Casa de Pompeu Gener

Autor: Pompeu Gener i Babot
Obra: Coses d'en Peius , 1927
Pàgina: 33

Quan va morir la meva estimada mare de resultes d'haver-la bolcada abaix d'un torrent, un tartaner borratxo, una nit quan tornava a Vinyals d'una hisenda que teníem a Riudecanyes, va ésser tan gran el sentiment que vàreig tenir, que el quarto interior on ella va morir, de l'entressol de la Plaça del Pi, n. 2, el vàreig transformar en un veritable estudi-museu, a fi de que no em recordés aquella desgràcia. Era tan bonic i tan xic el dit entresol, que vàreig tenir que obrir-hi una porteta que donés a 1'escala, amb un tapís de l'Etat mitja. I allí, tots els dissabtes hi donava unes petites reunions a les quals hi venien alguns que després s'han fet celebres. Les presidia el catedràtic de la Facultat de Medicina de Barcelona, Dr. Farreres. Els concurrents eren 1'Apel·les Mestres, l'Àngel Guimerà, en Joaquim M.a Bartrina, 1'Emili Vilanova, i alguns alt­res que no recordo.

Precisament allí va dar-se a conèixer l'Emili Vilanova, que era un jove de més edat que tots nosaltres i que ja ens divertia al cafè Nou de la Rambla, amb els vistosos contes que ens explicava. Ell no s'atrevia a escriure, i jo li vàreig dir: — «Si 1'escriure no és res, quan se té talent i gràcia! I tu en tens; doncs escriu tot això que en el cafè ens expliques, i ja està. Si tens por, jo ja t'ho corregiré.» I el vàreig citar pel dissabte vinent i al quarto artístic va debutar amb aquell cèlebre idil·li que passa al carrer d'en Petritxol.

Autor: Emili Vilanova i March
Obra: Obres completes. Gent de casa , 1949
Pàgines: 726-727

Pompeyo Gener (Fragment)

Mr. Litté, que era dels únics que podia parlar llealment de tu als col·legues, li deia mon brave!...

Víctor Hugo, que el tractava d'hidalgo, havia dit que era un mancebo réveur comme un Zingari; beau et gaillard tel qu'un Calife de Cordoue.

També jo alguna vegada, quan nos vèiem a la taula del Cafè Nou, li havia preguntat si tenia el camell a la porta. Excusi el lector la meva osa­dia ; cadascú, segons lo rango, pot dir la seva. Potser mai més en la vida podré tenir lo goig de que l'opinió de Víctor Hugo i un ditxo meu recaiguin amb certa avinença sobre el mateix subjecte.

Lo primer cop que el vaig veure va ésser en lo saló àrabe del Cafè Nou, i el vaig pendre per un nét del Rei Chico de Granada que venia allí a il·lusionar-se oblidant la immensa desditxa del seu avi. Realment, tenia tipo d'heretge, si bé harmonitzat en totes ses parts. Los ulls, negres amb aquella negror intensa que sembla que penetri molt endins del cap; les celles, també negres, i les pestanyes, i les primeres sedoses provatures de barba; les restants faccions, morenes; de modo que en resultava, del total, una cara de nit.