Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El claustre, juntament amb l'hort del convent degueren ser espais de diàleg i d'encontre entre els tancats al recinte del 9 a l'11 de març de 1966. Així, també, ens espais semblants es degueren tractar els intel·lectuals noucentistes amb alguns dels pares caputxins que destacaren per les seves aportacions intel·lectuals, entre els més destacats citem el pare Miquel d'Esplugues (Esplugues de Llobregat, 1870 - Barcelona, 1934), del qual proposem llegir una carta adreçada a Josep Carner en la qual surt esmentat un altre gran amic de tots dos, Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, en aquell moment en un intens moment de relació sentimental amb qui va ser la segona muller. També podem llegir un poema, dels tres que el mateix Carner dedicà al frare i una breu carta de Carles Riba que palesa la intensa relació intel·lectual que mantingueren. Finalment, ens podem servir de dos poemes del pare Jordi Llimona que encapçalen el llibre d'assaig filosòfic i religiós Viure, un dels darrers que publicà.
Barcelona Maig, 19, 1906
Estimat amic Joan: Tantes coses voldria dir-te, que això mateix m'ha fet passar dies i dies sense posar-te una lletra [...]
Als dinars literaris i d'amistat en seguí un altre ben original que me donaren els PP. Caputxins (P. Rupert de Manresa i P. Miquel d'Esplugues). No te pots imaginar l'entusiasme literari d'aquests caputxins qui, educats a Itàlia, ne coneixen la literatura moderna i exalcen la cultura clàssica, cosa per cert que contrasta amb aquell hàbit medieval de St. Francesc. El P. Rupert i sos companys havien invitat En Rubió com a condeixeble meu i En Carner com a deixeble, juntament amb Mossèn Alcover i En Prat de la Riba, qui no pogué venir. El dinar fou tot literari (amb champagne i tot enviat de llimosna) assaonat de docta conversa, plena de tantes coses en favor meu que m'arribà a confondre. Com te cridaria l'atenció el P. Rupert, tan fi baix del saial, tan expressiu a la italiana, qui tracta En Carner com un fillet predilecte! És curiós. A canvi d'unes Horacianes, el P. Rupert m'ha dedicat un munt de llibres. [...]
Tota la setmana vinent encara serem a la Clínica del Dr. Cardenal, Passatge Mercader, per si vols escriure.- Memòries i una abraçada de ton afm. – Miquel Costa, Pr.
Senyor Josep Carner
Le Havre
Sarrià, 10 de juny de 1927.
Benvolgut amic: Gairebé li escric agenollat. Vostè no s'ho creurà perquè veu això en lletra de màquina i la posició fóra massa incòmoda.
Però em refereixo a la redacció de l'original, feta de genolls o poc menys sota els pins de Vallvidrera i sentint refilar els rossinyols.
Altrament, no es ben bé això el que volia dir-li sinó que li escric espiritualment confós, humiliat, retut, agraïdíssim, etc. de l'homilia genial que s'ha dignat enviar-me a glòria del Pobrissó i per a ensalsar-me a mi. Déu li pac, Déu li pac i el Pare Sant Francesc.
El llibre del qual n'hi envio un exemplar signat —i pot demanar tots els que vulgui— sembla que comença de plaure.
Pensi el dia que vingui la bomba final. Sembla que les errades grosses eren només a les proves. Tot i això, hi he fet una petita fe de rates.
Per molts i diversos motius el voldria ara a Barcelona, o jo a l'Havre. El principal fora per parlar de l'odissea J[aume] B[ofill] i la consabuda donzella. Praesente e consentiente la mare de la minyona han estat tres dies junts a Caldes de Malavella. La cosa ha anat endavant molt endavant, i sembla que abans d'un mes serà definitivament resolta. La substància del que voldria dir-li és això: J[aume] B[ofill], cada dia, cada hora, cada instant més beatament enamorat i la donzella trobant-lo, com a amic, simpatiquíssim, dejándose querer, però amb una serenitat de crítica esparveradora per veure tots els defectes de l'interessat, les dificultats de l'afer (edat, família, etc.) i tot això no enviant-li pas dir, sinó plantificant-li-ho com ho faria per exemple v. mateix. No cal dir que ell s'ho pren cada dia, cada hora i cada instant més rebé. En fi, és un tot un cas. Veurem com acaba. Em penso, o mig penso que bé, a pesar de tot.
Sembla que dintre pocs dies rebrà molt bones noves de la Poliglota. Va per vies d'arreglar-se gairebé prodigiosament. És possible que hi tingui intervenció aquell porter que V. tenien al carrer de Muntaner.
Ja li tomaré a escriure, a V. no al porter.
Salutacions afectuoses a tots els seus petits i grans. Devotíssim,
Miquel d'Esplugues
P. S.— Vaig trobar sublim aquella quartel·la. A propòsit: quan tingui un moment vagatiu m'hauria de refer aquella verdaguerívola, que comenta: «Per sant Miquel puja al cel, etc.». De tan bé que la dec tenir guardada, no la trobo enlloc. I vostè la trobarà seguríssimament en qualsevol racó de la seva ment estrènua. Estrènua i abundosa com «las cascadas que formó el diluvio».
Oh reverend P. Miquel d'Esplugues
Oh Reverend P. Miquel d'Esplugues!
A la ciutat les ànimes porugues
o fan cues o amb rostres esverats
senten creuar-se el foc dels sindicats.
Vós, a la vostra cel·la sols us hi manca
ni pau, ni llibres, ni cortina blanca,
podeu en un dolç èxtasi gaudí
tot l'or de nostre hivern barceloní,
i els capaltards de pures violetes.
Voldríeu dar recés a dos poetes.
Si pogués ésser qualsevol dilluns?
vós i Guerau i el que us escriu tots junts
faríem, no taral·la ni tabola
sinó quieta benaurada escola
de candi pessebrisme franciscà.
En vostres ulls veuríem fluctuâ
—o amorosa, novíssima delícia!
No pas el llampegueig de la malícia
sinó la flama humil dels gresolets.
Guerau i jo seríem pastorets
vostra barba prendria retirada
a la nostra profunda i argentada
i menjaríem sols Pare Miquel
pomes i figues i matons i mel.
Barcelona, 28 de juny de 1923
Benvolgut P. Miquel:
Juntament amb l'«Adolphe» em permeto d'enviar-li «Le Romantisme Français» de P. Laserre: un comentari agudíssim als diferents caires de la crisi moral romàntica. Inclús un capítol és destinat a Constant. Si V. ja coneixia aquest llibre, trobarà justificat que m'hagi atrevit a recomanar-li; si no el coneix, estic segur que em justificarà després d'haver-lo llegit i que en podrà treure mes d'una nota útil.
Espero de reveure'ns aviat. Amb els millors records, li beso la mà, seu
C. Riba
Pòrtic
Viure, és confiar malgrat tot;
és esperar malgrat tot;
és somriure malgrat tot.
Però,
també és admirar-se, perquè val la pena;
també és il·lusionar-se, perquè val la pena;
també és somniar, perquè val la pena;
i és abraçar-ho tot,
perquè,
com podríem viure sense abraçar?
Les propostes de l'ençà
Sigues obert; i si no n'ets, camina.
Cerca la veritat; i si no la trobes,
mantén els ulls oberts.
Estima; i si no pots, tingues bondat.
Accepta; i si no n'ets capaç, confia.
Abraça; i si mai es trenca l'abraçada,
recull-ne els trossos.
Alegra; i si tot és trist, acaricia.
Tingues sempre il·lusió; i si mai la perds,
mira els estels.
Crea; i si no pots, ajuda.
Construeix el futur; i si no arriba, continua.
Contempla; i si tot es gris, somnia.
Somriu; i si no és possible, plora.
Sigues lliure; i si no n'ets, obre't.
Altres indrets de Barcelona: