Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el pis d'aquesta casa del carrer Provença, número 285, hi va morir Josep Maria Folch i Torres, després de viure-hi durant molts anys. El seu fill Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926) en un fragment de memòria que documenta que malgrat a l'ostracisme a què fou condemnat el popular escriptor durant la postguerra, des de molts punts del país no l'oblidaven i estrenaven o reestrenaven obres seves.
Potser si hagués pogut preveure amb temps aquella reflorida del teatre per a infants, iniciada aquella temporada i consolidada en la vinent, el pare no hauria pres la decisió que va prendre a la darreria d'aquell 1934: canviar de pis, per una minsa diferència de preu en el lloguer; abandonar el pis esplèndid de Diputació 337 per l'entresòl del carrer de Provença 285, fosc, massa petit per a la colla que érem, amb un tros de terrat que no en teníem ni per començar.
La decisió va ser un disgust per a la mare i les noies grans. Per als petits, i parlo especialment per mi, és clar, qualsevol canvi era ben rebut: el tràfec d'empaquetar i desempaquetar, el canvi de barri i de veïns, tot feia festa.
El trasllat es produí el dia de santa Llúcia. Aquell any el pessebre ja va ser construït a l'entresòl de Provença.
Copiem d'Els Nadals de casa —un breu article que vam escriure el 1963 per encàrrec de Manuel Pedreira, que l'imprimí en forma de christmas d'obsequi per als amics i clients d'edicions Zeus—: «El Nadal del 34, calculo, devia ser el darrer de plenitud per a nosaltres: vuit fills a casa (dos d'altres ja ens havien deixat anys enrere, de molt menuts), les dues noies grans ben promeses; jo, el petit, de vuit anys, el pare amb cinquanta-quatre anys i bona salut encara... Aquell Nadal va ser, sense saber-ho nosaltres, el comiat dels bons temps.»
El dia de Reis del 1941, doble celebració tradicional: pel balcó de Provença 285 entraven els tres Reis i ens deixaven una coseta o altra a cada sabata. Per les finestres de la casa de Plegamans entraven els lladres i s'emportaven una coseta o altra, a més a més de la sabata!
En conjunt, però, aquell any havia de ser d'alegries: el mes de març, organitzat per un grup de bibliotecàries (no t'oblidem, Maria Montserrat Martí!), començava a casa un curs de conferències sobre literatura catalana. Una manera ben digna d'ajudar el vell escriptor, que així tenia el consol de retrobar el contacte amb els joves.
El mes de juliol, els amics de Sant Hipòlit de Voltregà li estrenaven una nova comèdia per a grans, De la mateixa entranya i el convidaven a assistir-hi. No era al «Romea», ni al «Novetats», però l'afecte que voltà el pare, aquells dies, a Sant Hipòlit, tenia més valor que tot el que podia entrar per una taquilla barcelonina. L'exemple de Sant Hipòlit no era pas únic: de molts indrets de Catalunya arribaven invitacions d'aquella mena, i el pare retrobava en aquelles anades als nostres pobles i ciutats com un ressò dels vells bons temps.
Altres indrets de Barcelona: