Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La primera pedra del barri, que s'havia d'anomenar «Sud-oest del Besòs», fou col·locada per l'alcalde, Josep Maria de Porcioles, el dia de la Mercè de l'any 1959. Tot i que ja existia des del 1945, la parròquia de Sant Paulí de Nola, sufragània de la de Sant Pere Ermengol, en ple barri de la Mina, ocupava dos pisos d'un dels edificis d'habitatges. Sant Pere Ermengol és el barracot-església de què tracta un dels textos de Carrer Bolívia, de Maria Barbal, que proposem llegir. El nou temple de Sant Pere va ser consagrat el 1968, després d'una llarga i conflictiva polèmica sobre si els diners (d'un pressupost de més de 4.200.000 pessetes) s'havien de dedicar a les necessitats socials dels obrers del barri o s'havien d'invertir en la construcció del nou temple. Per la seva novetat i les seves dimensions, comparades amb la humilitat d'altres limítrofes, l'església va ser batejada popularment com la Catedral del Besòs. Hi proposem llegir un passatge de Carrer Bolívia, de Maria Barbal, que il·lustra l'ambient de l'època.
El Cosme i la Carlota havien arribat a l'hora justa del funeral i s'havien trobat la «catedral del Besòs» plena. Finalment havien decidit avançar pel lateral esquerre i situar-se drets al davant. La Carlota va veure el Daniel en un banc i ell li féu un somriure. Ella trobava que era un home enigmàtic i interessant, però, sense saber-ne el perquè, no li tenia simpatia i tan sols alçà les celles. En el moment que el Cosme acabava de descobrir la Lina i la Sierrita, darrere els familiars i a la banda dreta, sortiren de la sagristia dos escolanets i el mossèn i es giraren d'esquena al taüt i als presents.
Un tap de persones obstaculitzava la sortida de la Sierrita, que havia dit a la Lina: «Ja n'hi ha prou». La família rebia mans i mots d'amics, companys i coneguts. És clar que al barracot-església no hi hauria cabut ni la meitat de la gent que havia assistit a la catedral.
Després, mentre Pedro Mitíerra acudia a despatxar un grup d'homes sorollosos que reclamaven xampany per emportar-se a casa, el mossèn va pensar en el Manuel. Com tants d'altres, hauria tingut una ampolla a punt a la nevera, però feia més de dos anys, ja, de la seva mort. L'últim dia que ell havia portat diners, part del seu sou perquè els fons d'ajut s'havien assecat, a la dona del Manuel, li havia sortit a obrir un energumen, l'havia mirat des de dalt i, en preguntar ell per la viuda de Fernández, l'altre havia fet un pas clavant-li els ulls com si l'anés a hipnotitzar. «Lola ya no necesita limosnas». I abans de tancar-li la porta als nassos, va afegir «¡hostia de curas!», i el Daniel se'n va anar alleujat pel final d'aquella penitencia, pensant es deia Lola. I corregint-se en veu alta: «La dona del Manuel es diu Lola». Aquell nom li esqueia, encara que per ell sempre seria la dona sense veu. Només l'havia vist plorant o callada.
Va escurar el cafè i es va trobar amb un pensament de cinc paraules: cada cop tinc més temps. El seu eixam de feines anava alçant el vol com la dictadura. Des de la recuperació, a part de les classes a l'Escola d'FP —l'únic sou— i al Centre Social, s'havia quedat la missa diària i la confessió dos cops per setmana. Seria diferent si un dia hagués resolt acceptar el carnet del partit. Anys abans, quan li ho havien proposat, havia pensat faré el mateix si el tinc o no el tinc, i a més, li pesava saber que ja en tenia un, el del bisbat, amb la data de la seva ordenació, que encara devia rondar pel pis. I quina nosa, els carnets.
Altres indrets de Barcelona: