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Narcís Oller va viure bona part de la seva vida al número 14 de la Rambla de Catalunya, tercera planta. Aquí va escriure algunes de les seves obres més significatives. situats al davant de l'edifici podem llegir: un fragment de les seves memòries en què rememora el dia que va convidar Pardo Bazán a casa seva, una breu semblança de Gaziel, una reivindicació de la mà de Jaume Passarell, entre humorística i amb un cert sarcasme, del novel·lista que mai va ser prou valorat pels noucentistes i dos fragments de les memòries de Maurici Serrahima retratant els darrers anys de la seva vida.
A la tarda vàrem anar amb l'Esperança a visitar-la, ens l'enduguérem a passeig en cotxe, a casa per prendre possessió d'ella, i la convidàrem a dinar per al dia següent. Aleshores conegué els meus fillets: la Maria, que tot just tindria uns tretze anys, En Josep, de deu o onze, En Joan, de cinc a sis. La nostra amiga estigué xamosíssima amb tots ells.
A la taula hi vàrem tenir, a més del nostre cosí Yxart, els meus amics Sardà, Meifrèn i Porta, l'últim dels quals si ens donà a darrera hora un desplaer a tots amb els imprudents atacs que es permeté a la delicadesa privada de Castelar, per qui guardava sempre la il·lustre gallega fonda devoció i bones absències, li oferí propícia ocasió de fer palesa una de les seves qualitats més hermoses, que sols l'Yxart i jo, de tots els presents, havíem pogut admirar-li: la d'ésser sempre fogosíssima defensora dels seus amics.
El novel·lista tenia un gran pis burgès al començament de la Rambla de Catalunya, on posava el patriarcal escriptor muntanyenc José María de Pereda, quan des de Santander venia a fer una curta estada a Barcelona. Oller sostenia correspondència amb els grans novel·listes castellans del temps. Galdós, Valera, la comtessa de Pardo Bazán, com també amb Menéndez Pelayo. Coneixia bé París, on havia estat rebut i consagrat per Zola. A Barcelona no escrivia literatura gairebé mai. Les seves novel·les —construïdes i compostes molt lentament, segons la tècnica naturalista—, les escrivia durant les vacances d'estiu, que llavors eren llargues, a casa d'un cunyat seu, hisendat de Cerdanya, que vivia tot l'any a Puigcerdà.
Fa temps que cerquem, dia i nit — a la nit amb un fanal encès, com si cerquéssim caragols—, la nostra novel·la, el nostre novel·lista autòcton.
Al nostre país hi ha una gran escassetat de novel·les i de novel·listes. Aquesta escassetat ningú no se l'explica. En efecte. En un país com el nostre, que conté de tot i forca en el ram de la cultura i de les lletres, a què deu obeir que la novel·la no compti, com qui diu, amb un representant digne i solvent? El trobar-ne, doncs, es qüestió de vida o de mort. Hem de fer els possibles i els impossibles — caigui qui caigui — per tal de trobar un novel·lista amb cara i ulls, que es pugui comparar amb els de l'estranger. Si cal, hem de falsificar-lo.
***
Tanmateix temps endarrere, va morir-ne un. En saber-ho, hom va fer un gest d'estranyesa. Ja el teníem, però, Déu de Déu!, de tan prop que es trobava, ni ens n'havíem adonat.
Tinc molt present una de les meves últimes converses amb Narcís Oller. Devia ésser cap a la fi del 1928 o a començaments del 1929, i era al despatx de casa, on ell, tot i que feia molts anys que havia plegat de fer de procurador dels Tribunals, no havia perdut el costum de venir de tant en tant a fer tertúlia. El vaig felicitar per la nova edició completa, en curs, de les seves obres, i perquè s'havia decidit a posar-les al dia, amb una revisió lingüística i ortogràfica. Ell, octogenari, em va respondre: «Sí, m'hi he decidit. Així com així, també les haurien corregides sense mi quan les vagin tornant a editar...»
En els darrers anys que va viure, s'havia refugiat en la conversa. Se'l veia a la tertúlia famosa del «Colón», on podia anar, de casa seva estant, sense baixar de la vorera. La campanya per la novel·la, iniciada en 1925 per un article d'en Josep Maria de Sagarra va anar a parar a la creació del premi Crexells. En la primera adjudicació, en 1929, va ser convidat a lliurar el premi, i l'ovació li va fer visible que no havia estat oblidat. Però, aquell mateix any, va morir la seva muller, i definitivament, es va sentir vell. Poc abans de la fi, encara va ésser a temps a llegir alguna cosa de Proust; no se'n sabia acabar d'avenir, però el va admirar molt: «És un autoràs!», deia. Poc després, el 26 de juliol del 1930, voltat pels fills, se n'anava dolçament d'aquest món. Li mancaven quinze dies per complir vuitanta-quatre anys.
Altres indrets de Barcelona: