Castell de Montjuïc. Entrada (Montjuïc)

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El quadern gris, Obra Completa 1 , 1969
Pàgina: 497

El castell es veia a la part alta. Com totes les fortaleses anacròniques que he pogut veure. Montjuïc em produïa una gran impressió romàntica. Em feia pensar en els cromos del vuitcentisme espanyol i en els fulletonistes francesos — dues coses que m'agradaren sempre. El castell i la terra pelada dels seus voltants formaven una estampa apaïsada. Sobre les llargues línies horitzontals dels glacis emergien arran de línia unes estructures de les quals no es veia més que la visera acovardida i recollida. M'imaginava el general Espartero — un cromo de capsa de llumins — posant la seva barba en forma de truita a la francesa sobre el parapet, per dirigir amb més comoditat el bombardeig de Barcelona de l'època de la Jamància. Es veia també una gran extensió de mar, amb els vapors negres i els velers — anant de la volta de fora o de la volta de terra—com joguines abandonades. I entre els dos propis genolls apareixia l'espectacle de la gran ciutat baixant, en declinació suau, de Collserola al port, amb els seus blancs rutilants i les taques gris-tórtora, trèmules, de les pedres velles. Vista des de l'exterior, Barcelona és una ciutat blanca. Des de l'interior, és d'un gris lleugerament tocat de groc — de color de terra d'escudella. Amb el sol s'alçava de la blanca ciutat una gran flama viva que el vent feia oscil·lar a ponent, a llevant, i que de vegades s'emportava en la llunyania...

Autor: Lluís Llort Carceller
Obra: Maleït Montjuïc , 2000
Pàgines: 76-77

Dimarts. Quarts d'onze del matí. Un Opel Corsa de color arrugat circula per Montjuïc. Enfila el tram final de fort desnivell que condueix al Castell (de Montjuïc). A l'entrada, on el pas es fa una mica més estret, l'Opel coincideix amb l'Audi d'uns turistes que ja han disparat les fotos per les quals han pujat fins allà. La noia que condueix l'Opel se sobta una mica, prou perquè se li cali el motor del cotxe. El Frederic, el seu nou mestre (l'Antònia, que ja li ha donat dotze classes, està de baixa per estrès), li indica en què ha fallat i li recomana no fer cas del clàxon que fa sonar el taxista que se'ls ha enganxat al darrere. La noia té decidit presentar-se ben aviat a l'examen de conduir. És jove, atractiva, vesteix a la moda (a una d'elles): pantalons negres de pota d'elefant -un elefant gras, tenint en compte l'amplada del camal-, sabates cúbiques -que podrien pertànyer al mateix elefant dels pantalons-, una brusa estreta de màniga curta estampada de flors grogues sobre fons verdós i, a sota, una samarreta de màniga llarga de color negre; també porta unes ulleretes de muntura estil anys seixanta i diversos anells, la majoria bastant grossos. Els seus cabells, que no arriben a tocar-li les espatlles per ben poc, són negres, absolutament llisos i els du pentinats amb la clenxa al mig.

El Frederic farà el possible per posposar la data de l'examen: aquesta noia li agrada força. Per variar. Continuen circulant molt lentament per l'interior del recinte del Castell.

-Saps quan es va construir el Castell?

-El del Kafka? -respon la noia aixecant una cella.

-El 1640, durant la Guerra dels Segadors. Bé, des del segle XI ja hi havia una torre de guaita, però el Castell, com a fortificació, no es va construir fins a mitjans del segle XVII.

-No sé, m'arribes a dir que el va fer el Franco i m'ho crec.

-No, el Franco el va cedir a la ciutat el 1960.

-I el va omplir de símbols fatxes.

-Sí, però qui va reformar i engrandir les instal·lacions va ser Juan Martín Cermeño, el 1750, no, no, 1751, després que les tropes borbòniques el destruïssin a principis del XVIII. Aquest tal Cermeño el va reconstruir seguint les disposicions de Vauban, ja saps, en forma d'estrella.

-Sí, és clar, ja ho sé, ja ho sé... Tio, ¿em vols dir què t'he fet jo, perquè em fotis aquest rotllo?

-Perdona, és un vici que tinc de fa anys.

-Hòstia, doncs podries limitar-te a fumar... Què sé jo!

Callen. El Frederic se sent entre dolgut i avergonyit per l'atac didàctic que li ha agafat. Se li ha vist el llautó. La noia s'adona que potser ha estat massa dura. Tampoc sembla un mal tio. Una mica desagradable d'aspecte, sobretot pel pentinat i els pantalons llardosos. Deu ser solter, pensa.

-Vols que et digui què m'interessa del Castell? Els jardins del fossar, quan estan florits i ben atesos, dos dies l'any; i mirar els arquers que fan punteria amb les fletxes... M'agrada intentar seguir el vol de la fletxa amb la mirada... Ah! I quatre raconets on he passat bones estones amb el meu nòvio.

-Mirant el paisatge?

-També -i somriu al Frederic.

Al Frederic només li faltava això per veure's obligat a iniciar una nova i dolorosa sessió d'autocontrol d'ereccions subversives. Encara no ha superat el cop moral del que va passar ahir. De fet, encara no sap com ha de reaccionar quan torni a trobar-se, d'aquí a un parell d'hores, davant d'aquella noia.